La història de Blur podria ser la mateixa que la teva, la del teu grup d'amics amb qui has compartit tot i als quals, per les raons que siguin, deixes de veure durant deu anys. Tot just una trucada de tant en tant, un lleu contacte o, de vegades, ni això. Però sempre, ja passin deu o vint anys, hi haurà un motiu per reunir-te de nou. I en aquest cas és l'amistat i el fil que els uneix, la música. Aquesta vegada, a més, un doble repte: la gravació d'un disc (The ballad of Darren) i un concert a Wembley, un lloc en el qual, per increïble que sembli, no havien tocat mai abans. "Com menys fem, més creixem", diuen.
Entre ells vincles i relacions diferents, algun recel, moltes manies, la gestió de l'ego... Tanmateix, al final, són els mateixos quatre tipus de quan tenien 19 anys. En els 90 eren com un matrimoni. Després van arribar altres coses, altres amistats, altres objectius. Hi ha qui no para de crear, qui munta un festival, el que es dedica a fer formatge, qui pensava que no, però finalment es compra una casa al mig del camp. Tots tenen ja la seva vida muntada, amb més o menys encert, amb un grau major o menor de felicitat, però en el fons, saben que sempre els queda Blur quan la carretera topa amb el mar i ja no hi ha per on avançar. Aquest és el relat que se'ns descobreix a To the End, documental que s'endinsa en la reunió de la mítica banda britànica, que aquest cap de setmana s'ha estrenat al festival In-Edit.
Quan ens morirem?
To the end comença al cotxe de Damon Albarn, cantant de la que va ser una de les bandes capitals del britpop, camí d'aquesta casa enmig del no-res. Allà parla, sobretot, de la mortalitat. De com les seves àvies van superar els 100 anys, amb la qual cosa, ell, als seus 55, es pregunta on serà el límit. Fins que se li creua una furgoneta al mig de la carretera i ha de maniobrar per no estampar-se. "Veus? És parlar sobre la mortalitat, i mira què passa", comenta Damon. És més, en aquell instant, el seu triomf és veure com una de les seves gallines pon un ou. La resta de la banda: el guitarrista, Graham Coxon; el baixista, Alex James i el bateria, Dave Rowntree, volen fer el mateix que a la universitat: beure sidra i menjar ous amb bacó. Però a totes aquestes, una vegada confirmen que gravaran un disc, no volen ser aquests vells xarucs intentant reviure el seu passat. De fet, el disc tracta sobre la perduda, sobre la repercussió de la perduda. En un moment donat, durant l'escolta d'una de les noves cançons, Damon està en un racó, assegut en una cadira: plora desconsoladament. El seu divorci encara és molt recent. Pel que sembla, Suzi Winstanley, la seva parella durant 25 anys, no va aguantar la seva agenda de viatges i haver de passar tant temps en aquesta casa a Devon, que va convertir en un estudi de gravació. Després, la que crec és la imatge del documental, els quatre asseguts en un sofà, com aquelles xavalets d'abans que encara tenen coses en comú. És una fotografia de família: han crescut, han patit junts i per separat, però allà estan; junts una altra vegada.
És una fotografia de família: han crescut, han patit junts i per separat, però allà estan, junts una altra vegada
Damon no deixa de fer broma, li agrada fer el pallasso. I el seu cap no para. Sempre té una nova cançó que li ronda el cap. És esgotador estar actiu tota l'estona, fins que cau (a l'estudi s'arriba a quedar adormit amb els cascos posats). Graham Coxon és el rondinaire, encara es pregunta què fa allà, que haurà de suportar per gravar el disc. Però en el fons, i encara que sembli que és el que té la seva vida més arreglada, pot ser que sigui qui més necessita ser allà (és entranyable quan va amb Damon a l'aula prefabricada on van estudiar de nens). En canvi, Alex James, el baixista, és qui sembla més desestructurat, les cicatrius d'una vida caòtica són evidents. Quan parla, és el que està més tocat, però alhora és el més sincer. "Sempre hi ha una bona raó per no anar-se'n al llit". Això ho diu mentre esgota cada un dels cigarrets que es fuma i confessa que "quan vaig escriure el meu llibre vaig dir que m'havia gastat un milió de lliures en droga i alcohol. I ara els meus fills m'ho pregunten i he de justificar-me". El bateria, Dave Rowntree, ara involucrat en política, sembla el més agraït. Dona les gràcies per ser allà. És el complement, la goma d'enganxar entre ells. Encara que sigui qui menys opini, qui menys decideixi. I qui els dona l'ensurt: una lesió al genoll els té en suspens de cara al concert de Wembley.
Reconeixen que ja no són tan pacients, però que, d'altra banda, tenen més humilitat, més gratitud. I es pregunten coses: Quant vols estar a la banda? Quant estàs disposat a sacrificar? Estàs preparat per deixar de banda el teu ego pel bé de tots? "El fet que no sempre ens hàgim avingut, és el punt d'unió", diu un d'ells. O una altra confessió que ja et fas quan ets més gran, "hi ha una cosa curativa en crear soroll". Al recorregut pel documental, la postal de Barcelona per la seva actuació al Primavera Sound. I com a epíleg, és clar, el concert de Wembley, la que pot ser que sigui el cim de la seva carrera. Amb actuacions prèvies de The Selecter, Paul Weller, Self Steem o Sleaford Mods. El duo, com sempre, tan ambivalents: "Ara ja ens agrada tocar en llocs grans, ens hem tornat carallot". Com delirant és l'explicació que els dona Damon sobre les banyeres amb gel: l'efecte del xut és similar al de la cocaïna.
No saben quan es tornaran a veure, si algun dia gravaran més discos junts, però sí que són conscients que Blur és part crucial en les seves vides
Concert a part (meravellós l'instant bogíssim amb Song 2), la gràcia està en els prolegòmens, als nervis abans de sortir allà, en els codis que hi ha entre ells, el viatge en aquests cotxets de golf cantant en actitud hooligan "Wembley, Wembley". I, fins i tot, aquestes necessitats fisiològiques just un minut abans de començar, i com una llauna oberta de Coca-Cola Light d'algú del personal et salva del col·lapse. I ja, una vegada han gaudit de l'experiència i han vençut el repte, cadascú es dirigeix de nou a casa seva. No saben quan es tornaran a veure, si algun dia gravaran més discos junts, però sí que són conscients que Blur és part crucial en les seves vides. I que malgrat les circumstàncies de cadascú, l'amistat és una cosa molt valuosa. Sovint, més que qualsevol triomf. Per gran que aquest sigui. Ja ho deia la lletra de Parklife: "Tota la gent, tanta gent, i tots van agafats de la mà, de la mà de la seva vida al parc."