L'escriptor Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) va debutar l'any 2004 amb el recull de contes Apunts per al retrat d'una ciutat (Arola), al què va seguir Defensa pròpia, Premi Mercè Rodoreda 2006 (Proa), i Plantes d'interior, publicat l'any 2011 per Empúries. En aquests deu anys ha fundat l'Escola Bloom i la revista Carn de Cap, ha publicat Trapologia (Ara Llibres, 2018), a quatre mans amb Max Besora, i ha estat professor de teoria de la Literatura a la Universitat de Barcelona. Ara acaba de publicar la seva primera novel·la, Els angles morts, a Periscopi, protagonitzada per en Morella, un professor estancat a la recerca d'una idea, la seva dona, la Sesé, una ginecòloga que viu una experiència sorprenent la Nit de Nadal, i el nebot, Olof, que arriba a Barcelona per passar-hi uns mesos.
El teu últim llibre és de 2011, però en aquests deu anys no has parat quiet. Tornes a la ficció amb una novel·la. La teva primera novel·la. Senties la pressió d'abordar el gènere considerat major de la narrativa?
Pressió cap, més aviat ganes de fer-ho. Pel que fa a la qüestió dels gèneres, suposo que d'altres autors també ho viuran així, però per a mi no és tant una qüestió de triar-ne un de concret, com que una idea et demana una forma o una extensió determinada. És a dir, t'acaba demanant un gènere o un altre. I aquesta idea en concret era incapaç de resoldre-la en un conte. També és cert que el plantejament d'Els angles morts tampoc creia que es pogués resoldre com a idea o anècdota, sinó que havia de prendre la forma d'una experiència. A Plantes d'interior ja vaig començar a experimentar-ho, però m'interessava molt un tipus de llibre que no només parlen d'una experiència sinó que són ells mateixos una experiència de lectura. Per tant, per produir aquesta experiència específica necessitava l'extensió d'una novel·la. Una altra cosa és que fa il·lusió fer una primera novel·la! (riu)
Una novel·la que no segueix l'esquema del Papitu, que ha popularitzat l'Albert Sánchez Piñol...
No, senyor! De fet, aquesta novel·la ja estava escrita quan en Sánchez Piñol va publicar el seu llibre. Però jo plantejo l'estructura a partir del que s'explica. No m'interessa una escriptura que parteixi d'unes estructures precuinades. Això no vol dir que, òbviament, hi hagi tres actes en la majoria de textos i que algú pugui trobar-hi actes en la meva novel·la, òbviament. La novel·la està construïda capgirant tant el que seria la novel·la d'idees com el que seria un desenvolupament papitesc d'aquesta mateixa idea. Per a mi el punt de partida d'aquesta idea és el naixement d'aquest bebè absolutament malformat perfectament saludable. Normalment les malformacions tan brutals són letals o escurcen l'esperança de vida, però des del moment en què el bebè és perfectament saludable, qüestionava la idea de naturalitat de la disposició dels cossos. El bebè té ulls, nas, boca, però posats d'una manera que no és la natural. Per tant, el problema de la disposició, en el moment en què la criatura és sana, esdevé un problema estadístic. Si la majoria de la població nasqués de la mateixa forma, hi hauria un qüestionament d'allò que és bell o del que no ho és, del que és natural o no ho és. En una estructura clàssica, aquest punt de partida seria a l'inici i hauria desplegat totes les seves conseqüències. A mi em semblava important començar noranta pàgines abans d'això, elidir elements molt importants d'aquesta novel·la, posar-lo en un segon pla molt allunyat fins a fer-lo desaparèixer i treballar amb els materials descartats en una concepció clàssica de la novel·la.
El naixement d'aquest bebè deformat fa moure els personatges, en Morella i la Sesé, fins a obsessionar-los...
Com et deia, m'interessava sobretot el capgirament de la novel·la d'idees. És a dir, no volia muntar una situació que em servis d'excusa per desplegar reflexions estètiques, sinó observar com aquest naixement, com un meteorit, impacte en aquests personatges, en els seus cossos, en la seva vida, en les seves maneres d'entendre el món... Al final, la doble obsessió d'en Morella i la Sesé era la manera de demostrar la seva incapacitat de veure una cosa nova. Si topem amb una novetat radical el que primer veurem serà la nostra manera de mirar. Veurem les nostres inèrcies, les nostres categories heretades, els nostres prejudicis... Quan Colom arriba a Amèrica el que relata a Europa del que està veient és el que a Europa ja s'ha dit que hi ha. És a dir, parla des de la preconcepció que es pren com a autoritat. El que veus llegint els dietaris i epistolaris de Colom no és tant el que veia sinó la idea que es tenia sobre allò que se'n deia Les Índies. Em semblava interessant reproduir aquest gest a petita escala i llançar un continent inexplorat, com és la cara malforjada del bebè, a l'observació d'una certa idea d'humanisme i literatura, com seria en Morella, i una certa idea de ciències i medicina, com seria la Sesé. El que acabem mirant és el fet de mirar.
