Ben Okri (Minna, Nigèria, 1959) és un destacat escriptor de Nigèria que va guanyar el Man Booker Prize, el 1991, essent l’escriptor més jove en haver-lo obtingut. En la seva literatura hi abunden els elements fantàstics, procedents de la tradició nigeriana. Les seves  novel·les més famoses són La carretera hambrienta i Amor peligroso. Ha vingut a Barcelona, convidat pel CCCB, per impartir la conferència “Mirar amb ulls de fascinació”, que s’ha preparat amb la col·laboració de Casa África. El CCCB ha aprofitat l'ocasió per publicar-li l’assaig Les aigües de l’humanitat, en què Okri es planteja els grans desafiaments del món modern.

Foto: Estefanía Calcines.

Torna a Barcelona, on ja va ser-hi anteriorment... Manté contactes regulars amb Catalunya?

Sempre que puc vinc a Barcelona; de fet, vaig ser-hi l’any passat. M’encanta venir aquí.

En aquesta ocasió ve a Barcelona per parlar de literatura i ficció, però alguns dels protagonistes de les seves obres, com el mateix Azaro, de El camino hambriento, potser no serien considerats com a personatges de ficció per a molts africans, que podrien considerar-los personatges reals...

No. No ho crec. Nosaltres sabem exactament la diferència entre ficció i realitat, entre la narració i la realitat. Els límits entre ficció i realitat són els mateixos que hi hauria a qualsevol lloc, i també la frontera bastant incerta entre ambdues coses és la mateixa, arreu, perquè a vegades la realitat sembla ficció i de vegades la ficció sembla realitat. Jo penso que això és una condició compartida per tot el món.

Tinc influència de la literatura oral, però també del món dels llibres, les pel·lícules, les obres de teatre, els pintors, la música, la història...

La seva literatura té influència de la literatura oral tradicional nigeriana?

Sí i no... La tradició oral hi és present, perquè tothom creix amb històries, a Nigèria... Històries que t’expliquen, pares, mares, avis, oncles, companys de classe... Però això és només, diguem-ne, una línia... L’altre corrent és el món de la literatura, el món dels llibres, les pel·lícules, les obres de teatre, els pintors, la música, la història... Però allò que ens aporta la literatura oral, allò que ens dona en préstec, és un sentit més elàstic de què és la narració. Perquè la literatura oral és més lliure, i en certa mesura, irromp en la imaginació, mentre que la tradició realista de la majoria de llibres està més lligada a la “realitat”, entre cometes...

Ha escrit llibres on la fantasia hi té un paper molt important, en d’altres, com Amor peligroso, podríem dir que no hi és present. Combina un estil i l’altre?

Depèn de la història que estigui intentant narrar. En alguns dels meus llibres, i en la meva narrativa breu, les meves històries curtes, volia transmetre una natura elàstica de la realitat nigeriana (no m’agrada utilitzar el terme “africana”). Volia transmetre que el món que experimentem també està afectat per les idees, les creences i les històries que tenim sobre aquest món, que és una manera de dir que la realitat no és només la realitat, és també allò que creiem que és la realitat. Era la meva manera de demostrar que no hi ha una única realitat que ho pugui explicar tot, que pugui explicar tota la humanitat.

No hi ha una única realitat que ho pugui explicar tot, que pugui explicar tota la humanitat

Foto: Estefanía Calcines.

Li interessa la literatura fantàstica que es produeix a Europa i als Estats Units? I les sèries?

No... En absolut... Cap sèrie televisiva. Ni tan sols literatura fantàstica. Jo no uso mai la paraula “fantasia”. Per a mi, senzillament, és l’elasticitat de la realitat. Aquest és, realment el tema. Et donaré un exemple: el personatge del vell cec a El camino hambriento es basa en un home vell que vaig conèixer, però dins el món d'aquella història les lleis de la gravetat canvien, i cada història ha de ser coherent amb les seves pròpies lleis internes. Explicar una història implica trencar les lleis de la nostra realitat. D’això es tracta... Això és narrar una història, perquè les històries operen amb la realitat de la ment, del cor i de la imaginació. En llibres com a Amor Peligroso semblaria que m’estic cenyint al realisme, però això és perquè intento explicar l’altra banda de la història. Constantment vaig donar voltes al voltant de la mateixa realitat, perquè no hi ha una única manera de veure-la...

