“El repte era descobrir qui hi va ser Norma Jeane Baker i donar vida a algú que ha estat invisible durant molt de temps”, explicava fa uns dies Ana de Armas, després de la presentació de Blonde al Festival de Sant Sebastià. Aquesta és la clau de volta d’aquesta producció de Netflix, títol que la plataforma suma demà al seu catàleg, l’única que va atrevir-se a finançar una pel·lícula que desconcertarà (i probablement emprenyarà) els espectadors que esperin un relat biogràfic clàssic: Blonde no ho és, més aviat fuig d’aquesta intenció com del dimoni. Com la novel·la homònima de Joyce Carol Oates que adapta lliurement, el film escapa de qualsevol apropament convencional i, en un exercici quasi suïcida, aposta per capbussar-se en les entranyes de la dona darrere del mite.
Exhibició de talent
En aquest context, l’actriu hispano-cubana, descoberta a la sèrie El internado i fent carrera als Estats Units gràcies a pel·lícules com Puñales por la espalda o Sin tiempo para morir, fa una impressionant exhibició de talent dramàtic per recrear la tragèdia d’una dona trencada pel dolor.
Ana de Armas fa una impressionant exhibició de talent dramàtic per recrear la tragèdia d’una dona trencada pel dolor
Perquè darrere el somriure lluminós i les caderes de Marilyn Monroe, que van convertir-la en el major mite eròtic que es recorda, hi havia una persona fràgil, marcada per una infantesa que posa els pèls de punta. Una dona traumatitzada pels abusos d’homes amb o sense poder, superada per les mirades luxurioses d’aquells, quasi tots, que la consideraven un tros de carn.
Desig i tristor
El que proposa el director, guionista i ànima de Blonde, Andrew Dominik (Mátalos suavemente, El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford), s’acosta al retrat psicològic d’algú absolutament devastat, desdibuixat, desaparegut pel pes de ser constantment allò que li demanen.
Si Marilyn representava la bellesa i el desig, Norma Jean era l’encarnació de la soledat i la tristor
Si Marilyn representava la bellesa i el desig, Norma Jean era l’encarnació de la soledat i la tristor: trencada per la malaltia mental de la mare i l’absència d’un pare que mai va conèixer (i que ella encarnava en els homes que la van seduir), per les violacions que va patir, i pels avortaments que van impedir una maternitat que l’obsessionava, la imatge esplendorosa de l’estrella era foscor i llàgrimes quan els focus s’apagaven.
Real o ficció
A la pel·lícula, Andrew Dominik arrisca tant en les formes com narrativament: per una banda, barreja blanc i negre i color, i utilitza diversos formats de pantalla, plasmant diversos moments de la vida de l’actriu, reals o ficcionats, creant una sensació quasi onírica, en la que els somnis, quasi sempre malsons, s’integren en la mateixa percepció de la realitat de Baker/Monroe. Això fa que en el relat es confonguin els fets amb la consciència de la protagonista, de vegades alterada pels fàrmacs cada vegada més potents que l’ajudaven a continuar, a tirar endavant, i l’anaven empentant cap a un infern insuportable.
A la pel·lícula, Andrew Dominik arrisca tant en les formes com narrativament
A Blonde, veiem la infantesa duríssima, la primera oportunitat fruit de la violació del president d’un estudi, les trobades i els matrimonis (infeliços) amb Joe Di Maggio i Arthur Miller. Veiem reproduïdes algunes de les escenes cinematogràfiques més immortals de la llegendària actriu, les bronques als rodatges, i, en una de les escenes més inquietants i atrevides del film, una trobada repugnant amb John F. Kennedy. I arribem a la mort de Marilyn, l’etern misteri sense resoldre, que la pel·lícula soluciona d’una manera magnífica.
Ningú posarà en dubte l’extraordinària feina d’una Ana de Armas que, per moments, sembla la reencarnació de Monroe. No sembla agosarat pronosticar la seva presència en la carrera de premis, Oscar inclòs, d’enguany. Però sí és probable que molts espectadors quedin desconcertats després de veure la pel·lícula, i siguin incapaços de recomanar-la a ningú. Perquè Blonde és tant brillant com incòmoda, tant hipnòtica com sòrdida.