Un bon llibre és com una cançó pop dolenta: s’enganxa al teu cervell com un xiclet i no te'l treus ni amb aigua bullent. És com la maleïda Baby Shark impresa en centenars de fulls de paper, enquadernada i protegida per cobertes. Durant els últims dies aquest recensor s'ha vist en la tessitura de rebutjar cerveses amb amics molt necessitats d'ajuda, de petar-se alegrement compromisos familiars i d’incomplir importants lliuraments laborals; fins de fingir a casa urgents necessitats d'anar al bany amb el llibre mig amagat sota l’aixella. Tot per seguir llegint Buen Pop, Mal Pop (Jarvis Cocker, 2023), el llibre que Blackie Books ha traduït i publicat al nostre país, i que aquesta setmana arriba a les llibreries. I per això, seguint aquesta màxima que acabo de treure’m del barret, penso que Jarvis ha escrit un dels millors llibres de quants he llegit al llarg d’aquest any que aviat acabarà.
D’acord, potser no es tracta d'una obra especialment complexa i innovadora en termes d'estil i estructura, ni conté referències a la mitologia hel·lènica (ni tan sols a la rica grega protagonista de Common People), ni la disseccionaran, probablement, les generacions venidores a universitats i acadèmies. No és Moby Dick de Melville ni l’Ulisses de Joyce, ni falta que li fa (seria molt demanar-li a un músic que, al front de Pulp —banda seminal del pop britànic dels 90—, va signar algunes de les cançons més importants de la nostra vida). Es tracta més aviat d’un llibre honest, senzill i accessible, no per això menys ric en temes universals i profunds com ho són l'obsessió i la persecució obcecada d’un somni aparentment impossible. De fet, el seu protagonista (el propi Cocker) és un personatge que aplega els millors atributs de Leopold Bloom i el capità Ahab. És a dir, un home comú —profundament humà i mundà, però particularment tenaç— que persegueix obsessivament el seu catxalot blanc particular (convertir-se en una estrella pop i viure, literalment, dins de la tele) fins arribar a donar-li caça.
Empoderament pop
Tindrà raó qui pensi, després de llegir els paràgrafs anteriors, que no soc del tot objectiu amb aquest autor. Ho confesso, soc MOLT fan de Jarvis Cocker. De la paret de la meva antiga habitació a casa dels meus pares continuen penjant pòsters de Pulp. Una vegada vaig tenir una breu relació amb una noia el germà de la qual, un skinhead filonazi que feia molta por, era, inopinadament, ultrafan de Prince. És a dir, entre Hitler i l’afroamericà creador del "so Minneapolis", triava al segon. Fins al punt que, amb unes copes de més, aquest goril·la amb l'esvàstica tatuada afirmava que se’l voldria follar. Doncs bé, jo estic a les antípodes ideològiques d'aquell —afortunadament— fugaç cunyat, però soc bastant normatiu quant a preferències sexuals. I a Jarvis me’l passaria per la pedra sense pensar-m’ho dues vegades. I si s'ha de jutjar per l'expectació i el nerviosisme del conjunt del públic que dissabte passat va atipar l'hall del CCCB en ocasió de la visita del músic anglès al festival Kosmopolis per a presentar el seu llibre, totes i tots faríem tres quarts del mateix.
A Jarvis me’l passaria per la pedra sense pensar-m’ho dues vegades
Guillem Gisbert, el cantant i lletrista dels Manel, va ser l’encarregat de presentar l’acte. Sobre el seu grup va escriure, irònicament, el gran Valero Sanmartí en aquell vademècum de la catalanitat contemporània que és Necrocatalonmicón que “aquest grup de Barcelona, format per quatre nois apocats i formals que responen tots ells al nom de Manel, ha causat un impacte tan sonat que fins els Pulp de Jarvis Cocker han adaptat a l'anglès el seu èxit Gent Normal.” I malgrat l’enorme popularitat del barceloní per aquestes contrades, ningú tenia cap dubte que, naturalment, des del moment en què els seus 1'88 cm d'alçada (als quals caldria sumar un pam de taló) van pujar a la tarima carregant amb una gran bossa d'escombraries, el músic de Sheffield seria l'única estrella. I a partir de llavors, fent gala del seu providencial sentit de l'humor i desimboltura escènica, va desgranar algunes de les anècdotes i punts clau del seu flamant llibre. Un inventari lúcid, entranyable i molt divertit, relat d'una de les trajectòries musicals i artístiques més importants de les últimes dècades. Cocker utilitza els objectes que van marcar la seva vida com a referents per a explicar la història d'un noi tímid i estrany, que des de l'adolescència tenia llibretes on dibuixava quin seria el vestuari de la seva futura banda, de nom Pulp, i de com va posar en marxa amb gran tenacitat el seu pla per a plasmar en la seva música i el seu art un immens impuls creatiu. Tota una oda a la creativitat i al poder de la música i de la cultura pop en general, com una de les principals forces culturals del món contemporani. Pop del bo i literatura en majúscules.
