Només té 22 anys però el productor argentí Bizarrap ha conquerit el món des del dormitori de casa seva.

El moment i el lloc ideal

El moment i el lloc ideal. Encara que el lloc 'ideal' sigui una habitació d’un jove postpúber d’uns pocs metres quadrats, segurament amb algun mitjó acartronat al calaix, el llit a mig fer i les cantonades amb bales de pols enormes com gossos Leonberger... I el moment ja duri setmanes, mesos... Un parell d’anys?

Ara les cançons amb milions de reproduccions es cuinen a la bedroom (als dormitoris). I no se sap del cert quant de temps poden ser rendibles. Per això, s’han d’exprèmer. I això, Bizarrap ho ha fet com cap altre productor de la seva generació.


Bizarrap, el nen meravella de la música urbana llatina. Foto: Gianlyfe

Els principals artistes del gènere llatí i urbà es foten d’hòsties per passar una estona a casa de Gonzalo Julián Conde, més conegut a Youtube (deu milions de seguidors) com a Bizarrap. Un productor amb més streams que Eminem. L’artista argentí més escoltat a tot el món el 2020 (onze milions de reproduccions al mes a Spotify).

Amb només 22 anys

L’artista, sempre sota una gorra i rere unes ulleres de sol que no amaguen la tendresa de les seves faccions, de les seves galtones de llet, s’ha fet un nom a l’escena internacional perquè… Perquè tot el que toca acumula milions de reproduccions.

Necessita ben poca cosa: una bedroom, bales de pols enormes com gossos Leonberger, micro al centre, una base d’r’n’b o rap, amb tocs hiperpop (és fanàtic de Daft Punk) i un muntatge picadet i molonci de llums fluor. I, és clar, un convidat estrella. Al principi eren col·legues del mateix artista, coneguts de l’escena freestyle argentina. Una escena que ara arrasa per tot el món amb artistes com Cazzu o Khea.

De fet, el jove va començar pujant una sèrie anomenada 'Combos locos' en què recopilava batalles de freestyle de Red Bull; diversos subscriptors van començar a demanar-li remixes. Va deixar la feina de productor a Warner, va muntar el home studio i va començar a pujar-ne a Youtube el 2018. Després va començar a fer temes propis: les BZRP Music Session.

Va despuntar amb Nicki Nicole, ja a la tretzena sessió de les BZRP Music Session (resposta llatina i urbana als Tiny Desk Concerts?), i va obrir-se al món amb Nathy Peluso (abans  fins i tot hi havien passat artistes catalans com Kinder Malo), amb qui ha guanyat tres discos d’or i té el record del canal amb 241 milions de views.

Ja han produït una nova cançó. “No és tenir un beat i prou, quedes molt contenta amb ell”, comentava l’argentina instal·lada a Barcelona. “Sempre pensa a treballar”.

La darrera sessió, la 41, amb Nicky Jam, que va conèixer Bizarrap precisament per la cançó amb Nathy Peluso, ha fet més de 60 milions d’streams en dies. Mateixa fórmula: el raper al mig de l’escena i el productor, de fons, movent els braços.

Al final s’ha acabat donant un efecte de transvasament: Bizarrap té més pes que els seus col·laboradors. I, evidentment, molts cops més que la mateixa cançó.

Un altre raper argentí surfejant ben alt ara mateix l’onada del molar, Duki, ha arribat a confessar sobre una possible sessió amb Bizarrap: “Crec que la gent ho idealitza: genera tanta pressió que no m'agrada”.

Ara Bizarrap també produeix per a fora de les seves sessions. És contenidor i artista.

El productor com estrella

Bizarrap ha aconseguit una cosa indubtable: revalorar el paper del productor. És un moviment a l’alça, i ell hi ha contribuït de forma decisiva: Ovy On The Drums (“Tusa”), Fred Again (autor de cançons per a Ed Sheeran) o Alizzz (mà dreta de C. Tangana) estan sortint de l’armari. De les ombres. El productor també és artista i a les xarxes socials té canals on reivindicar-se i deixar de ser només qui fa la feina grisa. Però Bizarrap ha fet una cosa encara més grossa i inexplicable: provocar l’efecte he de ser-hi.

La seva habitació és la gallina dels ous d’or. El seu Tik Tok, una fàbrica de generar expectatives. En general, les seves xarxes socials són pur hype.

Hype en anglès és un factor recurrent al món Internet que defineix quan la cosa s’infla i s’infla sense saber molt bé el perquè. Allò que en periodisme es coneix com l’espiral del silenci, la base de la viralització: la politóloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, al seu llibre La espiral del silencio. Opinión pública: nuestra piel social ja a finals dels setanta analitzava com l'opinió pública s’adapta amb més facilitat al que és predominant.

Més reproduccions, més hype, més guai. Més reconeixement i diners.

Més entrevistes a La Resistencia. Aparició amb l’streamer Ibai Llanos. Més bola de neu.

No està relacionada la qualitat, la novetat, l’avantguarda i l’èxit. L’èxit passa. I prou. Hi ha qui s’atreveix a dir que és tan complex de preveure que és més assenyat atribuir-ho a l’atzar. Ho creu Cory Doctorow, periodista cultural: “La realitat és que la majoria de la gent que intenta viure de les arts, fracassa. Tothom que ha acabat fent alguna cosa important a les arts, en general, ha estat per excepció”, comentava a ElDiario.es. “Pensa a llençar una moneda a l'aire: de vegades cau de cara i de vegades, de creu, però de tant en tant cau pel cantó. Una possibilitat entre un milió. Si intentes fer mitjana, te n’adones que tot és la sort”.

I d’un dia per l’altre, des d’una habitació es passa a ser un fenomen mundial. Per quant de temps? Fins que la sort canviï d’habitació i se’n vagi rodant com una bala de pols enorme com un Leonberger.