Ser dona i recriminar-li a una mare és una cosa així com el triple eix del desamor matri: ignorar, menysprear i atacar a qui t'ha donat la vida com a sinònim indivisible de ser una filla de merda. Sovint aquesta sensació és tan generalitzada que l'hem batejat com la creu de les relacions maternofilials, entenent que les dones estem predestinades a no suportar-nos ni moderades pel cordó umbilical, perquè així ho dictaminen la cuina i els gens. I per això els bars s'omplen de ties que, amb una copa de vi a la mà, no deixen canya dreta quan parlen de com d'insuportable és la mare que les va parir. Però què porta una descendent a rebel·lar-se contra la persona que l'ha portat al món? Per què sembla que mares i filles estiguin condemnades a conviure entre pulles i cops baixos, sentint-se eternament petites i culpables, però sempre amb un somriure a la boca?
Blanca Lacasa té el gens extraordinari tret de ser filla de la seva mare i el privilegi d'haver reflexionat més que la resta sobre què suposa ser filla d'una mare. Els dictàmens són evidents: el món extern està atapeït de normes sobre com han de ser les mares i, per tant, sobre com s'han de comportar les filles, sodomitzades totes per un prototip perfecte i inabastable que sempre recau en les mateixes responsabilitats i obligacions: ser la més bona, la més simpàtica, la més abnegada, la més entregada, la més cuidadora, la més afectuosa, la més tot. Uns imperatius utòpics que s'accentuen quan es multipliquen per dos, però que, tanmateix, s'han situat en el costat fort del tabú. Las hijas horribles (2023, Libros del KO) desgrana tot aquest constructe, amb una Lacasa que ha comptat amb testimonis anònims de dones diverses, teòriques expertes o exemples de la cultura popular per reflexionar sobre per què les relacions entre les mares i les filles són tan complicades. I, com sempre, tot fa olor de senyor patriarcat.
Què és una filla horrible?
Per a mi no existeixen les filles horribles. Precisament és això: per què et sents una filla horrible quan no ho ets. Aquest sentiment que et tortura tant, en el qual tu sents que estàs defraudant la teva mare, que no estàs fent prou o que l'estàs decebent, està provocat per circumstàncies. Et sents una filla horrible perquè no atens suficient a la teva mare, perquè has pres les teves pròpies decisions i t'has convertit en un ésser autònom, i potser estàs fent coses que a la teva mare no li semblen bé o no li agraden i sents que no estàs complint les seves expectatives —que són seves, no teves—. També es veu en tota la dictadura de les cures quan les mares es fan grans, que de vegades és absolutament tirànica, i que realment s'escapa de qualsevol lògica. Crec que allà és quan tu et comences a sentir una filla horrible, perquè són hiperexigències i demandes de perfecció que són molt lluny de poder-se complir. És sempre aquesta cosa de les expectatives: aquesta filla que elles esperen i que a nosaltres ens agradaria ser, i que són uns ideals inabastables. En aquesta confrontació entre la realitat i l'ideal és on ens sentim filles horribles.
Es podria emmarcar en la lògica masclista que l'enemic d'una dona és una altra dona?
No m'agrada això, perquè crec que estem una altra vegada fent-li el joc al patriarcat. No crec que l'enemic d'una dona sigui una altra dona, ens han fet creure-ho perquè hi ha un constructe patriarcal. Per molt més modernes que siguem que les nostres mares, per molt feministes o molts avenços que hàgim fet a nivell mental, continuem sent producte del que som i hem crescut amb la idea d'una mare perfecta. I quan aquesta mare no ha respost a això, quan hem vist la dona que fallava, no ens agrada. És com: on és aquesta mare que jo tinc al cap, que m'han implantat, aquesta mare dels contes? I a elles els passa una mica el mateix. No crec que sigui un problema que nosaltres siguem les nostres pitjors enemigues; ens han convertit en això perquè no responem al mirall que ens han donat —que, insisteixo, no és nostre— i davant el qual no podem complir. Aquest és el problema.
Has parlat amb diverses dones. Hi ha patrons en comú?
