Es respirava la sensació que aquell Kenneth Branagh que va enlluernar amb les seves adaptacions de Shakespeare, però també amb films més intimistes com la irresistible Los amigos de Peter, havia desaparegut per sempre. Una carrera com a director ben erràtica, devorada per incursions impersonals en blockbusters (Thor, Jack Ryan: Operación Sombra) o adaptacions desguitarrades de novel·les d’Agatha Christie (Asesinato en el Orient Express, la imminent Muerte en el Nilo), troba ara un motiu d’esperança, potser no tot està perdut, en aquest lluminós coming-of-age, en el que el nostre home hi aboca els seus records d’infantesa.
Feia quasi 30 anys que Branagh no escrivia un guió original, des d’aquella deliciosa mirada al món del teatre que era En lo más crudo del crudo invierno (1995). I ara, amb Belfast, que ja és a la cartellera, el cineasta viatja al seu passat per regalar-nos un àlbum de fotos en blanc i negre que, en essència, és una carta d’amor a la seva família, als pares i als avis, i a la ciutat on va néixer i va passar els primers anys de vida. I també al cinema que el va acompanyar en aquells temps de descobriment, als westerns i a Chitty Chitty Bang Bang. I a les cuixes de la Raquel Welch d’Hace un millón de años.
Belfast ens situa a un barri obrer on hi conviuen en harmonia catòlics i protestants fins que arriben els primers aldarulls, la violència que després desencadenarà un sagnant conflicte armat. Any 1969, punt d’arrencada dels coneguts The Troubles que iniciaven el conflicte a Irlanda del Nord. Aquell mateix estiu de 1969, Kenneth Branagh tenia 9 anys, i, com l’eixerit Buddy, el seu àlter ego a la ficció, no acabava d’endevinar què dimonis estava passant al seu voltant. El petit món feliç de confidències amb l’avi, jocs al carrer, xocolatines furtades i pel·lícules gaudides a un cinema o davant del televisor, es comença a ensorrar i ell no entén res: els problemes econòmics de la família, les llargues absències del pare per motius laborals, el fantasma de la mort o la decisió d’abandonar casa seva per marxar a Londres i perdre de vista, potser per sempre, la companya de classe de la que s’ha enamorat. I grups que cada minut són més nombrosos d’agressius manifestants en una cacera als veïns catòlics.
Reconciliació, nostàlgia i pèrdues
La càmera de Branagh es posa a l’alçada del punt de vista d’en Buddy. Els plans contrapicats, un carrer recordat gairebé com un decorat de pel·lícula, o les projeccions fantasioses que transformen i il·luminen lleument la realitat (aquell disturbi que els capricis de la memòria reconverteixen en una escena de Solo ante el peligro, amb la veu de Tex Ritter cantant allò de Do Not Forsake Me, O My Darlin; o un funeral transmutat en una festa familiar amb número musical), acompanyen al protagonista, també a l’espectador, en aquest conte lluminós que dispara a les emocions sense vergonya, ple de picades d’ull als qui ens vam educar emocionalment en una sala de cinema.
Branagh juga amb la dualitat cromàtica per potenciar el missatge de reconciliació amb els seus orígens
És el cinema, fins i tot el teatre, el que dona color a una realitat embrutida i en blanc i negre: Branagh juga amb la dualitat cromàtica per potenciar el missatge de reconciliació amb els seus orígens. Que en Buddy flipi amb El hombre que mató a Liberty Valance guanya per la causa a qualsevol espectador amb sang fordiana a les venes. En aquest sentit (no hi ha proves, però tampoc dubtes que no és casual), al veïnat hi ha un senyor Stewart, una senyora Ford, potser algun Wayne o algun Marvin o alguna Miles que se’ns va escapar...
Des del prisma del recent 50è aniversari del Bloody Sunday, potser l’aposta de Belfast és negligent en passar de puntetes per les conseqüències directes del conflicte. Però és que la intenció del relat és una altra: de vegades, a la memòria d’un nen no hi ha lloc per traumes col·lectius que no comprèn. Branagh s’estima més queda-se amb la nostàlgia de la infantesa idealitzada i posar el focus en les pèrdues personals. La pel·lícula té, encara, un parell d’elements més que juguen al seu favor. Per un costat, un repartiment fabulós: Jamie Dornan enterra al senyor Grey, Caitriona Balfe enlluerna, Judi Dench i Ciarán Hinds són els avis que tots voldríem tenir, i el petit Jude Hill, amb la seva mirada ben oberta, és una elecció incontestable. Per l’altre, la banda sonora, amb, qui si no, la veu de Van the Man, el Lleó de Belfast, el grandiós Van Morrison, una altra aposta clarament vencedora.
Emocionant, tendra, preciosa i (és molt possible que) autoconscient de les seves virtuts, Belfast és una carta guanyadora que conquereix perquè apel·la a aquells temps en els que no arribàvem al metre i mig, quan les coses eren més fàcils, quan obríem els ulls a la vida, sense saber que la vida probablement seria una bona merda.