L’any 2009 es va estrenar Tres dies amb la família, pel·lícula dirigida per una tal Mar Coll que, probablement sense pretendre-ho i sense gaire consciència de l’efecte que tindria, venia a ser una mena de llevataps inesperat. Des d’aquest racó del món, Coll es convertia en far de tota una generació de dones que reclamaven atenció a la seva mirada, enmig d’una realitat marcada per enfocaments masculins, i heterosexuals, i d’una classe social i d’un rang d’edat determinats. Una mirada al cinema que ara ha eclosionat amb l'Ós d'Or que ha guanyat Carla Simón a Berlín pel seu nou film, Alcarràs.
La llista de directores que han irromput a Catalunya des de llavors és llarga, i no tots els noms que hi formen part han tingut la mateixa sort: Elena Trapé (Les distàncies), Neus Ballús (Sis dies corrents), la ja citada i premiada Carla Simón, Celia Rico (Viaje al cuarto de una madre), Belén Funes (La hija de un ladrón), Alba Sotorra (El retorn: La vida després de l'ISIS), Leticia Dolera (Requisits per ser una persona normal), Nely Reguera (María y los demás), Elena Martín (Júlia Ist), Meritxell Colell (Amb el vent, i una de les Berlinale Talents d’enguany), Nuria Giménez Lorang (My Mexican Bretzel), Liliana Torres (¿Qué hicimos mal?), Irene Moray (que amb el curt Suc de síndria va guanyar el Gaudí, el Goya i va participar al Festival de Berlín), Clara Roquet (Libertad) o Júlia de Paz Solvas (Ama), entre moltes d’altres, han il·luminat la pantalla amb històries que, des de la ficció o des del documental (o des de fórmules híbrides), han demostrat, creativitat, innovació, força i una molt necessària diversitat de discursos i punts de vista.
La directora Belén Funes durant un rodatge. / Bteam
És "l’esclat" del que parla la presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català, Judith Colell: “Hem trencat amb una mena de sostre de vidre, però hem d’anar amb compte i no acomodar-nos. Si mirem les xifres, les pel·lícules liderades per dones no superen el 30 per cent de la producció. I crec que és fonamental arribar al 50. I no només dirigint, o fent guions, o producció. Necessitem veure més dones a la direcció de fotografia, fent so, compositores, en moltes especialitats masculinitzades. Quan arribem a un 50 per cent sostingut en el temps, llavors podrem cantar victòria. Ara per ara, encara no”.
Segons dades de l'Acadèmia, les directores treballen amb un 40% menys de pressupost que els directors
L’estat d’ànim d’algunes d’aquestes noves, i no tan noves, veus camina en una línia similar a la de l’avís de Culell. Alegria compartida per la visibilització més gran de la seva feina i perquè cada vegada en són més, pels èxits, pels premis, pels reconeixements, per l’amistat; també trepitjar de peus a terra i no deixar d’aixecar la veu. El boom existeix, sí, però també té una mica de trampa. Tan cert com que les xifres manifesten un augment gradual de la presència d’equips liderats per dones (segons dades de l’Acadèmia, se situen al voltant del 30 per cent), és que encara hi ha molt de camp per córrer.
Ajuts públics per revertir la bretxa de gènere al cinema
“Hi ha un boom que ve de lluny i que jo ampliaria al talent català”, diu Tono Folguera, productor d’Alcarràs, de Carla Simón, o de Libertad, de Clara Roquet, a qui va produir també els seus primers curts. “És cert que el cinema dirigit per dones no estava suficientment representat. Les administracions s’han posat mans a l’obra i, des de fa uns anys, els ajuts públics s’han ocupat que un percentatge de les pel·lícules tinguin dones directores i dones caps d’equip. Això ha impulsat una situació que ja s’estava iniciant, amb l’enorme talent de totes aquestes dones. L’impuls de les administracions és evident i avui en dia un projecte liderat per dones, si és bo, és més fàcil de finançar del que ho era abans. Això ha augmentat les possibilitats de visibilitzar aquests talents. I els darrers anys són espectaculars en aquest sentit”.
