A l'interior de la cafeteria Katz's Delicatessen de Nova York hi ha un cartell on s'assenyala la taula en la qual Meg Ryan va tenir l'orgasme fingit més famós de la història del cine. "Aquí és on en Harry va trobar la Sally, esperem que sentiu el mateix que ella va sentir", indica el rètol. Un segle abans de la icònica escena, quan Willi Katz va sumar-se l'any 1903 al projecte de botiga de menjar kosher dels germans Morris i Hyland Iceland, poc s'haurien imaginat tots tres que un segle més tard aquell negoci es convertiria en un dels bars més famosos de Nova York i mundialment conegut per tothom. La culpa: el sandvitx de pastrami. Tampoc Marc Miñarro i Alberto Garcia Moyano devien pensar l'any 2013, quan van atrevir-se a comprar una humil taverna de Sants en traspàs, que la Bodega Montferry es convertiria ràpidament en un dels bars més famosos i autèntics a les xarxes socials de Catalunya gràcies a una cosa semblant a la del Katz's: uns entrepans tan pornogràficament atractius que és pràcticament impossible no convertir-se durant uns segons en Sally Albright.
El temple dels entrepans creatius
Hi ha bars als quals s'hi arriba caminant i d'altres als quals s'hi va pelegrinant, i indubtablement la Montferry és dels segons. Arribar-hi i plantar-se a la porta té alguna cosa expectant, gairebé mística, sobretot quan no es viu a Barcelona i el desplaçament s'ha fet expressament. Una de les coses que més afirma la gent que feia quilòmetres per anar fins a Cala Montjoi a sopar al Bulli és que, curiosament, un dels grans records que conserven de l'experiència no és de l'àpat en si, sinó del moment abans d'entrar al restaurant, quan l'anaconda a l'estómac prèvia als grans moments s'apodera de tot. Alguna cosa semblant, salvant les distàncies, passa quan un arriba al carrer Violant d'Hongria 105 amb un Almax 500g ja preparat a la butxaca i és conscient, després d'anys fent likes compulsius a Twitter mentre la boca es feia aigua, que per fi ha arribat l'hora de descobrir quin gust tenen els plats més fotogènics i explosius de Catalunya.
Ració de truita de patata i ceba farcida amb botifarra del perol i formatge blau, una obra mestra de la Montferry. (@BodegaMontferry)
Només d'entrar-hi, la primera sorpresa és descobrir que els clients, a part de no assemblar-se gens a Meg Ryan, no estan cridant de plaer a cor què vols. Si estan orgasmant, cosa altament probable, ho fan en un rigorós silenci. La segona gran sorpresa és descobrir que hi ha alguna cosa encara més atractiva i seductora que les llamineres combinacions impossibles d'entrepans que han fet famosa la Montferry: la carta del bar, escrita en pissarres repartides pel local a l'altura dels barrilets de vi que reposen al sostre. Un aixeca el cap, observa tota aquella oferta de platets escrits amb guix blanc i amb la testa mirant amunt, inclinada, estàtica i meravellada com qui aprecia la cúpula de Giotto al Duomo de Florència sense por a a patir torticoli, comença a llegir "cap i pota i tripa amb cigrons", "orella de porc amb cigrons", "fricandó de la casa" o "mandonguilles amb calamar" i entén que si Stendhal va patentar una síndrome provocada per la bellesa del Renaixement florentí, algú hauria de patentar també aquesta bellesa descrita entre bótes de Priorat i vi de Gandesa.
Pissarra de plats i racions que només de llegir-la ja fa salivar. (@quadern_tactil)
Poemes en prosa que es poden menjar
Els dos protagonistes de Quan en Harry va trobar la Sally no dubten a triar un sandvitx de pastrami al Katz's, ja que tothom a Nova York sap que el producte estrella del bar és aquell entrepà, però a la Montferry això no passa. Si alguna cosa defineix aquest bar de tota la vida, de fet, és la gran varietat d'entrepans i truites del dia que cada matí, amb la puntualitat d'un tren suís, publiquen a les xarxes socials amb la pertinent descripció, sovint tan llarga que podria ser digna d'un examen de sintaxi a 2n de batxillerat. "Truita de patata i ceba amb formatge blau i bull negre", "entrepà de botifarrons de ceba i pinyons amb favetes" o "truita de patata i ceba farcida de brandada de bacallà i crema de pebrot de piquillo" en són alguns exemples caçats al vol. Petits poemes en prosa, plens de creativitat, atreviment i llepolia que cada dia alimenten pels ulls als milers de pocapenes que, com qui escriu aquestes línies, esmorzem un trist iogurt desnatat amb musli mentre tenim la vista posada al post d'Instagram on un entrepà de xistorra amb formatge blau ens està dient "vine, t'estic esperant".
Interior de la Bodega Montferry, sense cap indici que aquella persona d'esquenes sigui Billy Cristal. (@quadern_tactil)
Quan per fi va arribar l'hora d'asseure's a taula, una de les poques que té el local, a un servidor l'entrepà que l'esperava va ser finalment el de cansalada, sobrassada i formatge brie, anomenat "Borinot". També una cassoleta petita de capipota, acompanyat tot amb una copeta de vi negre Mas Rodó. Potser va ser el pa cruixent de l'entrepà, potser va ser el perfecte punt picant i especiat del sofregit o potser va ser la presència de tanins al vi, no ho sé, o potser va ser el cafè del final acompanyat d'un carquinyoli pletòric, o potser va ser la ràdio sonant al fil musical, o potser aquells rètols de "Tinto Mora", "Tinto Gandesa" i "Tinto Falset" que es llegien a les bótes de vi a granel, o potser la sensació que amb aquell esmorzar no és que un pugui encarar el dia amb prou força per a ventilar-se la feina de tota una setmana, sinó que un es veuria fins i tot amb cor de posar-se a les ordres del general Savalls i lluitar sense por en la primera carlinada per tal de donar-ho tot a la Batalla de Sant Quirze de Basora. Ben mirat, potser aquella llarguíssima subordinació de gaudi suprem, com una oració sense punts, va ser més hiperbòlica del que aquesta hipèrbole pot condensar.
El "Borinot" de cansalada, sobrassada i formatge brie, una de les especialitats de la casa. (@quadern_tactil)
No hi ha dubte: esmorzar bé, de valent, sense presses i amb calma en plena era de la immediatesa i les presses entronca amb alguna cosa atàvica, profunda i sensual, gairebé animal. Gairebé contracultural. Gairebé inefable, com el plaer quan és real, per això és una llàstima que al rètol de l'entrada on diu "Bodegas Montferry, vinos y licores" no s'hi llegeixi "y orgasmos reales". Tangibles, gastronòmics i sense cap sospita de fingir, infinitament més sincers que el de Meg Ryan.