És la ciutat de les dues cares. La primera, la del pes històric: la seva destrucció massiva, la divisió entre l’est i l’oest, la caiguda del mur i una reunificació democràtica. La segona, la de la música tecno: un refugi artístic al mig d’Europa que va portar molta festa, música alternativa i grans clubs que han esdevingut referents mundials. Tant és així que l’escena nocturna berlinesa ha estat reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO a principis d’aquest any. Un tipus d’oci, però, que en els últims anys sembla perdre força i fa perillar el regnat de Berlín com a capital europea del tecno.
L’escena nocturna berlinesa ha estat reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO a principis d’aquest any
És la fi de l’escena tecno berlinesa tal com la coneixem?
En les últimes setmanes, Wilde Renate i Watergate –dos dels grans tòtems de la nit de la capital alemanya– han anunciat que el seu tancament es farà efectiu a finals d’any. Tots dos clubs estan situats a Ostkreuz, dins del districte de Kreuzberg, un dels punts neuràlgics de la vida nocturna de la ciutat i també una de les zones més desitjades per a inversors immobiliaris. La seva decisió es produeix majoritàriament per temes econòmics després d’una pujada desmesurada del seu lloguer per part del seu propietari, Gijora Padovicz, amo dels dos locals. Aquestes notícies se sumen al tancament d’altres clubs en el últims anys, com Mensch Meier, Griessmuehle o Re:Mise. És la fi de l’escena tecno berlinesa tal com la coneixem?
“Watergate va obrir a Ostkreuz al 2002, al costat del pont d’Oberbaum, perquè ningú volia obrir un club allà. La zona era deserta, sense bars, clubs ni turisme. No era una zona guai”, explica Tobias Rapp, periodista alemany expert en l’escena musical de Berlín, redactor de Der Spiegel i autor del llibre Lost and Sound: Berlin, Techno und der Easyjetset (2009, Suhrkamp). Ara, però, s’ha convertit en un dels centres de la vida cultural i d’oci de la ciutat on més han incrementat els preus dels lloguers, tant comercials com residencials. Berlín pateix una crisi de l’habitatge ferotge: viure dins dels límits de la ciutat és ja gairebé un luxe. En els últims deu anys, els preus dels lloguers dels habitatges han augmentat més d’un 108%. El “poor but sexy” dels seus carrers, l’escena artística vibrant, la bombolla d’una ciutat crítica i alternativa, les altes oportunitats laborals al món de les empreses emergents i les condicions econòmiques assequibles -almenys, fins fa poc- han imantat moltíssima gent cap a la capital en les dues últimes dècades.
Berlín pateix una crisi de l’habitatge ferotge: viure dins dels límits de la ciutat és ja gairebé un luxe. En els últims deu anys, els preus dels lloguers dels habitatges han augmentat més d’un 108%
Als clubs els costa salvar-se d’una situació econòmicament tan extrema. Lutz Leichsenring, portaveu de Clubcommission Berlin, l’organització que vetlla per la vida nocturna de la ciutat, ho argumenta: “Berlín s’ha convertit en una ciutat molt atractiva, el que ha fet que s’hagi generat aquesta crisi. En el cas de Watergate, s’ha produït perquè aquella zona s’ha convertit en una de les més top de la ciutat. El lloguer ha anat incrementant cada any, i actualment estan pagant un dels lloguers més cars per metre quadrat en comparació amb qualsevol altre club”.
La indústria de la nit a Berlín en els últims quinze anys també s’ha sostingut gràcies als ravers que viatgen cap aquí un cap de setmana per intentar entrar a Berghain o Sisyphos, i de passada entren a altres clubs
Berlín tampoc ha recuperat els números d’abans de la pandèmia quant a turisme i assistència als clubs, si bé és a prop d’aconseguir els 14.000.000 de turistes que va rebre el 2019. Molts d’aquests turistes també són, és clar, part clau de la supervivència de l’escena tecno de la ciutat, com afirma Gernot Bronsert, part del duo de DJs Modeselektor que va començar la seva carrera a la capital alemanya: “La indústria de la nit a Berlín en els últims quinze anys també s’ha sostingut gràcies als ravers que viatgen cap aquí un cap de setmana per intentar entrar a Berghain o Sisyphos, i de passada entren a altres clubs”. Sense un volum tan alt de turisme, i sumat a altres situacions mundials devastadores –com els dos conflictes internacionals de Rússia a Ucraïna i d’Israel a Gaza– els costos dels clubs no han parat d’augmentar. Actualment, Berghain, la discoteca berlinesa per excel·lència, arriba a cobrar 26 euros per entrar en certs moments del cap de setmana, una entrada que fa menys de deu anys en costava 15.
