Si a Federico García Lorca no l'hagués matat el feixisme, Bernarda Alba viuria amorrada a la pantalla. No seria cap influencer però seria selectiva en el seu contingut, polint fil per randa les seves mostres, fingint una vida perfecta de rectitud i disciplina. Xafardejaria darrere d'un perfil amb foto d'estudi i al seu feed només tindria publicacions ben cuidades, seguint la seva filosofia de vida, la del queda bé. Convertiria el seu bastó maleït en botó acusador, censuraria el mugró lletós de Pedro Almodóvar, compararia la seva meravellosa obediència amb els desvergonyiments dels altres i s'obsessionaria amb els likes, volent ser la que més agrada, la que més compleix.
Si Margarita Xirgu no hagués rescatat el llegat de Lorca un 8 de març de 1945 a Buenos Aires i el director José Carlos Plaza fos ara el primer en representar-la, Bernarda (Consol Trujillo) seria usuària extremista del pin parental i vestiria els seus Stories de negre, sempre de rigorós negre. Les utilitzaria per explicar-li al món les seves veritats absolutes. Compartiria posts d'altres, segurament de dones arrossegades per la marabunta a l'Afganistan, fins i tot utilitzaria alguna emoticona victoriosa per aplaudir els desvergonyiments de VOX. Tots els dies, des que surt el sol fins que s'ajeu, miraria el món a través d'aquesta petita finestra digital perquè "vivim actualment en un món en què la imatge i el que pensen de nosaltres, les nostres possibilitats de feina depenen molt del que semblem, no del que som", que diu Plaza.
Bernarda Alba amb les seves cinc filles - Martirio, Angustias, Magdalena, Amelia i Adela - i amb la Poncia.
Si l'obra s'hagués escrit avui, els pantalons negres de pinça haurien substituït les faldilles de mitja cama i les puntes serien record. Angustias (protagonitzada per Ana Fernández) potser tindria un marit i hauria parit més de 3 criatures amb l'ull morat; estaria molt allunyada d'Amelia (Montse Peidro), mal anomenada solterona i cuidadora de la mare i de l'àvia (Mona Martínez), amargada sense vida per allargar la d'altres. Magdalena (Ruth Gabriel) i Martirio (Zaira Montes), més llibertines que llibertàries, ofegarien les seves penes en alcohol i, entre xicot i xicot, plorarien a un amor futur que no arriba. La grimpa d'Adela (Marina Salas) ja se n'hauria anat a conèixer món o a malparlar-lo, i ni rastre entre acte i acte, déu sap què seria d'ella, i seria la mal nascuda, la descarada, la filla morta. I la Poncia (Rosario Pardo) seria aquesta, la Poncia, figura insubstituïble.
José Carlos Plaza: "Bernarda Alba és un talibà, una dona botxí"
No és del tot així a l'obra de Plaza al Teatre Apolo, programada fins al 26 de setembre, però podria. El director recull les reminiscències dels anys 40 i porta a qüestió les personalitats anyenques amb els ulls de l'ara, un encaix gens desfalcat. El sostre de vidre, el menyspreu a les dones, la seva indefensió contra el maltractament. No hi ha àpex de redempció en el que podria haver estat i l'evolució queda resignada a un passat gens lliure; només el mateix fons amb decorat diferent. "La situació de la dona deriva d'una repressió que no marxa mai, una repressió masclista que està augmentant en comptes de disminuir; sembla que tenen més drets però en el fons no és veritat", explica. Bernarda agafa la perspectiva i el paper de l'home, es converteix en repressora. "Bernarda és un talibà, no és una dona víctima, sinó una dona botxí".
Firma la representació un repartiment estel·lar, actrius amb solera que emmotllen els seus retrats a una realitat tradicional ultraconservadora, els seus caràcters forjats a peu de dictadura. L'autoritat de Bernarda Alba com a motllo del model ranci i patriarcal, encara que és dona i és la més masclista, també la més oprimida de totes. Les seves mans, acostumades ja a la foscor de no ser i al costum d'imposar-ho tot, amb la violència per montera. Una no coneix l'amor que no ha viscut.
Una letargia de conseqüències intempestives
Bernarda Alba seria d'aquestes que es deixen impressionar per quatre instantànies ben fetes i senten enveja pels plans d'altres, perquè poden agradar més que els propis. I tot allò seu sempre és millor. Per què sentir desig aliè per allò indegut, blasfem, ordinari? Denunciaria publicacions de noies en biquini i cerveses fredes i es proclamaria feminista de baixos fons, lluitant per la rectitud de les dones i per mantenir intacte els seus drets i les seves obligacions amb la casa i amb el dol, 8 anys en arrest domiciliari sufragats i substituïts per una addicció no confessa a les xarxes. La més feminista de totes, també, als seus ulls arcaics. Potser és cert allò que diuen, que és millor creure que afrontar. Que no hi ha més cec que el que no vol veure.
Però què passaria si la matriarca no es deixés guiar per les enraonies? Si passés del dol, si no hagués volgut lligar en curt les seves nenes? Hauria canviat la història si Bernarda aparqués els prejudicis i publiqués a Instagram una foto somrient després de l'adeu al marit mort? O el pes dels avantpassats i la letargia d'una societat plenament jerarquitzada i desigual continuarien fent efecte en la capacitat de ser de les protagonistes? L'obra ens convida a qüestionar-ho tot, també la cultura repressiva que continua impregnant els nostres dies i les conseqüències colossals que les nostres decisions poden portar, la bogeria i la mort. És una obra sobre el passat i una tragèdia gairebé grega que exemplifica la por: la por al canvi, la por al què diran, la por a no poder viure, la por a la solitud, al desequilibri, a l'anarquia, a la normalitat. Una comoditat imposada però despreocupada, aliena a baralles i desestabilitats reals de tres al quart.
L'autoritat, el caciquisme i la violència de la mare són pilars fonamentals per a l'obra de García Lorca.
"És una obra que parla de la condició de l'ésser humà, de la tragèdia de l'ésser humà tancat i que té por. A la casa de Bernarda Alba no hi ha forrellats, no hi ha cap cosa que impedeixi a les filles de sortir; només la seva falta de preparació, la seva covardia, la falta de possibilitats de viure, la falta econòmica; el que passen tantes dones avui dia", diu José Carlos Plaza, que ha vist ja més representacions de la Bernarda de les que recorda. És feliç de poder tornar a escena després de la pandèmia, de veure la il·lusió de la gent rere les màscares i de fer gira amb la representació, passant després per Madrid i Valladolid. "Encara que per a algunes administracions, la cultura és un perill enorme, perquè la cultura fa pensar a l'home i no volen que pensem". Com Lorca va fer a la seva obra gairebé pòstuma (no la va poder arribar a veure representada), toca el què diran, sí, però sintetitza els elements per ser menys explicatiu i més emocional, sense decorar l'obra. Plasmar l'essència i deixar que aquestes 8 dones expliquin el que han d'explicar sense filtres d'Instagram pel mig.