Una jove de vint-i-pocs anys té una idea basada a editar clàssics contemporanis i, en plena crisi del sector editorial o la precarietat millennial, se surt amb la seva difonent alta literatura en petites dosis. De tan idealista com sona podria semblar la sinopsi d'una pel·lícula utòpica, però és la història de Blanca Pujals (Vila-seca, 1992), l'editora de Viena Edicions encarregada de l'exitosa col·lecció Petits Plaers: en menys d'un any, vuit de les quinze nouvelles de la sèrie han assolit la segona edició. Dos anys després d'haver fet realitat el seu projecte de final de màster, Pujals, que recentment ha estrenat també la col·lecció Club Victòria, és una jove professional de la cultura que trenca els tòpics més pessimistes que envolten el món de les humanitats, aconseguint l'acceptació dels lectors tot oferint al món una cosa tan poc digital com novel·les breus de la literatura clàssica contemporània.
Foto: Sergi Alcàzar
Tu has estudiat Dret. Com arribes a l’edició?
Vaig fer d'advocada uns quants anys. Jo no entenc la vida sense els llibres i els meus amics em preguntaven sovint què llegia. Vaig veure que les meves recomanacions els encantaven, així que em vaig adonar que la feina de l'editor és també ser prescriptor d'unes amistats inconegudes: els lectors.
I per què els llibres breus?
Tots els llibres que agradaven als meus amics tenien una cosa en comú: eren novel·les breus.
Llibres breus per a una societat sense temps per llegir amb calma. Ens manca temps o ens falta paciència?
El temps per llegir el tenim, el que no tenim és prou paciència per fer-ho. Fa anys que l’audiovisual s’ha adonat de l'èxit de la brevetat: en una dècada hem passat de sèries com Lost, amb capítols llargs i temporades de vint capítols, a èxits com Fleabag, amb capítols curtíssims i temporades breus. Si les plataformes audiovisuals com Netflix o HBO han estat atentes i fomenten narracions breus, per què el sector editorial no ho fa en l'àmbit de la literatura? Hi ha centenars de grans obres de narrativa breu que fa dècades que ningú edita; de fet, els llibres que jo recomanava als meus col·legues eren gairebé introbables.
I així neixen els Petits Plaers.
Vaig deixar la feina d’advocada, em vaig posar a estudiar un Màster d'Edició i vaig dedicar el Treball Final a la idea dels Petits Plaers: llibres breus d'alta literatura adients per llegir en un món frenètic. El primer nom era "Petites joies", però la professora, Silvia Querini —editora de Lumen— em va dir: titula-ho més sexi.
Entens la literatura com una exaltació de l'hedonisme?
La idea de la col·lecció és retornar al plaer de la lectura, sense més, i fer-ho a partir de grans obres de la literatura universal encara inèdites o pràcticament introbables en català. Per reivindicar el plaer de llegir Bon dia, tristesa, primer cal tenir el plaer d'anar a una llibreria i trobar el llibre editat en la teva llengua, no? La millor forma de crear lectors és demostrant-los que l'acte de llegir és plaent.
Foto: Sergi Alcàzar
La pregunta més difícil que pot rebre un llibreter és "Què em recomanes per a algú que no llegeix?", realment.
Doncs un llibre breu amb inici, nus i desenllaç, ja que una història ben explicada i escrita amb cura és infal·lible, com porta demostrant-se des de fa milers d'anys. Tot està inventat, no descobrirem la sopa d'all; hem canviat la forma d'explicar les històries, però no hem abandonat la curiositat per consumir-les.
L'adjectiu "breu" és relatiu.
Precisament això és una de les parts més complicades de la meva feina: triar quines obres entren i quines no a Petits Plaers. Més enllà de la qualitat literària del text i la seducció de l'argument, un dels dos criteris principals de selecció el marca un nombre de pàgines inferior a dues-centes.
I l'altre?
El meu criteri personal basat en una premissa molt senzilla: editar només llibres que jo em compraria i que jo regalaria.
En aquesta col·lecció només editeu autors morts. Et planteges el salt a autors vius?
No, ja que no volem caure en la roda mercantilista de la literatura, ni en la subhasta de drets d'autor a la Fira de Frankfurt ni en res de tot això. El nostre àmbit no són les novetats, sinó els clàssics contemporanis introbables.
Poden entretenir i ser una lectura plaent a la vegada, els clàssics?
Per sort, sento que estem trencant el vell tabú segons el qual llegir els clàssics és avorrit o feixuc. No tots els clàssics recents són totxos com La muntanya màgica o Guerra i pau, i en part Petits Plaers prova de ser la resposta a aquell lector que dedica part del seu temps a llegir Twitter o mirar sèries de Netflix que et ventiles amb quatre dies però a qui, per desgràcia, li fa una mandra sobirana endinsar-se en una novel·la de vuit-centes pàgines. Crec que quan compres un llibre també estàs comprant el temps que dedicaràs a llegir-lo, per això m'agrada editar novel·les breus que reclamen un compromís temporal assequible per als lectors d'avui.
Vivim en un zàping permanent, ja sigui de cançons, sèries o pel·lícules. Creus que la literatura té cabuda en aquest món d'hiperactivitat?
