Són les cinc de la tarda quan arribo a la Tòmiris, la petita llibreria barcelonina del carrer Padilla on he quedat amb el que segurament sigui el poeta nascut a Catalunya amb més seguidors a Instagram: Pablo Pérez Rueda, més conegut com a Blon. Abans de saludar-lo, em fixo en un curiós rètol d'una d'una de les parades exteriors del Mercat de la Sagrada Família: "Motxos a bon preu, el millor invent del món". És innegable, penso per dins, que per a molts el millor invent de la història és el pal de fregar. Per a d'altres potser ho és el router d’internet. O el Chupa-chups, qui sap. El Museu de la Ciència de Londres, de fet, fa anys va preguntar als seus visitants quins eren els millors invents de tots els temps: el motor de vapor, la penicil·lina i, en primer lloc, la màquina de raigs X. Totes elles són coses importantíssimes, és evident, però personalment sempre he cregut que el millor invent que ha parit mai la humanitat és la rima, per això avui a El cafè de la granota parlaré de rimes, de poesia entre els joves, del català en el món del rap i de mites del hip hop com Nach, Tote King o Kase-O amb Blon, una de les estrelles de la Freestyle Masters Series i subcampió en dues ocasions de la Red Bull Batalla de los Gallos.
Abans d'iniciar el podcast, mentre fullegem per sobre les pàgines d'El castigo de Sísifo, el nou llibre del meu convidat, li comento que he portat alguns llibres de Josep Carner, J.V. Foix i Enric Casasses perquè reciti sonets amb flow, i de retruc li explico una anècdota a Blon mentre preparo els micròfons. Una vegada, en un recital de poesia en el qual participava, vaig fixar-me en com li canviava el rostre a un adorable senyor de noranta anys que somreia cada cop que un poema es tancava amb un rodolí. O un apariat, més ben dit, si ens posem tècnics. El recital es feia en una ermita preciosa al cor del Penedès, l'església de Sant Valentí de Les Cabanyes, i aquell bon home, recolzat sobre el seu bastó, per res del món somreia cada vegada que un servidor llegia, mig recitant mig rapejant, poemes de Miquel Martí i Pol. En canvi, quan una de les altres rapsodes convidades declamava algun sonet de Shakespeare, Josep Maria de Sagarra o Verdaguer, a l'home adorable de primera fila se li il·luminaven els ulls i mostrava un somriure d'orella a orella amb els dos versos finals del poema.
El castigo de Sísifo es el tercer llibre de poemes de Blon. (Carlos Baglietto)
Al principi vaig pensar que potser els poemes martipolians no li feien el pes, o que inclús no acabava de sentir-se còmode en el meu estil de recitació, però quan vaig flipar de debò va ser quan l'altra noia que recitava va cantar, com una trobadora, un poema en provençal i el senyor del bastó, malgrat la petita dificultat lèxica per comprendre bé el poema, va somriure igual. Cansoneta leu e plana,/ leugereta, ses ufana,/ farai, e de mon Marques/ del traichor de Mataplana,/ q'es d'engan farsitz e ples./ A, Marques, Marques, Marques,/ d'engan etz farsitz e ples. Per què la mítica Cançoneta leu e plana de Guillem de Berguedà, escrita fa quasi mil anys i en una llengua de comprensió complexa per nosaltres, provocava un somriure incapaç de provocar qualsevol poema d'un llibràs com Estimada Marta, vaig preguntar-me.
Nascut a Parets del Vallès, Blon és un dels freestylers més famosos d'Espanya. (Carlos Baglietto)
No sé què se'n deu haver fet d'aquell adorable senyor, però voldria dir-li que, molts anys després d'aquell recital, penso sovint en el seu somriure i en com el recurs de la rima ha permès que milions de joves poc habituats a la poesia, arreu del món, consumeixin poesia diàriament de la mateixa manera com la consumien els veïns de Guillem de Berguedà: a través de l'oïda, escoltant-la. En anglès, les lletres de les cançons encara s'anomenen "lyrics" precisament perquè la lírica, a l'antiga Grècia, va néixer com una forma de posar paraules a la música, per això Blon es defineix com un poeta que canta: perquè escriu poesia en llibres que es venen a les llibreries, sí, però perquè sobretot canta allò que escriu dins el seu cap a ritme de rap.
Blon i Pep Antoni Roig a la llibreria Tòmiris, durant la gravació del podcast. (Carlos Baglietto)
Si Guillem de Berguedà escrivia sirventesos contra el poder, els mals costums o persones en particular com Ponç de Mataplana, el meu convidat d'avui al El cafè de la granota fa el mateix, però contra altres cantants de rap com ell i en un escenari: és freestyler. Com els glosadors de casa nostra o els bertsolaris bascos, sí, però amb la diferència que ell sí que es guanya la vida competint en combats lírics contra altres freestylers, trenant versos que potser no estan al nivell de Shakespeare, Josep Maria de Sagarra o Verdaguer, però amb rimes que aixequen passions i arrosseguen a milers d'adolescents. Mig milió, per ser exactes, segons diu el seu Instagram. Poesia o rap? Paraules trenades amb sentit i missatge que captiven a xavals joves, en definitiva. Rimes, al capdavall, igual de ben parides i amb un poder suggestiu idèntic a les que dibuixaven un somriure a aquell senyor de noranta anys.