Els capricis de la distribució han volgut que el nostre home porti una temporadeta promocional esgotadora, perquè en tot just tres setmanes s'han estrenat els seus dos últims projectes. Des de finals de febrer podeu passar-vos-ho la mar de bé amb Su Majestad, la sèrie sobre la monarquia espanyola que no parla dels Borbons, però una mica sí. I que no parla dels jutges del Suprem, però una mica sí. Coescrita per aquesta parella creativa de campanetes formada per Borja Cobeaga i Diego San José (amics des dels temps del programa d'EITB Vaya Semanita i cervells rere la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps, Ocho apellidos vascos), i amb Anna Castillo a la pell de l'hereva de la corona, la sèrie de Prime Video és una joia que mossega cap a dalt, com fan les bones sàtires.
Però si avui parlem amb Borja Cobeaga (Sant Sebastià, 1977) és perquè arriba als cinemes Los aitas, la seva nova pel·lícula, vuit anys després de la seva anterior Fe de etarras (2017). La història d'un grup de nenes que viatgen amb autobús de Bilbao a Berlín per participar en una competició de gimnàstica rítmica és, sobretot, la peripècia dels seus atribolats pares. Situada el novembre de 1989, en plena crisi de la siderúrgia, aquesta road movie presenta quatre tipus a l'atur (Juan Diego Botto, Quim Gutiérrez, Iñaki Ardanaz i Mikel Losada) que es veuen obligats a acompanyar les seves filles per incompareixença materna. El film els segueix al llarg de dos mil quilòmetres, un camí per carretera però també un recorregut íntim que els farà entendre que, efectivament, ser pare és una altra cosa.
La mirada afectuosa, així els van educar, així eren les coses en aquella època, és també crítica amb aquests models de paternitat absent: aquests homes armats d'una autoritat emocionalment distant, incapaços d'entendre que la seva responsabilitat havia de ser una altra, comencen a quedar en la memòria. "Les coses han canviat radicalment, però encara passa que veus moltes més dones que homes a les portes de l'escola acompanyant els seus nens, o en els xats hi continuen havent més mares i els pares no són allà. Elles continuen sent les atentes absolutament a tot, a les seves tutores, als amics de classe, a les extraescolars...", apunta el cineasta donostiarra.
I continua: "Fixa't, jo aquí fent una pel·lícula que reivindica un altre tipus de paternitat i predicant fatal, perquè vam rodar al juny i em vaig perdre el festival de l'escola del meu fill, i el seu recital de piano. Un desastre! Sort que no vaig tenir rodatge per Nadal, o m'hauria perdut quan va fer de Chevy Chase en una funció nadalenca".
Explica'm això, si us plau!
[riures] La professora és fan de ¡Socorro! Ya es Navidad. I el número musical tenia a veure amb la pel·li. Vaig vestir el meu fill igual que Chevy Chase, amb la mateixa corbata i tot. Imagina't que em perdo això!
A la sèrie No me gusta conducir ja parlaves de la paternitat. I, d'alguna manera, aquest és un dels temes de Su Majestad. O ara d'Altas capacidades, la nova pel·lícula de Víctor García León que tu has escrit. Fins a quin punt és en Pablo, el teu fill, el responsable d'això?
En el cas de Su Majestad tenia a veure amb el fet que si ets hereu a un tron, el tema és implícit, ets herència. Té alguna cosa de serial, i la idea era fer un serial minimalista. Però en el cas de Los aitas i de No me gusta conducir, sí, en Pablo és el responsable absolut. Encara que també hi ha una mirada cap al meu propi pare, que estava molt decebut amb què no m'hagués tret el carnet de conduir amb 20 anys. I aquesta era la premissa de No me gusta conducir. I a Los aitas, el personatge de Juan Diego Botto està inspirat en el meu pare, és ell excepte en la permanent del cabell [riures].
Tornant al tema de la paternitat, no sé si has vist la sèrie de Netflix Adolescència...
Sí, just l'he acabat avui. El pla seqüència se m'ha fet una mica bola, però quin guió, i quins actors. El xaval és increïble...
Jo he tingut tutories que en realitat anaven més sobre mi que sobre el meu fill
Ho dic perquè aquesta sèrie acaba amb els protagonistes preguntant-se si han estat bons pares...