Uses elements que deformen el text, com un excés de parèntesis, guions, de notes a peu de pàgina...
La idea era utilitzar el llenguatge acadèmic per part d'un professor mediocre. És a dir, algú que coneix el llenguatge acadèmic, però que no el sap fer servir. Tots els parèntesis, totes les citacions, tots els exemples, no són mai a lloc, sinó que, com deies, deformen el text. El parèntesi no funciona com un aclariment o incís, qüestiona la centralitat de la frase dins la qual està, les notes construeixen una relació d'en Morella amb la violència i cap al seu cos, cap als altres, cap al seu germà, els guions tallen el discurs de la Sesé... Tots aquests trets de llenguatge són importants per muntar una novel·la deformada. De fet, no és una novel·la proporcionada en cap sentit. Comença noranta pàgines abans del que en Morella creuria que hauria de començar i acaba d'una manera escapçada, on es rebel·la qui és el narrador de la novel·la, etc. Amb els editors de Periscopi vam estar parlant justament d'això: com parlar proporcionadament d'una desproporció? I una de les claus va ser mantenir aquesta deformitat, aquesta desproporció.
El que acabem mirant sempre és el fet de mirar mateix
Per la teva experiència com a professor de Teoria de la Literatura, es podria llegir la novel·la com un roman á clef?
En absolut! I, de fet, és una de les prevencions que tenia. No està escrita en clau, si no el que m'interessava era parlar de la Universitat com un lloc on observar un tipus de discursivitat del saber. Una de les característiques de la Universitat és que produeix una discursivitat, un tipus de saber, i ho fa d'una manera bastant arrogant. És a dir, té aquesta capacitat i l'interessa molt negar el saber que queda fora dels seus mateixos mecanismes. A la novel·la es parla del Funcionament, que és aquesta manera de funcionar de la Universitat. M'interessava també veure quines eren aquestes violències, aquests moviments de cossos i de matèries que hi ha dins de la Universitat. I passa el mateix al món de la medicina on es mou la Sesé. L'obsessió per la visió neta té a veure amb aquest horitzó de la mirada objectiva científica.
No sé si has estat treballant a la planta de ginecologia de Can Ruti, però a la Facultat de Lletres de la UB has pogut veure com es mouen alguns prototipus de personatge com els que surten a la novel·la.
A mi el que m'interessava veure era aquest funcionament contemporani de la Universitat en el qual seguim pensant que estem en un lloc de saber de Lletres i d'un tipus de producció de veritat, quan en realitat el que estem fent és córrer per acreditar-nos, aconseguir punts, publicar en revistes indexades per tal de tenir aquests punts que ens serveixen per acreditar-nos... Un llenguatge completament monstruós. La lògica numèrica, quantitativa i de competència que han integrat els estudis de Lletres a la Universitat no només és brutalment capitalista sinó que contradiu el seu objecte. Això va més enllà de la Facultat de Lletres de la UB, i toca quins són els llocs i les maneres que hem decidit objectivar el saber.
L'escriptor Adrià Pujol deia que, en un tuit, que les primeres setanta pàgines d'Els angles morts eren el teu particular Adéu a la Universitat.
No hi ha res autobiogràfic, perquè tot és autobiogràfic. Podia haver-ne parlat a la Universitat o qualsevol altre lloc, però em semblava que la Universitat, dels quatre discursos lacanians, és dels més importants. I, per tant, llançar a aquesta maquinària de veritat un objecte nou com és el bebè tenia un sentit. Sí que és veritat que la manera d'acostar-me a la Universitat passa per en Morella, un mediocre obsessionat per la seva pròpia mediocritat. El problema que té és que no sap si l'obsessió és el signe del geni o de la mediocritat i tota la novel·la se la passa intentant esbrinar això.
La lògica numèrica, quantitativa i de competència que han integrat els estudis de Lletres a la Universitat no només és brutalment capitalista sinó que contradiu el seu objecte
En Morella és un tipus anacrònic, mediocre i frustrat, incapaç de fer res per canviar la seva mala sort. De fet, fins i tot acaba votant a favor del seu rival, que no deixa de ser una nova encarnació aparentment disruptiva del mateix Funcionament universitari, i pren el seu nebot com a deixeble.
Volia reprendre la tradició dels nebots literaris, com Diderot o Bernhard, que fan servir aquest parent sense obra per qüestionar la genialitat oficial del tiet. En aquest cas el tiet no és ni genial, però sí que produeix saber oficial a través de la Universitat. Aquest ultranebot que ve a fer les Europes des dels Estats Units, no té cap mena d'obra oficial, però en Morella s'hi acomplexa perquè el troba particularment lúcid.
El nebot parla amb metàfores i comparacions permanents.
