Bob Dylan torna a versionar a Frank Sinatra a la seva manera
Aquest passat maig ha estat un mes curull d’efemèrides especials per a Bob Dylan. El 14 se celebra el 50 aniversari de la publicació de Blonde on Blonde, un dels seus discos referencials, àlbum imprescindible en tota bona discoteca. El 24, Dylan, una de les figures més determinants de la cultura del segle XX, arribava a les 75 primaveres. Entremig, quatre dies abans, el 20, el geni de Duluth publicava el seu 37è treball d’estudi, Fallen Angels.
Enregistrat als llegendaris estudis Capitol de Los Angeles amb el suport de la seva banda d’acompanyament en directe; tal com ja va fer en el seu anterior elapé, Shadows in the Night (2015), a Fallen Angels Bob Dylan recupera clàssics de compositors com, entre altres, Johnny Mercer, Harold Arlen, Sammy Cahn i Carolyn Leigh, originalment interpretats per Frank Sinatra.
Com aquelles ombres a la nit, a Fallen Angels la imperfectament perfecta entonació nasal de Dylan ressona corprenedora i punyent, però no transmet la fosca intensitat emocional encapsulada en el seu predecessor.
Als genis se’ls acostuma a elogiar fins i tot quan la pifien o avorreixen. Fallen Angels no és un mal disc, de fet no deixa d’acumular ressenyes positives. A mi, però, ja no li trobo la gràcia a seguir escoltant a Bob Dylan versionant a Frank Sinatra. Molt millor festejar el mig segle de "Rainy Day Women #12 & 35", "Visions of Johanna", "I Want You", "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again", “Just Like a Woman”...
Bob Dylan. Fallen Angels. Sony. Pop, rock, folk.