Sí, això també hi era a Mira lo que has hecho, la sèrie de Berto Romero. Suposo que el fet de preguntar-nos si som bons pares ja ens converteix en bons pares, no? Aquesta pregunta està tota l'estona al cap. Mira, jo he estat una mica encasellat en el tema del conflicte basc i d'ETA. I ara és com: "Si li va agradar allò d'ETA, no es perdi la paternitat" [riures]. Estic disposat a desencasellar-me del tema del problema basc per ficar-me en això. Perquè en realitat molts dels projectes que tinc en marxa tenen a veure moltíssim amb el tema. Tornant a la teva pregunta, sí, t'ho qüestiones tota l'estona. I a més, una cosa que passa a Los aitas és que sembla una crítica cap al model anterior de paternitat, però des de la preocupació que tinc respecte a l'actual.
En quin sentit?
Doncs el meu fill sempre em retreu que estic massa preocupat. I que el teu fill et noti tens davant de qualsevol cosa, o que et noti molt permissiu, o senti que et pot torejar o coses així, tampoc no crec que sigui massa bo. Lògicament, crec que el model és molt millor quan es reparteixen les tasques i no tot recau en les mares. Però també és veritat que hem passat del pare absent al pare helicòpter molt, molt ràpid.
Helicòpter perquè voleteja constantment sobre el nen?
Jo ho identifico molt quan estem al parc i el pare està tensíssim per si el nen cau i tot això. I potser està bé que caigui, no? Jo he tingut tutories que en realitat anaven més sobre mi que sobre en Pablo. O sigui, també és una cosa molt narcisista, perquè, en realitat, la tutora em deia: "No, tot això t'ho estic explicant perquè estiguis més tranquil".
Una sobreprotecció extrema...
De passar-ho malament. O sigui, si el nen es queda plorant perquè té tres anys i el deixes a la guarderia, doncs és normal, i se li passarà de seguida. Però si et quedes, li agafes la mà i dius que te l'emportes a casa... doncs potser el problema és teu, no del nen. Aquesa mena de coses que jo he viscut i que, afortunadament, amb el temps han anat a menys, però segueixen allà.
Al final, si volem allunyar-nos dels nostres referents, ens n'anem a l'altre extrem.
Sí, te'n vas a la reacció. Jo vaig tenir uns pares formidables, però molt passotes. Vaig ser el tercer de tres germans, a més amb diferència d'edat. Sempre he dit que soc fill d'ogino, o sigui, no soc un fill desitjat [riures]. He sigut un fill molt estimat, però no desitjat. Llavors, és com que, en realitat, com que els meus pares van passar tant de mi, la meva reacció ha estat la d'estar molt tens, sempre patint.
Deies que tens projectes que tenen a veure amb la paternitat. I n'hi ha un de boníssim...
És la història d'un pare que, tal com va veient créixer el seu fill, s'adona que és la reencarnació de Hitler. Es diu Mi luchita. I no aconseguiré fer-la mai. Ho he plantejat ja a alguna plataforma i m'han dit que... regular [rialles].
Si fa falta, muntem un crowfunding! Tornant a Los aitas, curiosament neix d'un encàrrec.
Sí, dels productors de 20.000 espècies d'abelles i Las niñas. Volien fer una comèdia boja. Al principi, la Valerie —Delpierre, una de les productores— em parlava de Resacón en Las Vegas. De veritat? No, per descomptat, perquè al final volien una comèdia més continguda. El curiós és que m'he trobat que aquest tipus de comèdia d'aspiració popular però amb certes dosis d'autoria, que abans es feien molt, ara s'estilen poc. Un pensa en aquelles pel·lícules de Manuel Gómez Pereira, d'Almodóvar, de Colomo, de Martínez-Lázaro, que es feien moltíssim fa 30 anys... i ara el que es fa és molt de remake. Però per a mi allò era normal i ara és estrany. Llavors, és veritat que l'encàrrec era sortir una mica del que es fa avui, i jo m'ho vaig endur a un terreny molt personal: Euskadi, anys 80, amb un to més Alexander Payne... Sempre dic que Los aitas no és ni Festival de Locarno ni Leo Harlem.
Afortunadament...
Bé, no sé si saps que el meu fill és molt fan de Leo Harlem. L'altre dia l'hi vaig presentar i li va fer una il·lusió tremenda. Però és molt cabró, quan veu un tràiler d'una pel·lícula seva es gira cap a mi i em mira com dient: "Mira, aquest sí que en sap i no tu".
Et posa al teu lloc com a creador...