Em semblava interessant que l'esdeveniment central en la vida del Morella fos una analogia que li roba al seu nebot i que després no sap explicar. Una analogia, en realitat, no existeix al món. No és un tret natural. Ara, que nosaltres mirem i hi veiem semblances és una producció de la mirada. Em semblava que el gest que defineix tota la trajectòria d'en Morella sigui un moment fugaç, no existeixi, sigui una observació d'una mirada. L'èmfasi de la novel·la no té a veure amb la malformació si no en com el contacte amb ella ens permet la dimensió política de les mirades. La convicció de la novel·la és que tota mirada és política i l'acte mateix de mirar té un component violent. Descriure és conquerir i mirar és, per tant, preparar un territori per a ser conquerit. Per tant, m'interessava llençar aquest pobre bebè innocent, que no té paraula, que l'únic que té és un cos estrany, per ensenyar com aquests personatges que creuen que simplement descriuen el món, el que estan fent és conquerir-lo.
L'escena del naixement és definitori.
És una escena de silenci: davant del que és nou no hi ha paraules. A partir d'aquí, amb tots els traumes i obsessions dels personatges, quina paraula fem servir per anomenar-lo: bèstia, monstre, malalt, criatura, quadre cubista... L'acte fundacional no té paraula, queda fora, entre una paraulada delirant i obsessiva.
Dius que Catalunya és una estesa de gepes escapçades. Unes gepes que surten de tant mirar-se el melic. La frase és teva, del Morella, del narrador? La subscrius?
Les frases són dels personatges. L'Olof fa un discurs sobre Barcelona i sobre Europa particularment dur. A veure, sí que penso que el que fan els personatges és parlar des d'una insatisfacció constant. El que és Catalunya no ho sé, i no es pot resoldre en una sola frase, però sí que penso que la imatge és encertada. Hi ha una obsessió contemporània narcisista d'estar-se mirant el melic. Si ens estem mirant tot el dia el melic, ens sortirà una gepa. I aquestes gepes, en el moment que destaquen massa les escapcem i les igualem. La igualació des de l'amputació és un tema, si vols, d'aquí, però també de la majoria de societats contemporànies occidentals i té a veure amb aquesta fascinació per allò que destaca i, alhora, aquest odi que genera aquesta fascinació.
Hi ha una obsessió contemporània narcisista d'estar-se mirant el melic
La idea de la fascinació que genera allò que detestem és el que li passa a en Morella amb en Guzmán.
Primer el detesta perquè té tot el reconeixement que no té el mateix Morella, però quan el comença a llegir i hi ha una possibilitat d'empatia, se li mata. En Guzmán té almenys una cosa a dir: que, bàsicament, ja no es pot escriure, però se li malinterpreta i se li celebra. Ha de seguir escrivint i continua sent malinterpretat. L'única manera que té de trencar aquesta cadena és posar el cos. No és una broma, no és una deconstrucció derridiana, sinó que és un cos. En aquest sentit, el segon capítol està construït derridianament. És un lliscament de posposicions, comença tot, però no s'acaba res, fins que arriba l'infern de les clavegueres, com tot allò que està reprimit a l'edifici. Està construït com en un lliscament derridià, aquesta différancia constant d'en Morella, que ha de fer, però no fa, perquè sempre hi ha un ajornament.
Has escrit cada capítol amb un autor al cap?
Cada capítol té una estructura diferent, però no m'interessava fer una diferència estrident d'estructures. Volia que el lector trobés aquesta peculiaritat de formes, per exemple, al primer capítol amb l'estructura d'1.1, 1.1.1, 1.1.1.1 en la successió ordenada que té l'Acadèmia de precisar el coneixement que sembla que avança però no avança. El segon capítol, per contra, és un conte de Nadal. En realitat, tot està emmarcat en una idea de caiguda. La figura de Morella és messiànica, mentre que la de la Sesé és d'anar-se desprenent de tot, com Diógenes.
Hi ha un moment en què dius que malparlar és la koiné de la Universitat, de l'acadèmia i el món intel·lectual i, al capdavall, de tot arreu.
Només cal passejar-se per Twitter! El que té malparlar és que visibilitza que el que hi ha en la descripció és un interès. La forma de malparlar és, a escala quotidiana, el que hi ha en tota la novel·la: no hi ha mai una descripció o una mirada neta, sempre responen a un interès. Un dels recursos de la novel·la és que la hipèrbole constant, l'exageració, que demostra que mai tenim una paraula adequada per a res. Els personatges estan atrapats en deformitats i una de les deformitats del llenguatge és la hipèrbole, que pot ser molt expressiva i lúcida, però que no deixa de ser una deformació. M'interessava, a més, que cap personatge aconsegueix situar-se a la distància adequada del bebè. El Morella només es veu a ell mateix i la Sesé no aconsegueix situar-se a la distància correcta.
El que té malparlar és que visibilitza que el que hi ha en la descripció és un interès
No sabem si es malparlarà del llibre, però esperem que sigui llegit.
Si fem llibres és perquè es llegeixin. Aquest és un llibre llarg que requereix un cert esforç. L'expectativa és que, malgrat tot, compensi.