Tenim menys capacitat de concentració que abans, ja que allò que prima en el nostre dia a dia és la immediatesa. Per què no traslladar el concepte de zàping o "marató de sèries" també en el món editorial? En un cap de setmana, si un vol, es poden llegit tres o quatre novel·les breus escrites en quatre països culturalment diferents i amb quatre arguments radicalment diversos, encadenant-ne una rere altra.
Es pot escoltar música i planxar a la vegada, o veure una sèrie i respondre breument un correu electrònic, però els llibres reclamen atenció. El pitjor enemic de la literatura és el mòbil?
Jo puc estar veient la tele i mirant de reüll storys d'Instagram, però no puc estar llegint El blat tendre, de Colette, i responent un whatsapp a la vegada. Estimo la literatura que neix de la forma i la bellesa, però estimo sobretot la literatura capaç d'enganxar a partir d'aquesta cura estilística.
Ens enganxa més Twitter o Instagram que una novel·la russa de finals del segle dinou.
El mòbil ens fa perdre el temps, però també ens permet guanyar coses. Jo, per exemple, considero que a Twitter hi aprenc molt, i de fet ha estat una eina molt important des del primer moment per a Petits Plaers, ja que no només em permet comunicar-me amb els lectors, sinó també descobrir les tendències literàries que es couen o tenir accés fàcil a les crítiques.
Foto: Sergi Alcàzar
El noranta per cent dels editors fan servir els seus comptes personals de Twitter per vendre els llibres que editen, com si fossin paradistes del mercat. Tu, en canvi, sovint crees fils personalistes o diversos tuits en els quals fas divulgació sobre aspectes curiosos dels llibres editats. Un bon llibre no es ven sol?
La meva estratègia de marca es basa en la sinceritat, ja que aquest projecte neix d'un somni de joventut, gairebé. Hi ha molts lectors de Petits Plaers que m'escriuen reconeixent que van descobrir la col·lecció gràcies a Twitter, però la veritat és que l'única estratègia de màrqueting en la qual crec és la d'explicar que edito aquells llibres que voldria que algú em recomanés.
Avui us vull explicar el procés de creació de la coberta d’”Infeliç” de Turguénev, el darrer Petit Plaer.✨💙
— Blanca Pujals (@blancapujals) January 21, 2021
Filet🧵👇🏻 pic.twitter.com/XzVWm4pdLO
Quines fílies i fòbies de Blanca Pujals hi ha en els volums de Petits Plaers?
La cura estètica pel disseny, sobretot. Des del primer dia va ser una de les obsessions més grans, ja que volíem ser capaces de fidelitzar lectors també a través dels ulls i, sobretot, d'editar llibres que fossin còmodes de llegir. Una gran obra pot entrar-te malament per culpa de la mida de la lletra o els marges de la pàgina, per molt que sembli mentida.
Valores el llibre com a objecte físic amb bellesa pròpia, doncs. El llibre digital no ha tombat el llibre de paper, però pot ser que el món digital canviï per sempre el que comprenem com a literatura?
Personalment crec que totes aquestes noves tècniques narratives de format més digital, com per exemple la narrativa tuitaire amb relats construïts mitjançant fils de Twitter, transformaran l'estructura de la narrativa del futur, que potser començarà a basar-se en capítols més curts o històries més concises, però un llibre mai no deixarà de ser atractiu, per molt digital que sigui el món.
No només reivindiques la bona literatura introbable, sinó que també reivindiques la figura del traductor/a com a mèdium per recuperar les grans obres oblidades de la història.
Treballem sempre amb traduccions actuals i fetes des de l'original. Un dels nostres criteris bàsics és anar a l'original per apropar-lo a la nostra llengua: res de traduir un autor japonès o rus a partir de la traducció francesa o anglesa que algú n'ha fet abans. Volem editar llibres que són petites peces d'orfebreria, i per fer-ho necessitem anar a la font original.
Sempre m'he preguntat si no he estat mai capaç de llegir més de cent pàgines de Crim i càstig per culpa d'Andreu Nin.
És insostenible pretendre que la gent s'apropi als clàssics contemporanis quan les traduccions d'aquests llibres tenen vuitanta anys. La llengua és un ésser viu i va canviant, i per això reivindiquem la figura dels traductors; tots els llibres de Petits Plaers estan escrits fa més de cinquanta anys, i alguns més de cent, però tots estan editats amb un català actual, amb paraules i expressions del nostre dia a dia.
Per acabar, defenses l'alta literatura com a fenomen popular i capaç d'atrapar lectors no necessàriament cultes. La literatura és un passatemps?
També. I amb també vull dir que, entre moltes altres coses, també és un passatemps. I és un art, i una forma d'evasió, i una porta a altres mons, i una invitació a emocionar-se, a llegir fragments que vulguis compartir amb una foto per whatsapp o a acabar capítols que t'esperonin a seguir llegint el següent. I sí, evidentment, quan tots aquests factors s'ajunten, la literatura és un passatemps de qualitat perquè, senzillament, transforma el temps que destines a un llibre en un temps agradable de passar.
Foto: Sergi Alcàzar