Aquesta va ser una de les coses que em va fer veure que era al bon camí. No parlo d'una universalitat ni d'una globalitat, i estic lluny d'alliçonar ningú, però sí que veig que hi ha una certa transversalitat. Vaig començar a parlar amb dones i vaig veure que hi havia patrons que es repetien, fins i tot em deien el mateix, frases exactes de dones que no es coneixen entre si, de diferents edats, estrats socials o culturals. Et peta una mica el cap.
Hem crescut amb la idea d'una mare perfecta, i quan aquesta mare no ha respost a això i hem vist la dona que fallava, no ens agrada
Diries que vivim la relació amb les nostres mares amb trauma?
Sí, una mica. I crec que part del llibre és dir que les relacions familiars en general són complicades, però en el cas mare-filla té el doble check del biaix de gènere. També es tracta de dir: traiem-nos el trauma i posem-li humor a tot això després del procés de col·locació. Però clar que hi ha trauma. Hi ha moltes dones que estan molt ancorades en això i ho viuen amb un dolor tremend que, a sobre, sembla que no pots expressar perquè estàs traint la teva mare i no estàs responent a aquest model de mare i filla que es porten bé.
Parles del concepte fillitat, però no està acceptat. Les opinions de les filles valen menys?
Aquesta és la sensació que vaig tenir jo. Fillitat no surt al diccionari, no hi ha una paraula acceptada per a les filles i fills. Crec que és perquè, com ho ets per defecte, no se li dona importància i no s'hi ha reflexionat. I pot ser molt traumàtic ser fill, perquè tu no ho esculls. Fins a cert punt tries ser mare o pare, o esculls els teus amics. I ja no és que no escullis la teva família com a fill, és que ni tan sols esculls ser fill. Ningú et pregunta si vols existir. Tenint en compte que ara es pensa en tot, em resulta molt xocant que no s'hagi reflexionat gaire sobre això, i em sembla molt interessant fer-ho des d'aquest lloc.
Sí que hem obert melons com el consentiment, l'avortament o el Satisfyer. Per què en plena quarta onada feminista continua sent tabú parlar d'una cosa tan bàsica com la relació mare-filla?
Això és una cosa que em va flipar quan vaig començar. S'han obert tots els melons, el de l'amor romàntic ja fins i tot està pioc. Però crec que tocar la institució familiar és molt complicat i la gent posa el crit al cel. Qüestionar la família aixeca molta polseguera, i la maternitat és el que sosté la institució familiar. Sembla que les cures sempre recauen en les dones i que les mares són cuidadores per defecte. Això a nivell d'estat ve fenomenal, perquè si tu tens la meitat de la població cuidant per definició, naturalesa o gens —perquè biològicament estem programades per a això— t'estalvies molts diners. Les cures, tant de nens com de persones grans, estan al càrrec de les dones. I noto que a nivell popular hi ha por de qüestionar-ho.
Pot ser molt traumàtic ser fill, perquè tu no ho esculls; ningú et pregunta si vols existir
Per què les filles continuem reproduint les mateixes dinàmiques?
El rodet del patriarcat funciona perfectament i ens ha educat en certes coses. A tu, gairebé de manera instantània, és el que et surt, encara que ho hagis pensat o ho tinguis bastant desconstruït. El que sí que s'ha guanyat respecte a la generació anterior és que hi ha una espècie d'alarma que et salta per adonar-te'n. I ja em sembla molt. Si tu t'has educat amb uns paràmetres emocionals i al teu voltant has vist això, és molt difícil escapar. El sistema està preparat perquè aquests patrons es repeteixin i es perpetuïn, és part de la seva pervivència. La família és un mecanisme que fa que pervisqui el sistema tal com està, i en el moment en què la família comença a esquerdar-se, hi haurà coses que es mouran. I hi ha molta gent a qui no li interessa que es mogui.
Aquesta reproducció de patrons es viu igual si s'és mare com si es decideix no ser-ho?