Funes: "Hi ha algunes persones que mai no haurien comptat amb la visió d'una dona al capdavant d'un projecte, però de sobte són totes molt feministes perquè dones punts (en les ajudes públiques)"
L’actual sistema d’ajudes públiques hi ha posat molt de la seva part, sostenint la confiança dels qui ja havien apostat per aquestes cineastes i, també, incentivant els més reticents. Però també és indubtable que les cadenes privades, que acostumen a produir amb pressupostos més elevats i que aposten per un cinema comercial i popular, no han respost de la mateixa manera. Cal no perdre de vista que parlem de creadores que han mostrat el seu talent des dels marges d’un cinema bàsicament independent, que viatja estupendament pel circuit de festivals, nacionals i internacionals, i que treu el cap amb força als Goya i als Gaudí, però que sovint s’allunyen dels cànons en els quals es mouen les produccions de les cadenes privades. Aquesta seria una de les possibles explicacions d’una altra xifra i una altra queixa endèmica: la diferència de recursos amb què compten ells i elles. Segons dades de l’Acadèmia, les directores treballen amb pressupostos un 40 per cent més baixos de mitjana que els directors.
“M'agrada molt una frase d'aquesta dona extraordinària anomenada Greta Gerwig, que diu una cosa així com que el cinema fet per dones és per als productors com la verdura: no els agrada, però cal menjar-se-la”, raona Belén Funes, guanyadora del Gaudí i del Goya amb la seva òpera prima, La hija de un ladrón. “Crec que ara hi ha algunes persones que mai no haurien comptat amb la visió d'una dona al capdavant d'un projecte... però de sobte són molt feministes i volen comptar amb tu per a tot, sobretot perquè dones punts (en les ajudes públiques). Això existeix i existirà. Però també he de dir que aquesta no és la meva experiència, jo treballo amb un productor que fa les meves pel·lícules perquè creu en mi i creu en el que faig”. La cineasta continua amb la seva reflexió: “Crec que es comença a entendre que les dones estan, també gràcies a la universitat, descobrint-se com a cineastes capaces de fer una pel·lícula i portar-la lluny, de connectar amb el públic, d’estrenar a festivals importants. Això de mica en mica ens va donant crèdit però encara queden moltes lluites: els pressupostos, les ajudes... La irrupció de la dona al cinema ha succeït però encara no s'han conquerit determinats espais que els homes tenen per a ells. Poso un exemple: el cinema d’acció. Es dona per fet que les dones cineastes volen explicar històries intimistes, però això no pot ser un dogma, i s’ha de poder canviar”.
Neus Ballús dona instruccions a un actor durant el rodatge de Sis dies corrents. / Filmax
Continuant amb els canvis en les ajudes, Neus Ballús, que amb el seu tercer llargmetratge, Sis dies corrents, opta a nou premis Gaudí, apunta: “Hi ha un abans i un després de la creació de Dones Visuals. Hi van haver moltes trobades i molta feina conjunta, i es va crear sensació de comunitat. Compartir aquesta lluita, aquesta militància feminista que es va despertar fa uns anys, va augmentar la relació entre nosaltres. L’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) va remar a favor, i de sobte els productors et trucaven demanant projectes, i era perquè hi començava a haver unes ajudes específiques de finançament, imprescindibles perquè es normalitzés la situació”.
La directora de La Plaga diu que, per una banda, “els mitjans de comunicació us heu posat les piles en visibilitzar les propostes que existeixen, també perquè crec que la incorporació d’un nou punt de vista genera curiositat, als festivals i a tot arreu, i les pel·lis estan destacant; això no ens ho inventem nosaltres. Perquè l'originalitat és un valor, quan la mirada havia estat sempre d’homes blancs, d’edats i rangs economicosocials similars. I per l’espectador aquesta novetat és molt rica”. I, per l’altra, Ballús opina que “les ajudes públiques tenen un mínim sentit de responsabilitat en temes d’igualtat, però les cadenes privades no. La indústria n'és molt reticent, i costa molt finançar-les, i quan una producció liderada per dones veu la llum és perquè ha passat tants filtres, tants, que el mínim de qualitat es presuposa”, diu. I va més enllà: “La visibilitat o el reconeixement que tenim ara és meravellós, però no pot ocultar una realitat: quantes cineastes realment consolidades hi ha? I quantes directores novells han passat per aquest moment de focs artificials, d’atenció dels mitjans, de premis, i quantes s’han perdut pel camí?”
