S’apagaven els llums del Liceu i esclataven els aplaudiments mentre Bob Dylan sortia a l’escenari del teatre barceloní per oferir el seu segon concert a la capital catalana en la gira del Rough and Rowdy Ways (2020). El bard de Minnesota es parapetava ràpidament darrere del piano i feia sonar els primers compassos de Watching the river flow, mentre s’encenien fluorescents vermells darrere els músics, que donaven, a la pompa majestuosa del Liceu, un aire de cabaret.

Dylan ha desgranat pràcticament tots els temes de l’últim àlbum, que dona nom a la gira, amb una actitud serena i reposada, conscient de trobar-se en un altar musical des del qual no necessita fer grans esforços o escarafalls

I és que la foscor, les ombres i l’ambient íntim, reforçat per les melodies de blues del repertori, han estat la tònica també de la segona nit d’actuació. Dylan ha desgranat pràcticament tots els temes de l’últim àlbum, que dona nom a la gira, amb una actitud serena i reposada, conscient de trobar-se en un altar musical des del qual no necessita fer grans esforços o escarafalls. Ni tan sols, és clar, interpretar els seus grans clàssics per acontentar un públic que ja no els espera i que ha gaudit especialment quan per sorpresa ha sonat I’ll be your baby tonight.


Bob Dylan il·lumina el Liceu la nit de Sant Joan
 

El bard, en clau de blues

S’ha escrit, debatut i filmat tant de Bob Dylan, que qualsevol cosa que se’n pugui dir té el perill infinit de caure en la redundància. Sobre la seva fama d’esquerp amb el públic, l’actuació al Liceu no li treu veritat. El músic no ha saludat en sortir a l’escenari, s’ha limitat a deixar anar uns quants ‘gràcies’ trencats cada dues o tres cançons i no ha abandonat la protecció del piano més que per dir adeu al final del concert durant uns breus segons.

La disposició de l’escenari, els músics i els instruments l’han convertit en una figura llunyana i fosca que, des de la majoria de localitats del Liceu, era més fàcil intuir que no pas distingir realment. No hi ha hagut ni referències a la ciutat de Barcelona ni menys encara intents simpàtics d’arrencar-se amb unes paraules en català. Ningú ho hauria cregut si hagués passat.

No hi ha hagut ni referències a la ciutat de Barcelona ni menys encara intents simpàtics d’arrencar-se amb unes paraules en català. Ningú ho hauria cregut si hagués passat

I sense aquestes, Dylan segueix demostrant que la seva senectut musical és prolífica, continguda i gens decadent. I contain multitudes, la cançó homenatge al poeta William Blake i una de les destacades del Rough and Rowdy Ways, ha fet que el públic despertés en els primers compassos del concert. L’ha seguit False Prophet, del mateix treball, que amb el riff de guitarra de blues exigia al músic una potència de veu que ha sabut mantenir al llarg de l’hora i tres quarts que ha durat l’actuació sencera, sense gaires problemes.

Camuflada amb la banda de cinc músics que l’acompanya, dues guitarres, un bateria i un contrabaix, la veu de Dylan s’ha mantingut protegida durant la majoria del concert

Camuflada amb la banda de cinc músics que l’acompanya, dues guitarres, un bateria i un contrabaix, la veu de Dylan s’ha mantingut protegida durant la majoria del concert. Ha tingut més espai en els temes acústics, com When I paint my masterpiece o Black Rider, perquè el públic la pogués escoltar despullada, elevant-se per sobre de la resta, i en pogués apreciar el timbre als vuitanta-dos anys del músic: una flama que a vegades tremola, però que encara segueix cremant.

Unes normes pròpies

Dylan canta no ser un ‘fals profeta’, però sí que tenyeix cada una de les seves actuacions amb un catàleg de normes pròpies. La més destacada és l’obligació de tots els assistents de no utilitzar el mòbil sota cap circumstància, tant si havies pagat els noranta euros de l’entrada més barata com els més de dos-cents de la més cara. Era necessari dipositar-los en unes bosses magnètiques que els mantindrien tancades durant tota l’actuació i que només era possible obrir un cop en sorties. Tampoc hi havia autorització, és clar, perquè la premsa pogués fer fotografies o gravar l’actuació. El que passava al Liceu, allà s’hi quedava.

Dylan canta no ser un ‘fals profeta’, però sí que tenyeix cada una de les seves actuacions amb un catàleg de normes pròpies

D’entre les excepcions que Dylan s’ha permès, potser la més especial ha estat tocar una versió d’I’ll be your baby tonight, cançó del disc John Wesley Harding (1967), que ha estat especialment aclamada per al públic un cop l’ha anat reconeixent, en el que ha estat un dels moments més emocionants de la nit. S’ha sumat a un altre dels clàssics del repertori del músic, el Gotta serve somebody del disc Slow Train Coming (1979), interpretada amb un estil pròxim al rock, i una deliciosa versió de Not fade away, dels Rolling Stones. 

El repunt de ritme amb el tema dels Stones, l’ha precedit una successió dels temes més pausats del Rough and Rowdy Ways. El concert s’ha esllanguit durant uns minuts amb Key West i les seves referències als poetes i escriptors de la generació beat: Jack Kerouac, Allen Ginsberg i Gregory Corso i la maledicció d’haver nascut ‘a la banda equivocada de la via del tren’. I també amb el Mother of Muses, mentre Dylan cantava suaument encomanant-se a la seva inspiració. El repunt final amb Jimmy Reed li ha servit per tancar el repertori, presentar inaudiblement la banda i posar el punt final a una aparició a la capital catalana que probablement no podrà repetir gaires més vegades.

La dimensió històrica del músic, encara que sigui un concert aparentment corrent, sembla acompanyar-lo sempre, com si es tracés una aurèola que duu enganxada sobre el cap

En la segona nit de Dylan a Barcelona, no hi ha hagut crits de "Judes!" contra el cantant, ni ell ha fet falta que respongués, com en la cèlebre anècdota del seu concert a Manchester el 1966. Tampoc hi havia un indignat Pete Seeger, com al festival de Newport, tractant de tallar els cables de l’equip de so amb una destral per impedir que pogués cantar. Però la dimensió històrica del músic, encara que sigui un concert aparentment corrent, sembla acompanyar-lo sempre, com si es tracés una aurèola que duu enganxada sobre el cap.

Dylan no necessita ser ‘per sempre jove’ per seguir apareixent en un dels esglaons més alts de l’Olimp musical contemporani.

Ni actuacions de tres hores entregant-se al públic, com fa Bruce Springsteen, ni polseres multicolors, ni balls extravagants per simular una joventut que ja no és el seu patrimoni. Dylan no necessita ser ‘per sempre jove’ per seguir apareixent en un dels esglaons més alts de l’Olimp musical contemporani. Com diu la cançó, l’únic que li cal: que Déu “li conservi el cor alegre” i que “la seva cançó sigui cantada pels temps dels temps”.