Quan vaig començar el llibre, tenia la certesa de que era així, i de que en el moment en què tu et converties en mare, tot canviava, també respecte la teva pròpia mare. Per què? Perquè per a ella ja havies complert el cicle vital: la lògica de "la meva filla s'ha convertit en mare, ha repetit el meu patró, ja he complert". I m'he adonat que no és del tot així. Moltes de les filles que apareixen són mares, i em deien que també esperaven aquesta emancipació de l'era adulta i aquesta igualtat respecte les seves mares, però no: la dependència empitjorava.
I després està el tema de les cures, que sol recaure en aquelles filles que no tenen fills.
És que se suposa que les dones, per definició, estem fetes per cuidar. Si no estàs cuidant algú és que estàs fent alguna cosa malament. Si no tens fills, se suposa que acabaràs cuidant els teus pares —a la teva mare, sobretot— perquè se suposa que és la teva funció vital. La cura dels pares recau molt més en les filles que en els fills. I recau molt més en les filles que no tenen descendència.
I et diré més: recau més en les nores que en els fills.
Clar, i això ja és bogíssim. Exclusivament perquè és dona.
Com passem de la teoria a la pràctica arrossegant les velles generacions i amb els moviments reaccionaris mossegant-nos el cul?
És complicat. Tens tota aquesta herència que has de destil·lar, continuem vivint en un món abocat a tot allò reaccionari, i és difícil. Hauríem de treure'ns la por i intentar treure-li a les generacions que vinguin després. A les dones ens han educat molt en la por perquè les nostres mares van viure molt en la por. No ho van fer per fastiguejar-nos, sinó per protegir-nos. Però aquesta por, que és una eina de control social com no n'hi ha cap altra, ens fa estar contingudes i deixar de reivindicar. És molt fàcil transmetre aquest missatge de por i és una cadena molt difícil de trencar, perquè no ho fas de mala fe: ho fas com un mecanisme de protecció. Però és un mecanisme molt fallit.
Com viuen els homes la relació amb la seva mare?
Canvia moltíssim. Les dones amb les que he parlat i que tenien germans em deien que no té res a veure. D'una banda, crec que les mares no han exigit tant als fills en les educacions, i més en educacions tradicionalment mig masclistes; algunes de les dones que surten al llibre em deien que el seu germà no feia ni el llit, que li feien elles. I, d'altra banda, també crec que els fills tenen una responsabilitat emocional menor; quan marxem de casa, les filles continuem sentint que hem de veure i cuidar les nostres mares, estar pendents d'elles i responent a aquestes demandes afectives. Ells s'alliberen més i no senten aquesta pressió. Jo he escoltat mares dir: "ha vingut el teu germà i m'ha portat uns bombons, que maco és". I igual la seva filla hi ha anat quatre vegades en l'última setmana i li ha cuinat tuppers de menjar, i no existeix la mateixa valoració.
Quan marxem de casa, les filles continuem sentint que hem de veure i cuidar les nostres mares, estar pendents d'elles; els fills no senten aquesta pressió
I nosaltres amb els nostres pares?
Tampoc és igual. Mares i pares parteixen d'estàndards diferents, que és una cosa que em crida molt l'atenció. El llibre va enfocat a la relació mares i filles, i amb les participants parlàvem molt de la relació amb la mare, i al final sistemàticament els preguntava pel seu pare. I les respostes eren de l'estil: "ah, molt bé, sempre ha sigut bo, em portava al zoo una vegada al mes". I és com: de veritat m'estàs dient que el teu pare era guai perquè et portava al zoo una vegada al mes? Això em va passar pràcticament amb totes. Es quedaven desubicades perquè no ho havien pensat, i és perquè ho tenim implantat. Fa poc vaig llegir un article en un diari que deia: "els pares, els nous herois". Em vaig quedar al·lucinada. Els pares parteixen d'una base tan petita que, qualsevol cosa que facin, puntua, mentre que les mares parteixen d'uns estàndards de perfecció tan alts que és molt difícil sumar i molt fàcil restar. A les dones això ens passa en general amb tot, també en les feines; sempre se'ns exigirà més.
