Un nadó, no pas més de quatre mesos per aquells que no som pares, setze setmanes per als que ja canvien bolquers; sacseja una capseta de Juanola. Les mítiques de regalèssia. La meitat cauen a terra. La marca de pastilles és un dels patrocinadors del festival de la veu. Un detall més dels molts d'aquest festival per a la música d'arrel i d'avantguarda de Banyoles, on tot està ben filat gràcies al treball tossut i minuciós d'Altersinergies. Les Juanola són les pastilles de l'avi. I el festival ja té una edat, vint primaveres. No és l'únic. Un dels caps de cartell s'ha fet gran.
La Iaia, grup insígnia de l'última època d'esplendor del pop de bandes en català, tornava per quatre dates. La primera d'elles en aquest espai de celebració popular al cor de Catalunya: la major part de la programació (de divendres a diumenge) és gratuïta, deslocalitzada i en ella es cuiden espais com l'Estany, on va actuar Albert Pla, o la galeria de la Fundació Joan Coromines, refugi de la dolçor, guitarra i veu, llastada un tram per la pluja, d'Amaia Miranda.
El trio format per Ernest Crusats (també actuaria en solitari dins de la programació), Jordi Casadesús (Pau Vallvé o Guillem Gisbert) i el bateria Jordi Torrents, va repassar a l'Ateneu de la capital del Pla de l'Estany la seva curta però entusiasta trajectòria. Aquestes primeres cançons nues, més naïfs, i també l'etapa més Animal Collective, Crystal Fighters i Tame Impala, la de les seves últimes revàlides.
El disc que els va canviar l'ànima
L'accident!, L'arbre que vol ser humà, On ets Matilda?, El meu gos se'n va o L'ós –abusons: no té part dolenta el gran tema dels Pet Shop Boys de La Plana–, van recordar els millors compassos del grup, aquells del seu segon àlbum, després d'una posada en marxa meteòrica al Música Viva de Vic i el premi Sona 9 (2010). Tot el que comprenia el singular On és la màgia (2014), un disc que celebra una dècada, era bo. Havien passat sis anys des que no es posava en escena. Més d'un lustre sense atmosferes, bateries orgàniques i sense Jordi Casadesús fent, com acostuma, el pop a la guitarra, teclats, xilòfon, elèctrica i altres trastos.
Fa sis anys vam deixar de tocar, no sabem molt bé per què, però vam deixar de tocar. Estem molt emocionats. Avui celebrem que fa deu anys vam fer un disc que ens va canviar l'ànima
"Fa sis anys vam deixar de tocar, no sabem molt bé per què, però vam deixar de tocar. Estem molt emocionats. Avui celebrem que fa deu anys vam fer un disc que ens va canviar l'ànima", compartia el frontman de la banda, titubejant a la veu a l'inici, com es podia pressuposar en una empresa com la de dissabte nit, però en línia ascendent durant l'actuació.
No va ser fins a L'última nit i Explosió –es van rular els instruments, entre rialles, fins a la tercera roda no van sonar– que el power pop va prendre el comandament definitivament. Melodia i ritme. Les ratlles del banyador (2011) va tenir el seu espai a meitat i final del bolo, com també l'inadvertit Tornar a ser u (La millor flor del balcó, 2017), últim llarg que van treure al mercat els de Vic.
Va ser una nit emotiva i il·lusionant. De les que obre portes al futur
Va ser una nit emotiva i il·lusionant. De les que obre portes al futur. Hi va haver sorpreses, com la participació del beatboxer Markooz, amb el qual ja van col·laborar fa deu anys i que actuaria després a l'escenari de la Muralla. A més, d'entre antics discos durs, La Iaia va trobar alguns temes sense estrenar. Van tocar Màgic, màgic i reeditaran On és la màgia? en vinil amb dos temes més de l'època, també produïts per Paco Loco. La cançó, molt Coldplay de 2014, es va afegir al sarró d'indiscutibles dels catalans. També hi va haver en el concert ruptura d'esquemes: van baixar entre el públic a tancar amb Sota l'arbre i La Platja, el tram més emotiu i directe. El final el va posar, clar, Jo vull ser la meva iaia, que es va escoltar en polifonia, karaoke d'un recinte ple de nostàlgics.
La Iaia ha envellit bé. Sense xacres, fins i tot amb gosadia. Guarda forces per a la celebració col·lectiva
La iaia ha envellit bé. Sense xacres, fins i tot amb gosadia. Guarda forces per a la celebració col·lectiva. La cirereta per aquest (a)phònica que celebra el seu 20 aniversari i els seus organitzadors, també responsables del gastronòmic, vívid i divertidíssim Cantut i de tantes altres iniciatives on mana la cultura per a la gent, portant bastions de lluny (Salvador Sobral), però també espases de prop Gorka Urbizu. O de més a prop encara (Marina Herlop). Al final, veu, tots en tenim una. El que falta moltes vegades és espai per projectar-la; o orelles per escoltar-la, sobretot si som, mea culpa, de Barcelona i només atenem esdeveniments de la capital catalana i ens acabem perdent joies com aquest (a)phònica per a tota la família.