En un moment de Beetlejuice Beetlejuice, i a ritme del Tragedy dels Bee Gees, Monica Bellucci fa servir una grapadora per cosir les parts del seu cos esquarterat repartit en caixes abandonades en un magatzem del Més Enllà. En vida, la Delores, el personatge que interpreta l'actriu italiana, i actual parella de Tim Burton, va viure una breu història d'amor amb un lladre de tombes que va acabar en tragèdia. Ara, el seu fantasma amb el cos grapat busca venjança contra el seu ex, que, en el món dels morts, no és altre que el nostre estimat Beetlejuice.
D'alguna manera, i potser només al cap de qui firma aquest article, l'escena és una perfecta metàfora de l'experiència que el propi Tim Burton ha viscut rodant aquesta pel·lícula. Seqüela tardana, 38 anys han passat des d'aquell exitosíssim primer Beetlejuice (1988), i, quan portava perdut una bona dècada (“m'havia desil·lusionat amb la indústria del cinema, m'havia perdut a mi mateix... volia fer alguna cosa que em divertís, i rodar aquesta pel·lícula ha estat tota una injecció d'energia”, confessava el director fa tot just uns dies, quan presentava el film al Festival de Venècia), el Burton juganer, imaginatiu, entusiasta i trapella ha recosit costures i sembla haver-se retrobat a si mateix. Com aquell anunci de torrons que porta cinc dècades celebrant el retorn a casa per Nadal (oi que ara mateix esteu escoltant la cançoneta als vostres cervells?), o com en Tarradelles després de l'exili, en Tim ja és aquí.
38 anys han passat des d'aquell exitosíssim primer Beetlejuice, el Burton juganer, imaginatiu, entusiasta i trapella ha recosit costures i sembla haver-se retrobat a si mateix
Beetlejuice es deconstrueix
El fantasma de la Delores, una xucla-ànimes capaç de matar els morts, protagonitza una de les subtrames que pengen de l'esquelet narratiu que proposa Beetlejuice Beetlejuice: la pel·lícula comença amb un altre retorn, el de la gòtica Lydia Deetz, ara una mena d'Iker Jiménez de la tele (amb la diferència que ella no és una farsant, com tots sabem) gràcies a un programa sobre cases encantades i experiències sobrenaturals, i la seva narcisista madrastra a Winter River, el poblet de Connecticut on succeïa l'acció de la primera part. I ho fan per celebrar-ne un funeral. Totes dues hi arriben amb la filla de la primera, per acabar obrint les portes (dibuixades amb un guix a la paret) de l'inframón.
Les meravelloses Winona Ryder (mai agrairem prou la seva reivindicació a Stranger Things, a ella també la van ressuscitar) i Catherine O'Hara, i una Jenna Ortega convertida en la nova musa de Burton arran de la sèrie de Netflix Miércoles, s'apunten a una festa que repeteix moltes de les constants del film original, no podia ser de cap altra manera. I que les empenten a dir fins a tres vegades aquell nom que tots sabem que no s'ha de pronunciar mai fins a tres vegades, però que no podem evitar repetir fins a tres vegades. Perquè, en realitat, necessitem fortament que el bioexorcista ple de nafres, devorador de paneroles, malparlat, groller i pervertit (una mica menys del que ho era fa quatre dècades, tot sigui dit... potser també ell s'està deconstruint), faci acte de presència.
Llocs comuns
Com ja passava a la primera entrega, l'etern Beetlejuice, que torna a brodar un Michael Keaton en plena forma, és un secundari de luxe en la seva pròpia pel·lícula. Com aquells jugadors de bàsquet que trepitgen la pista des de la banqueta i dinamiten el partit amb quatre triples consecutius, el dimoni més malparit de l'univers de Tim Burton brilla i reparteix joc, amb gags i petits monòlegs pronunciats a velocitat de vertigen. I com el primer Beetlejuice, la seqüela també s'encamina a un casament, aquí amb música de Donna Summer (Tim, no et perdonaré una absència que fa mal: on és la veu de Harry Belafonte? on és el Shake Shake Señora?) que inclou una bona hòstia amb la mà plana al trastocat món dels influencers (bé, Tim, bé).
El dimoni més malparit de l'univers de Tim Burton brilla i reparteix joc, amb gags i petits monòlegs pronunciats a velocitat de vertigen
Respecte del Beetlejuice original, aquesta segona entrega recupera també, i li regala minuts de joc, aquell Bob amb el cap jivaritzat que multiplicava la paciència assegut en una sala d'espera del Més Enllà. I no és l'únic personatge amb el cap reduït que es passeja per l'inframón. També hi tornarem a veure, amb matisos, en Charles; el sofert pare de la Lydia, aficionat als prismàtics i l'observació d'ocells. La desaparició de l'escena pública de l'actor Jeffrey Jones (també present en altres films del director, com Ed Wood o Sleepy Hollow) després de ser condemnat per possessió de pornografia infantil, ajuda a fer que Burton faci virtut de la necessitat, i es tregui de la màniga una divertidíssima escena en stop-motion que ens reconnecta amb aquell dibuixant que, després de ser despatxat de la Disney per la foscor dels seus dissenys, marcaria per sempre el món de l'animació amb Malson abans de Nadal (1993).
No tornis a marxar
Però més enllà de recórrer llocs comuns i d'acompanyar-nos en aquest viatge per la memòria emocional i cinèfila, que a estones supera l'original, Burton també es/ens diverteix afegint novetats a la seqüela, com el petit Beetlejuice que faria empal·lidir el diabòlic Chucky; o com el Soul Train ple de viatgers bailongos funk amb cabell afro. O com els homenatges a Carrie i al cinema de Mario Bava. O com el divertidíssim personatge de Willem Dafoe: un actor especialitzat en papers de policia que va traspassar convençut de ser un comissari, i que defensa la llei, i la credibilitat de les interpretacions, en el regne dels morts. I compte amb el fantasmal cameo d'un vell conegut del cinema de Burton: per a més pistes, un senyor baixet que feia de dolent en una de Batman.
El cineasta tira de nostàlgia amb tota la raó del món, perquè, en el seu cas, cap dubte, tot temps passat va ser millor
El cineasta tira de nostàlgia amb tota la raó del món, perquè, en el seu cas, cap dubte, tot temps passat va ser millor. Ara bé, Beetlejuice Beetlejuice ens indica que, si els estudis no s'encaparren a tornar a domesticar-lo i ell troba forces per evitar-ho, Tim Burton encara té racons per rascar dins del seu cervell privilegiat, i encara li queda part d'aquella desbordant imaginació que el va convertir en un creador visionari, singular, únic. Com cantava Peret, “no estaba muerto, estaba de parranda”. I sense necessitat de dir el seu nom tres vegades, ja el tenim aquí. Benvingut a casa, Tim! I no tornis a marxar!