Quin paper té la culpa en tot això?
La culpa és el gran motor. Per defecte, les mares se senten culpables tota l'estona; una mare sempre sentirà que no ho està fent prou bé, que no arriba, que ha fallat, que potser hauria d'haver educat la seva filla d'una altra manera, que treballa massa. Culpa, culpa, culpa. I les filles, alhora, sentim que no atenem prou bé les nostres mares, que estem decebent-les, que no estem complint les seves expectatives, que prenem decisions que elles no aproven. I la culpa és molt paralitzant amb una mateixa i amb la persona respecte a qui et sents culpable, perquè posa en marxa uns mecanismes en els quals intentes compensar la persona al mateix temps que t'emprenyes per sentir-te culpable. La culpa et manté captiva en aquest lloc i, en el moment en què la sents, deixes de ser lliure i ja ets un xic dependent de l'altra persona. Es retroalimenta aquesta cosa de continuar depenent d'algú i s'alimenta aquesta culpa perquè l'altre continuï allà com a part d'un engranatge de xantatge emocional: si tu fas que algú se senti culpable, tu penses que es quedarà amb tu. Em sembla un sentiment terrorífic.
Estem condemnades a lluitar-ho soles?
Aquí està el tema. Això hauria de canviar ja. I és alguna cosa sobre el que han escrit molt i molt bé persones com Ibone Olza o Carolina del Olmo. Estem molt soles, i crec que és molt important que es deixi de viure això d'una manera solitària. Crec que és molt trencador compartir-ho. En el moment en què tu estàs sola, sents que és una cosa teva i que no pots fer-hi res. Quan siguem capaços de parlar-ho sense problema i riure'ns de tot això, crec que la intensitat baixarà, i deixarà de ser un problema individual per convertir-se en col·lectiu.
És un llibre per intentar comprendre les mares o per tenir recursos per poder jutjar-les?
El propòsit del llibre és entendre-les a elles, perquè així rebaixes el teu enuig, però tampoc no volia rebaixar-lo al zero. Crec que és lícit estar enfadades amb les nostres mares. Ens ho hem de permetre, perquè potser tens totes les raons per estar-ho, però estar enfadades no ha de suposar quedar-se en el cabreig, i per això volia traspassar l'emoció per escoltar veus expertes i teòriques, perquè crec que és l'única manera de sortir d'aquesta roda del "tu més". Cal reivindicar el dret a enfadar-se, que també és una cosa molt masculina, perquè està mal vist que les dones ens enfadem. Però arriba un moment en què tu tens una edat i ja ets responsable, i has de superar aquest enuig. De fet, hi ha una mirada molt comprensiva cap a les mares, i no és un llibre revengista, sinó extremadament conciliador. Fins i tot de vegades hi ha reconciliacions que consisteixen a marxar d'aquest lloc, perquè no tot es pot salvar, però és important no fer-ho des de la ràbia i el rancor. I no vull enviar un missatge bonista, fer-ho és súper lícit.
Els pares parteixen d'una base tan petita que, qualsevol cosa que facin, puntua, mentre que les mares parteixen d'uns estàndards de perfecció tan alts que és molt difícil sumar i molt fàcil restar
Una dedicatòria del llibre diu: "A la meva mare, després de tot".
La meva mare és una persona amb qui he parlat molt d'aquests temes. Part de les coses que he pensat sobre la relació mare-filla venen de les converses que he tingut amb ella. He passat per molts llocs i he fet un procés, la meva mare és una persona extremadament intel·ligent, i és una persona que m'ha ficat molt al cap el poder debatre. I hi he tingut els meus més i els meus menys.
Has purgat, llavors.
M'ha servit molt. He descobert coses i gairebé tot el que surt al llibre ja ho havia pensat abans, però crec que, quan escrius, organitzes. I en aquesta col·locació hi ha un ordre narratiu i del pensament. M'ha servit moltíssim també per veure que, tots aquests anys que li he donat voltes a aquest tema, ja s'han acabat. L'he deixat anar i el meu procés està acabat.