A Lovers Rock, el millor dels episodis de la seva magnífica sèrie antològica Small Axe, el cineasta britànic Steve McQueen evocava les festes casolanes a ritme de reggae dels negres britànics d'ascendència antillana al Londres de finals dels anys 70 i principis dels 80. A la seva manera, el director de Shame (2011) i 12 anys d'esclavitud (2013) feia les paus amb les seves ganes de rodar un musical, i, al mateix temps, reivindicava aquelles celebracions semiclandestines plenes de ball, desig, seducció i olor de marihuana, amb les quals aquells homes i dones s'alliberaven del racisme desfermat de la societat i les institucions angleses.
McQueen torna a coquetejar amb el musical (ara ho desenvoluparem), en aquest drama familiar tan íntim com espectacular, situat en plena Segona Guerra Mundial, en aquella època històricament anomenada Blitz, en la qual, entre 1940 i 1941, Londres patia una salvatge onada de bombardejos de la Luftwaffe, la força aèria nazi, que va arrasar la ciutat.
La pel·lícula ressegueix la peripècia d'en George, un nen negre de 9 anys, fill de mare soltera blanca i pare negre desaparegut. I tot plegat agafa forma quan, com passava per tal de protegir-los de les bombes, s'allunya el nen del perill i l'envien a un entorn rural. La qüestió és que el petit George s'escapa, no arriba al seu destí i, mentre ell intenta tornar amb la seva mare, s'anirà creuant amb gent que mira de sobreviure de les maneres més insòlites.
Entre Spielberg i Dickens
“T'odio”, li etziba el nen a la seva mare en un acomiadament dramàtic, ignorant-la des del seu emprenyament infantil, abans de pujar a un tren que significarà l'inici d'una aventura èpica i, a estones, fantàstica, perquè el realisme màgic també hi troba el seu lloc. En el camí de retorn a casa del protagonista, Steve McQueen (el cineasta britànic ja va visitar aquesta època a Occupied City, el seu documental sobre l'Amsterdam ocupada pels nazis) aposta en la narració per un cert classicisme spielberguià, en la que l'enorme impacte de les seqüències bèl·liques combina amb la calidesa amb què la càmera s'acosta al nen perdut i a la mare desesperada. I on tenen cabuda la influència del cinema de Michael Powell i Emeric Pressburger, l'Oliver Twist de Charles Dickens, o les picades d'ull a l'estupenda Esperanza y gloria (John Boorman, 1987), un complement perfecte que ja narrava la guerra des de la perspectiva dels infants. I, també, la ja comentada passió pels musicals d'un McQueen que incorpora dues fabuloses seqüències plenes de ritme i energia enmig de la tragèdia.
Steve McQueen aposta en la narració per un cert classicisme spielberguià, en la que l'enorme impacte de les seqüències bèl·liques combina amb la calidesa amb què la càmera s'acosta al nen perdut i a la mare desesperada
I mentre el nen les passa de tots colors durant la seva odissea; la seva mare, treballadora en una fàbrica d'armes i voluntària en l'ajuda a una població que demanava més refugis segurs (és especialment colpidora l'escena en la qual els empleats del metro no volen deixar passar desenes de persones que escapen de les bombes) el busca. McQueen reivindica així la contribució i els esforços de les dones en aquell context, i un primer feminisme activista de pioneres que, també, iniciaven el camí de l'alliberament sexual que arribaria als anys 60.
McQueen reivindica la contribució i els esforços de les dones en aquell context, i un primer feminisme activista de pioneres que, també, iniciaven el camí de l'alliberament sexual que arribaria als anys 60
La cruesa de la guerra vista pels ulls d'un nen i la resiliència d'un poble decidit a plantar cara al feixisme es barregen amb la voluntat didàctica del director, que no s'oblida en assenyalar la immoralitat d'aquells que aprofitaven el desastre per saquejar les llars destruïdes pels nazis. Com tampoc cessa en la seva missió de continuar assenyalant, mai és suficient, l'arrelat racisme blanc britànic cap als immigrants negres i els seus fills i nets, anglesos de ple dret. La química entre la sempre sensacional Saoirse Ronan (recordeu-la a Expiació o a les Mujercitas de Greta Gerwig) i el petit debutant Elliott Hefferman (un altre que s'estrena al cinema amb Blitz és el músic, líder de The Jam, Paul Weller, interpretant l'avi de Hefferman) juga a favor d'una obra tendra i commovedora, també dura i inquietant, sensible, però mai embafadora, esperançadora i tremendament impactant (moments com la inundació del metro o la bomba que atura la festa al Café de París són brutals), que connecta amb la tradició de les millors mirades cinematogràfiques a la Segona Guerra Mundial.