Neus Ballús: "Les ajudes públiques tenen un mínim sentit de responsabilitat en temes d’igualtat, però les cadenes privades no"
Una de les que lluita per continuar dirigint és Júlia de Paz Solvas, 26 anys. Va debutar amb La filla d’algú (2019), una pel·lícula col·lectiva, treball de final de carrera a l’ESCAC que va arribar a les sales, signada per onze cineastes, tres d’ells dones (les altres dues, encara avui còmplices i amigues de De Paz: “Sara Fantova i Celia Giraldo ara estan intentant aixecar el seu primer llarg, i tinc pleníssima confiança que ho petaran molt fort, perquè tenen molt de talent”, explica). La filla d’algú era un exercici similar al de Les amigues de l’Àgata (2015), projecte de final de grau a la Universitat Pompeu Fabra, signat per Alba Cros, Laia Alabart, Laura Rius i Marta Verheyen, i que va donar nom en determinats circuits a tota una fornada, la Generació Àgata.
Tornant a Júlia de Paz, aquest any segueix recollint els fruits de la seva òpera prima ja en solitari, un acostament ben potent a la maternitat com és Ama. La jove cineasta reivindica que “aquest boom de directores que vivim és el reconeixement a dones amb discursos molt interessants. Algunes d’elles eren referents quan estudiava la carrera, però també he de dir que, si n’he tingut, és perquè m’he buscat la vida i m’hi he interessat. Però des d’un punt de vista acadèmic, segurament pel lloc de les dones en qualsevol sector, no he tingut gaires facilitats per conèixer aquestes directores referents”.
Ama, de Júlia de Paz, fa un retrat de la maternitat. / La Dalia Films
En plena escriptura d’un llarg que desenvoluparà el seu curtmetratge Harta (en una operació similar al que va passar amb Ama, també evolució d’un curt previ), De Paz confessa que és complicat escapar a la foscor de les perspectives i a la precarietat laboral: “Intento veure les coses amb cert optimisme, perquè acabo de començar. Però quan estrenes una primera pel·li, reps bones crítiques, premis... penses que et trucaran i tindràs ofertes, i no és així. D’alguna manera has de treballar molt la paciència, i aquest optimisme, les ganes de treballar i anar fent. I estic en aquest moment. La pel·li m’ha portat coses molt maques, no em puc queixar, però a nivell laboral tot és molt complicat, en el món del cinema i en qualsevol sector. Jo, per exemple, he pencat de cambrera, i potser hi hauré de tornar; de fet, estic buscant feina. La Tamara Casellas, la protagonista d’Ama, que ha guanyat el premi d’interpretació a Màlaga i el Sant Jordi, està fent de cambrera. L’altre dia, als premis Feroz, ho vaig comentar amb algunes persones que em deien: Bienvenida al mundo del cine...”
Júlia de Paz: "La pel·li m'ha portat coses molt maques però a nivell laboral tot és molt complicat. Jo, per exemple, he pencat de cambrera i potser hi hauré de tornar; de fet, estic buscant feina"
Tornant al talent, a la diversitat, a les mirades ara visibilitzades, a la celebració de talents i a aquella comunitat de la qual parlava Neus Ballús, hi ha un aspecte que sempre ha estat molt revelador per entendre l’empatia i la lluita compartida d’aquesta generació (o generacions). Diu Belén Funes: “Quan penso en cineastes, penso en directores, guionistes, fotògrafes, muntadores... en resum, en caps d'equip que capitanegen departaments i que amb el seu punt de vista col·laboren i impacten directament en el resultat final de l'obra. Cal estendre el concepte de dones fent cine més enllà de les directores. Per mi, evidentment, és més que una generació de cineastes, perquè a més són amigues meves, algunes d’elles molt íntimes, molt properes. Sento que hem tingut la fortuna de trobar-nos, de poder col·laborar les unes amb les altres, de treballar d'una manera molt més horitzontal del que potser s'estilava fa anys”. Funes es refereix a alguns dels molts possibles exemples, com que ella mateixa faci de script de Libertad per la Clara Roquet, que a la seva vegada ha fet el mateix per a l’Elena Trapé, o que s’ha llegit totes les versions de guió d’Alcarràs, de la Carla Simón.
“Hem d’estar atentes perquè no hi deixi d’haver noves onades de directores”, exclama Júlia de Paz. I Belén Funes remata: “Jo em sento part d'un grup de dones empoderades, enèrgiques, intenses i molt talentoses. Totes elles són cineastes, companyes. És important que aquesta renovació hagi començat però molt més que segueixi, que evolucioni, que ens permeti a totes explicar les històries que volem explicar”.
Requisits per ser una persona normal