I li interessa la fantasia del cinema de Nollywood, de la cinematografia fantàstica nigeriana?

Nollywood, que és un fenomen bastant recent, probablement ha estat influït pel tipus d’escriptura meva, pels meus llibres, més que res.

 Perquè hauries de llegir un autor que és post alguna cosa?

A la Wikipèdia el defineixen com “un dels principals autors africans en les tradicions postmoderna i postcolonial". Estaria d’acord amb aquesta definició?

Odio aquesta definició. No m’agrada gens. Em sembla tan limitada... Tan limitant... I tan poc atractiva! No t’obre la gana en absolut. Perquè hauries de llegir un autor que és post alguna cosa? Algú hauria de canviar això. Aquesta definició no m’agrada...

En alguna ocasió es va queixar que el mercat internacional imposa una dictadura temàtica als escriptors africans. Un escriptor africà no pot escriure sobre allò que vol?

No vaig dir això exactament així. No vaig dir que fossin forçats pels mercats internacionals. Senzillament era un comentari sobre una tendència perillosa entre els escriptors africans, d’escriure sobre certs temes, potser en part perquè aquests temes reflecteixen com Occident veu l’Àfrica. I és una tendència perillosa per a ambdues parts. Hi ha escriptors d’Àfrica que em comenten que els seus editors els diuen que els seus llibres no són prou africans, perquè no tenen coses com patiment, mutilació genital... El tipus de coses que s’esperen d’ells. Jo feia només un comentari, sobretot envers els autors, per dir-los: “Escriviu sobre allò que voleu escriure” i també era un comentari envers els editors europeus, per dir-los: “No és veritat que Àfrica sigui només un determinat conjunt de temes. Àfrica és molt més fluïda, i molt més rica, i molt més senzilla. Molt més senzilla que tot això... Està farcida de sentit de l’humor. I és impossible de categoritzar. I necessita noves maneres de narrar històries, maneres més lliures de narrar històries. Jo també ho vaig expressar com un advertiment cap als escriptors africans: “Si escriviu aquest tipus de llibre, acabarem tenint una literatura absolutament uniforme, una literatura del patiment".

Volem una literatura del riure, del ridícul, de la intel·ligència, una literatura de l’amor, una literatura del perill, de la perversió... 

I no és bo tenir una literatura del patiment?

Ningú vol un únic tipus de literatura, ni que sigui del patiment. També volem una literatura del riure, del ridícul, de la intel·ligència, una literatura de l’amor, una literatura del perill, de la perversió... Sí! Tot, tot! Ho volem tot!

Hi ha escriptors africans que han obtingut molt de reconeixement internacional, especialment en el marc acadèmic. Però, en quin estat es troba la lectura al continent africà?

Els lectors africans llegeixen alguna literatura africana, quan se’ls dona l’oportunitat. Però a Àfrica hi ha un problema d’edició, un gravíssim problema d’edició, que està canviant. Els africans són com els lectors d’arreu del món... Com la majoria de les persones, arreu, tenen uns gustos senzillets. A la gent li agrada llegir una novel·la romàntica senzilleta més que un llibre difícil. Hi ha una tendència a tot el món a que el gust per la lectura de la gent vagi cap als gèneres populars... Per això, justament, n’hi diuen gèneres populars, no? Però la major part de nosaltres, els escriptors africans, tenim tendència a escriure literatura seriosa. I per això el problema dels lectors tendeix a desafiar-nos contínuament. Jo soc llegit àmpliament al continent africà, però no ho soc tan àmpliament com James Hadley Chase.

Recentment ha adaptat al teatre una nova versió de L’Estranger, d’Albert Camus, què l’ha atret d’aquest autor?

