Tot és tan lollipop, tan sucre, que em posa dels nervis. Però tots voldríem viure en aquesta festa lleugera i melodramàtica que és Big boys (Filmin), bàsicament perquè el drama ja el tenim. Només ens falta la velocitat en els diàlegs, aquests galls dindis tan meravellosament ignorants i una mica d'absurditat quan les coses es posen massa intenses.
Paciència. És inevitable les ganes de tancar l'Ipad i, sobretot, d'estalviar-se les crispetes dolces al principi. Perquè en aquesta sèrie britànica, lloadíssima per la crítica l'últim any i amb sis nominacions al BAFTA a la seva esquena, tot és de to pastel, ritme picat i amb una veu en off que sembla una metralleta. Ho té tot per triomfar el 2024: un tros de videoclip. Però sota les maneres accelerades i aquest filtre cool, tan instagrammer, hi ha una mica més: tots tenim pares que s'espanten quan sona el timbre.
Humor i tendresa
Per parides així, la sèrie aconsegueix atrapar a poc a poc. A tots els personatges els donaries una abraçada, a tots. Te'ls emportaries a casa per Nadal –no sé si en les vostres famílies passa, però jo necessito animar els sopars–. Sembles estar veient un capítol de Sex Education dirigit per Wes Anderson. Paciència, de debò. De primeres, no sembla una sèrie per a tothom. Aquesta distància moderna que tant li agrada tenir en catàleg a Filmin. Tant referent pop que embafa: Eric Cantona, Jimmy Carr... Aquestes músiques; el tecladet de Metronomy. El We Are Your Friends (Justice i Simian) o l'A new error (Moderat) sonant. Patrick Wolf! Quants anys, per Déu! Però, a poc a poc, la ficció acaba sent un cosit-intergeneracional. Des de l'humor i la tendresa.
A poc a poc, la ficció acaba sent un cosit-intergeneracional. Des de l'humor i la tendresa
És impossible no estimar els "Epi i Blas" del Campus: Jack (Dylan Llewellyn), un noi gai timidíssim que s'enfronta al primer any d'universitat després de la mort del seu pare, i el seu company d'habitació, Danny (Jonathan Pointing, Smothered), un machirulo uns quants anys més gran que ell, pocatraça amb les noies, però que és més vulnerable que una taquilla de gimnàs. El text commou perquè darrere hi ha una autobiografia –perfectament ficcionada i narrada– pel còmic Jack Rooke que, com el protagonista de la sèrie, va perdre el seu pare de jove. A mesura que passen els curts capítols, poc més de vint minuts per episodi, tot suma capes de profunditat: Jack guanya confiança i el seu roommate, el masclet que intenta passar per aliat i que no s'empalma pels antidepressius, acaba portant a col·lació els seus problemes emocionals. Al principi tot sembla una bestiesa. Una bestiesa de reel. Toca tots els temes d'agenda: feminismes, diversitat sexual, vogging, drogues, pantalles, mil·lenialisme. Amb el succeir dels capítols, les bromes i les escenes esbojarrades, acaben fent florir molt més: dol, estigma, dolor, frustració.
Al principi tot sembla una bestiesa. Una bestiesa de reel. Toca tots els temes d'agenda: feminismes, diversitat sexual, vogging, drogues, pantalles, mil·lenialisme. Amb el succeir dels capítols, les bromes i les escenes esbojarrades, acaben fent florir molt més: dol, estigma, dolor, frustració
Big boys sembla la ximpleria britànica de l'any, intel·ligent però lleugera, digna hereva per als fanàtics de Derry girls, on Dylan Llewellyn –per cert– fa d'amic anglès de les guillades petites irlandeses, i no: educa i entreté. A més, ens descobreix conceptes divertidíssims, com els "barbes amb potes"; aquests senyoros que van de setciències i que no resulten més que una disfressa de pèl a la cara. Big boys és el lloc on riure i aprendre sobre com d'absolutament mediocres som tots i les ganes que tenim d'encaixar. Sobretot en la nostra primera joventut. Perquè... que fotut es fer el salt cap a l'adultesa. Així ho demostra el primer envit de la sèrie. A partir del 28 de maig, segona temporada a Filmin.