Sí, sí, però és que també la realitat et posa al teu lloc constantment. Jo creia que l'èxit tenia recompensa, però vaig descobrir que no. Vaig fer Pagafantas, que va ser un èxit, relatiu però èxit, i en la següent pel·li, No controles, vaig tenir unes condicions molt pitjors. No m'entrava al cap. Va fracassar i curiosament després em van fer una oferta boníssima de feina. Llavors, el meu esquema mental, ja... T'estan posant al teu lloc constantment, no et pots confiar perquè a la mínima te la fotaran. Jo ja visc la professió relativitzant. Que Su Majestad s'està veient molt? I què significa això? Res, res, no significa res [rialles].
Els estàndards de la comèdia han baixat molt per culpa de tant remake i d'Ocho apellidos vascos
Recordo que una vegada em vas dir que mai no li diries al teu fill que havies escrit Ocho apellidos catalanes.
I resulta que li agrada més que les altres. Un dia em va dir que les seves favorites entre les meves pel·lis eren Superlópez i, després, Ocho apellidos catalanes. I jo: "Més que apellidos vascos? Però si és molt pitjor". I diu: "És que m'agraden més les males pel·lícules que les bones".
Parlaves que la comèdia normal és, ara, rara.
I la culpa és d'Ocho apellidos vascos i dels remakes.
Quina paradoxa, perquè llavors tens gran part de culpa...
La meitat. O un 25 per cent, perquè també la té Diego San José. I l'altra meitat és de Telecinco. Però després hi ha el tema dels remakes. Per què faran una pel·lícula amb una idea original, arriscant si agrada o no agrada, si poden refer la que ha estat un èxit a França? La comèdia estava renaixent cap el 2010, amb Promoción fantasma, amb Primos, amb Pagafantas, fins i tot amb Gente en sitios... Una mena de comèdia hereva d'Ópera prima, de La vida alegre, d'El amor perjudica seriamente la salud... i de sobte arriba Ocho apellidos vascos. A partir d'allà es passa a les fórmules. I la comèdia més original se'n va a la tele: Mira lo que has hecho, Vida perfecta, Vota Juan... El nostre refugi, paradoxalment, ha estat la tele. I què ha comportat això? Doncs que aixecar una pel·lícula com Los aitas costi cinc anys. Llavors crec que els estàndards de la comèdia han baixat molt per culpa de tant remake. I d'Ocho apellidos vascos, per descomptat.
Los aitas aposta més per la tendresa que pel riure, que haver-n'hi, n'hi ha.
Quan treballàvem amb Telecinco, l'única nota que ens donaven quan els passàvem una nova versió de guió era: més comèdia, més acudits. I una vegada t'alliberes d'això, és molt relaxant. Amb una certa llibertat a l'hora d'escriure, doncs conclous que potser un acudit és més graciós si apareix quan han passat deu minuts sense acudits. Ho veig en mi mateix, però també en Diego San José, que ha fet una sèrie com Celeste, que és hiperminimalista, d'una sequedat total. I crec que té a veure amb evadir-se de la dictadura de l'acudit. O sigui, per exemple, a Su Majestad, he vist en Diego demanar que traguéssim un acudit que se li havia acudit a ell, perquè li semblava massa barat en aquest sentit. És veritat que potser jo he tirat pel costat de la tendresa i en Diego per la sequedat. Tant No me gusta conducir com Los aitas, que són projectes que he fet sense ell i després d'haver estat pare, reforcen una mica la tendresa. I el que força en Diego és una altra cosa més seca, minimalista, agra.
Acabo tornant al que em deies abans, que havies passat de parlar d'ETA a fer-ho de la paternitat. Al mig, inclouria també la qüestió catalana, perquè l'inici de Su Majestad, amb la final de la Copa del Rei entre Barça i Girona, i la princesa Anna Castillo, que és catalana, parlant dels "putos catalanes" és de traca.
La sèrie era un contenidor formidable d'idees molt llamineres: que si l'himne d'Espanya en versió techno, que si un magatzem tipus En busca del Arca perdida on es guarda tot el que els jutges han segrestat sobre la monarquia, o allò que la família reial hagi d'aguantar quan els xiulen quan sona l'himne. I això passa cada dos per tres a qualsevol final de la Copa del Rei, perquè gairebé sempre hi ha un equip basc o català. I allò de "putos catalanes" va ser improvisat. L'Anna explica que va trucar als seus pares per demanar-los permís, o perdó, per explicar-los-ho. I és curiós perquè, a part d'Anna Castillo, hi ha Joan Carreras com a president del Govern i Pablo Derqui com el rei, tots catalaníssims.