El relleu generacional, un punt d’inflexió per al tecno
El cofundador de Watergate, Ulrich Wombacher, comentava en una entrevista al diari Berliner Zeitung els diferents motius del seu tancament. Més enllà dels temes econòmics, també argumentava un canvi d’hàbits en tota una generació de gent jove que ja no està interessada en esdeveniments musicals a portes tancades. Persones que, en la intensitat de la pandèmia, complien 18, 19, 20 anys, i havien de quedar-se tancades a casa sense l’oportunitat de descobrir tota una escena vibrant. Els clubs, que no van poder reobrir amb total funcionalitat fins al 2022, encara avui dia són llocs difícils per molts ravers històrics que abans gaudien del ball enmig de multituds sense cap problema, però que ara pateixen molta ansietat per por d'agafar-hi Covid o altres malalties respiratòries. L’escena no pot subsistir si no té ningú que la pagui, explica Rapp: “El tecno és una escena viva gràcies a gent que encara té la voluntat de pagar una entrada i sortir de festa. Si ningú vol ballar, serà una cultura que morirà. Berlín era molt barat fa un temps, però ja no ho és. Molta gent ja no té diners per pagar l’entrada i les begudes”.
Berlín era molt barat fa un temps, però ja no ho és. Molta gent ja no té diners per pagar l’entrada i les begudes
Aquesta és una situació no només local, sinó mundial. Els números més a prop nostre tampoc auguren bonança: des de fa nou anys, els clubs nocturns, sales de concerts i bars musicals a Barcelona s’han reduït un 30%, segons explicava eldiario.es en un estudi sol·licitat a Transparència del govern espanyol. Però no és tan sols qüestió de falta d’espais com també de canvi d’interessos per part de tota una generació: l’article també esmenta un estudi realitzat des del Centre Reina Sofía el 2019, el qual ja feia una radiografia dels canvis d’hàbits dels joves abans de la pandèmia. De 2004 a 2019, el nombre de joves que anaven a discoteques havia baixat un 20% fins a arribar al 45%, hàbits que la pandèmia va accelerar posteriorment. Amb una generació menys interessada en aquests esdeveniments, només hi ha dos camins possibles: renovar-se o morir.
De la caiguda del mur a la caiguda del tecno?
Per als defensors d’aquesta escena, el tecno forma part intrínseca de la cultura de Berlín, que deu la seva estètica i història dels últims 35 anys fonamentalment al sorgiment dels moviments de la subcultura. És el que l’ha fet tan summament atractiva per molts DJs que han fet aquí el seu niu base, com el cas del londinenc FKA.M4A, un dels productors més importants radicat a la ciutat: “Crec que el que està passant obre el debat de com l’escena de Berlín pot adaptar-se i continuar existint. És molt difícil veure com la ciutat de la qual em vaig enamorar comença a desaparèixer”, explica. Present en escenaris berlinesos tan importants com Berghain, RSO, Pornceptual o Gegen, comenta que l’escena queer continua prosperant a la ciutat i sent molt viva.
És molt difícil veure com la ciutat de la qual em vaig enamorar comença a desaparèixer
O potser és Berlín que, ancorada a la subcultura dels 90 i els 2000, s’hauria d’adaptar als nous temps? FKA.M4A ho argumenta: “Berlín sempre ha fet i fa el que vol. Altres grans capitals com Londres, Nova York o Amsterdam han adaptat les seves escenes en els últims anys. Això és el que la fa especial: el públic encara pot viure esdeveniments sense telèfons i amb una producció mínima. Però sento que per primera vegada això ha causat un impacte negatiu. No m’agradaria que Berlín s’adaptés totalment a aquestes modes”. Així i tot, comenta, això fa preguntar-se a tothom si necessitarà una mínima adaptació al progrés. I què en diu, de tot això, el govern de la ciutat?
Una subcultura creada des de la rebel·lió no espera, lògicament, que sigui rescatada per l’Estat. Si els clubs de la zona d’Ostkreuz com Renate o About Blank van obrir en aquella zona va ser també perquè hi havia plans des del govern federal per fer-hi la continuació d’una autopista, coneguda com a Autobahn 100, que ha generat protestes en els últims anys. Si això prospera, com comenta Rapp, “els clubs marxaran, i si finalment no fan res, es convertirà en un carrer residencial i apujaran els preus”. Tot i que molts berlinesos esperen que el govern reaccioni, les previsions són crues. El periodista afegeix: “La cultura tecno és una cultura radical que contradiu el desig de ser protegida per l’Estat”. No seria estrany, però, que no es preservés: el 2013, el grup inversor Maik Uwe Hinkel va treure algunes parts del mur de Berlín de la coneguda zona d’East Side Gallery, plena de murals d’artistes de tot el món, per obrir l’accés al pàrquing d’una nova edificació residencial de luxe.
La cultura tecno és una cultura radical que contradiu el desig de ser protegida per l’Estat
Per la seva banda, la Clubcomission Berlin estan treballant activament amb diferents organitzacions involucrades de la ciutat, com la del transport públic o el turisme, arran d’un estudi que acaben de fer sobre aquest tema per posar-hi remei. El seu portaveu afegeix que una de les maneres per evitar el col·lapse de la vida nocturna a Berlín “és crear una visió de futur per aquella zona juntament amb els propietaris privats”. Una premissa, però, una mica difícil d’assolir: amb preus de lloguers que no paren de pujar a mans d’inversors privats, la vida cultural no pararà de ressentir-se’n. De moment, Berlín encara continua ballant: les cues als clubs encara són visibles, la peregrinació a la meca del tecno continua i cada cap de setmana els cartells de les discoteques s’omplen de DJs de renom i també emergents. Una bandera de capital europea del tecno que encara oneja, orgullosa, però que no sap fins quan tindrà el vent a favor i haurà d’abaixar les astes.