Per començar, és una obra meravellosa. És una novel·la breu. Qualsevol altre hagués necessitat cinc-centes planes per dir exactament el que va dir Camus en cent planes. Jo em sentia molt atret cap al tema de l’estranger, de l’aliè, i per la qüestió de l’absurd. I em vaig sentir fascinat per la qüestió dificilíssima del tema de l’àrab, del veritable estranger. En aquest llibre hi ha dos estrangers: l’estranger que és l’heroi, Meursault, i l’altre estranger, que és l’àrab, que no té ni nom. I m’interessa molt que estan units per la violència, aquests dos estrangers, l’estranger intern i l’estranger extern. Jo volia tractar aquest tema de com els uneix la violència, perquè això continua.

La de la Mediterrània és una de les grans tragèdies dels nostres temps

Què sent algú com vostè, africà i d’esquerres, davant l’increment de la xenofòbia a Europa i davant la tràgica situació de la Mediterrània?

El llibre que acaba de publicar el CCCB parla d’aquest drama. Tracta d’això, justament. La de la Mediterrània és una de les grans tragèdies dels nostres temps. És la tragèdia de la hospitalitat, és la tragèdia del diàleg, és la tragèdia de la història, és la tragèdia del què significa ser humà... L’emigració no és causada simplement per gent que vol marxar; l’emigració és marcada per la història, per la història d’Occident i per la història d’Àfrica. És una història tòxica, és una història terrible, que té un efecte a llarg termini. I per això, justament, necessitem una nova justícia, una justícia entre Occident i el Sud. Una nova justícia en les relacions econòmiques...

Vostè afirma que aquest problema arriba a desafiar el nostre concepte d’humanitat...

Necessitem una nova idea d’humanitat, perquè la idea d’humanitat que teníem ens ha fet fallida. Hauríem de sentir vergonya de dir-nos humans, perquè la idea de la humanitat ara es queda limitada al “nosaltres”, als que tenen una aparença com nosaltres. No és tota la humanitat ja, és una humanitat molt seleccionada. Necessitem una nova idea d’humanitat. Fins i tot la idea cristiana d’humanitat ens ha fet fallida.

Les guerres civils no acaben

Vostè és mig ibo... Com viuen els ibos, cinquanta anys després, el fracàs de la independència de Biafra i la guerra civil? Encara n’hi ha record?

És una tragèdia que continua... Les guerres civils són les pitjors de totes, perquè mai no acaben. No acaben realment. La guerra civil anglesa, dels segles XVI i XVII encara es lluita actualment al Brexit. La guerra civil nord-americana encara està sent combatuda ara, sota Trump... Les guerres civils no acaben, perquè es relacionen amb una divisió profunda i gairebé irreconciliable entre la gent. I les nacions no fan un esforç prou gran per cicatritzar i guarir aquestes ferides. Molt poques nacions han fet aquest esforç. Roma no ho va fer i per això va morir.  Les guerres civils són les pitjors de totes, perquè estan soterrades i van nedant per sota. I tot i que hi hagi una història que sembla que s’hagi acabat, aquestes guerres continuen estan presents per sota, com una ombra... I ressorgeixen de diferents maneres i amb diferents modalitats... Però que us haig de dir? Tu ho deus saber millor que jo, perquè vosaltres vau tenir la vostra pròpia guerra civil, i la guerra civil espanyola no ha acabat.

Hauríem de considerar que estem vivint els darrers dies de la raça humana

Com veu la situació del món? És optimista?

No em sento molt optimista envers el món. No m’hi sento degut a la nostra mandra espiritual profunda i deliberada, i a la nostra tendència a evitar-ho tot, per exemple, la catàstrofe climàtica que se’ns està acostant a un ritme vertiginós. Ni tan sols sé com tractar aquest tema. Hem de pressuposar que la raça humana està acabada. Senzillament ho hem d’assumir, perquè ni tan sols estem intentant veritablement de tractar de forma adequada aquest tema. Per això hauríem de considerar que estem vivint els darrers dies de la raça humana. Pressuposem això i deixem de fer veure que no és així. O pel contrari, fem alguna cosa, alguna cosa increïblement radical, i fem-la per tot arreu.

 

Foto de portada: cedida pel CCCB.