“Enlluerna'ls!” era el mantra. Ho repetia el seu pare i s'ho repeteix a si mateix cada vegada que li planta cara a l'escenari. “Enlluerna'ls!”, i Robbie Williams canta com sap cantar mentre el públic embogeix. Tots dos conceptes: enlluernar i embogir, tenen cabuda a Better Man, el biopic de l'estrella pop britànica que fuig de clixés i es converteix en la pel·lícula que ningú no es podia esperar. Demà als cinemes.
Enlluernar i embogir
La primera decisió que deixa la boca oberta i que marca les passes de la follia és no comptar amb cap actor humà per interpretar el protagonista. O sí, però no li veurem la cara, perquè, a partir de la tecnologia de captura del moviment, després que Jonno Davis filmés les seves escenes va ser substituït per un ximpanzé generat per ordinador. L'ocurrència s'inspira en una resposta de Williams en una entrevista on es definia com a “mico-actor”. I, contra tot pronòstic, és enorme l'abast emocional de l'aposta del director Michael Gracey (autor de la molt reivindicable El gran showman). Ajuda la sofisticació del CGI, que aconsegueix una molt més que sorprenent expressivitat i una versemblant evolució física del simi que interpreta Williams des de la seva infantesa i fins a una redempció que posa un nus a la gola.
El camí vital que la pel·lícula ens mostra no té res a veure amb les mirades netes i polides sobre altres figures de la música que també han tingut biopic propi, com Freddie Mercury (Bohemian Rhapsody) o Amy Winehouse (Back to Black)
I és que el camí vital que la pel·lícula ens mostra no té res a veure amb les mirades netes i polides sobre altres figures de la música que també han tingut biopic propi, com Freddie Mercury (Bohemian Rhapsody) o Amy Winehouse (Back to Black). “Qui és Robbie Williams? Un narcisista, un capullo integral”, adverteix el protagonista amb la seva pròpia veu, fent de narrador de la pel·lícula. Aquí no s'amaguen ni les addiccions a l'alcohol i la cocaïna, ni els excessos i les ressaques, ni l'arrogància, ni les infidelitats. Tampoc les baralles (amb Gary Barlow i la resta de membres de Take That; o amb la seva exparella, Nicole Appleton, cantant d'All Saints), ni les rivalitats (l'aparició dels Gallagher, Liam i Noel, fa molta gràcia), ni els seriosos problemes de salut mental, ni la seva dependència al que la gent pensi d'ell, ni la seva voluntat de ser el centre d'atenció sigui com sigui, ni els traumes que arrossega des de petit.
Aquí no s'amaguen ni les addiccions a l'alcohol i la cocaïna, ni els excessos i les ressaques, ni l'arrogància, ni les infidelitats. Tampoc les baralles, ni les rivalitats, ni els seriosos problemes de salut mental, ni la seva dependència al que la gent pensi d'ell, ni la seva voluntat de ser el centre d'atenció sigui com sigui, ni els traumes que arrossega des de petit
En aquest (traumàtic) sentit, Better Man està entravessada per la tempestuosa relació de Williams amb el seu pare (un magnífic Steve Pemberton): cantant amateur, va ser qui va inocular-li la vocació musical, la passió per Sinatra, i la pressió per no decebre'l: “O has nascut amb això (el talent) o ets un zero a l'esquerra”. També va trencar-li el cor en abandonar la seva família perseguint un somni impossible. La necessitat d'entendre'l i perdonar-lo, com l'obsessió per no ser el zero a l'esquerra que verbalitzava el pare, marquen profundament el nostre home (o el nostre mico). I no se n'amaga, en aquest exercici d'obertura en canal que és la pel·lícula. És en el vincle pare-fill, però també en la relació de Williams amb la seva àvia (Alison Steadman, una altra gran elecció de càsting), quan Better Man resulta commovedora: “No canviaria ni un sol dels teus cabells, Robert, jo crec en tu”, li diu sovint.
Un director amb visió privilegiada
Dèiem que l'arriscadíssima decisió de comptar amb un mico per interpretar Robbie Williams funciona, i ho fa, entre altres raons, pel contrast que suposa amb una narrativa convencional, d'orígens, fama, caiguda als inferns i redempció. El què: l'estructura més o menys cronològica dels fets, xoca amb el com s'expliquen, i aquest és l'element que eleva la pel·lícula fins a l'infinit. És aquí on Michael Gracey es revela com un director amb visió privilegiada, capaç de rodar números musicals tan apoteòsics (pren nota, John M. Chu) com el de la trobada entre Williams i Appleton en un vaixell, o, per damunt de tot, el que posa a ballar mig Londres al ritme de Rock DJ. Una extraordinària seqüència filmada pels volts de Regent Street sense talls aparents, que recorda per la seva sofisticació a l'obertura a l'autopista de La La Land i que ens deixa clavats a la cadira i amb els ulls com a plats.
Better Man enlluerna gràcies a les solucions visuals del director i a la seva proposta desacomplexadament embogida, excèntrica i exuberant, també satírica, honesta i commovedora quan cal
Gracey continua demostrant que no és cap zero a l'esquerra quan, just després d'un funeral que esgarrapa l'ànima, allunya la càmera partint d'un primer pla dels ulls plorosos de Williams fins a mostrar-nos el cantant sostingut a l'aire boca avall, descendint sobre l'escenari de Knebworth, allà on va oferir un concert històric davant de 125.000 espectadors. “Aquesta nit i durant dues hores, el vostre cul és meu”. És allà quan, en una altra demostració del talent de l'amic Gracey, la lluita del protagonista contra els seus fantasmes es transforma en una mena de batalla campal de la darrera trilogia d'El planeta dels simis.
Enlluernar i embogir, dèiem al principi. I de quina manera! Better Man enlluerna gràcies a les solucions visuals del director i a la seva proposta desacomplexadament embogida, excèntrica i exuberant, també satírica, honesta i commovedora quan cal, rematada oportunament amb les immortals notes de My Way, una lletra que ho diu tot: “He viscut una vida plena, he viatjat per totes i cadascuna de les autopistes, i més, molt més que això, ho he fet... a la meva manera”.