Sentir com una persona de mitjana edat rondina pot ser un exercici força carregós. Normalment, els adults que ens envolten intenten demostrar per terra, mar i aire que tot allò produït, absorbit o normalitzat pels seus primogènits és més sintètic, pervers i, en definitiva, pitjor que el que ells van crear o compartir.

El meu pare, per exemple, sovint treu pit d’una de les activitats amb la qual ell i els seus amics amenitzaven el seu estiu quan eren adolescents. Aquesta, a grans trets, consistia a agafar molta embranzida i recórrer el moll de Roses sobre una bicicleta per acabar saltant a l’aigua des de la punta de l’espigó. Amb la bici inclosa, sí. El que era interessant, tot i que aquesta part s’explica amb la boca petita, era el procés posterior: alliberar-se dels pedals, recuperar aire, submergir-se de nou, rescatar el xassís de ferro i, finalment, carregar-lo fins a la superfície, primer, i el terra, després. Un passatemps divertidíssim només si formes part de l’exèrcit paramilitar serbi.

Dissenya aquesta escena amb un filtre de tonalitats apagades i els acords de Don’t You (Forget About Me), de Simple Minds, i ja tens la seqüència malencònica perfecta. Abans l’aigua era cristal·lina, l’amor més pur i la música sonava millor. Potser, només potser, tot plegat no són més que imatges idíl·liques d’un passat que ja no tornarà i al qual només es pot accedir a través de records idealitzats. Potser. No ho sé, només tinc 24 anys.

Bicicleta i poca visibilitat, una combinació que mai ha provocat cap desgràcia / Pixabay

Una persona que controla bastant el tema d’idealitzar el passat és Bret Easton Ellis. Aquest 2020, l’autor d’American Pshyco (1991) ha publicat Blanco (Literatura Random House), una mena d’autobiografia que es pot resumir de la següent manera: senyor de 56 anys molt enfadat queixant-se de moltes coses.

Tot i que els primers capítols tenen certa gràcia i ens serveixen per entendre com de problemàtic és l’ecosistema de Hollywood, la realitat és que si Easton Ellis ha escrit el llibre és per cagar-se a la boca de tots els millennials. Però escolteu, sense que això es pugui interpretar com un fetitxe d’aquests estranys d’internet, s’ha de dir que el seu cagarro és benvingut.

Tal com passa quan la teva mare troba en mil·lèsimes de segon el jersei que buscaves des de feia una hora, quan Easton Ellis parla, toca assumir la derrota i abaixar el front. Perquè l’escriptor californià, encara que sigui un boomer de manual, té part de raó.

Un personatge inquietant que, segons Pixabay, pot ser etiquetat com a millennial. Que estigui jugant al Pokémon GO pot haver estat el factor determinant / Pixabay

A Blanco, Easton Ellis critica sense contemplacions la hipersensibilitat millennial, una cuirassa construïda col·lectivament que aplaca els inputs destructius però que, a la vegada, serveix per deixar KO qui s’atreveixi a qüestionar l’escala de valors dominant. Proveu d’escriure un acudit sobre minories a Twitter i us adonareu que té raó. Ara o d’aquí a cinc anys, quan la piulada en qüestió us costi el vostre lloc de treball.

Com a representant millennial exigeixo que ens alliberem d’aquesta camisa de moralitat que ens vam posar el dia que vam començar a entendre el món. Si no ho fem, la generació Z –desacomplexada, atrevida i alegre– ens passarà la mà per la cara, si és que no ho ha fet, ja. I el que és pitjor: un boomer de 56 primaveres aconseguirà ser més disruptiu que nosaltres.

Easton Ellis es dona massa importància, és un torracollons (excessivament) molest i en lloc d’assumir que esmorzar tres clenxes de cocaïna té conseqüències eròtiques i sentimentals, prefereix atribuir les seves desgràcies a l’alineació dels astres. És un enfant terrible vell i pesat, però també lliure. Els millennials no podem dir el mateix.

Nota de l'autor: aquest article, més que una crítica al llibre de Bret Easton Ellis, pretén ser, com de costum en l’autor, un al·legat generacional de baixa estofa. Si vols llegir una ressenya professional sobre Blanco, fes clic al següent enllaç per accedir a l’article que Víctor Recort va escriure a la Llança l’abril passat.