No per habitual —almenys en períodes festius com ara el pont que deixem enrere— resulta menys descoratjador aturar-se amb el cotxe en una d'aquelles pedanies a les quals s'accedeix mitjançant una carretera secundària. Aquests llocs on hom només para a pixar perquè no pot aguantar el camí d'una tirada. Una carretera deficient que travessa algun paratge desolat entre arrossars, albuferes, canyars, ferralleries, apartaments estivals en desús, polígons, ruïnes i restes arquitectòniques d'antics prostíbuls. Un cop allà, aprofitem per fer una cigarreta mentre comprovem amb el peu la pressió dels pneumàtics i ens acomodem la virilitat. I és llavors quan observem el voral. Gairebé sense excepció, veurem una sabata de taló, allà tirada, que fa feredat, algun animal mort en descomposició, les restes d'algun accident de trànsit i la típica figura que camina pel marge de la carretera. Aquesta persona, per més senyes, llueix un mullet considerable, masclet, ulleres de sol, arracades en forma d’anella i xandall de tàctel. Quan hom veu a algú amb aquesta pinta caminant pel voral, acostuma a pensar que alguna cosa li ha anat malament. Però podríem estar-nos equivocant: aquesta persona que s’apropa a peu per una carretera valenciana pot ser en Borja Navarro (Valencia, 1994), l'única capaç de veure lirisme on la resta dels mortals veiem només sordidesa i paisatges anodins. L’autor que fa poc va publicar Arcén, el millor llibre nacional de narrativa del 2023. No figura en cap llista, és veritat, però és un secret a veus. Ho saben els millors llibreters i distribuïdors, els editors astuts i els lectors audaços. I també jo. I és només qüestió de temps que tu també te n'assabentis.
La CV-500 embasta i estructura el conjunt de relats que s'aniran succeint davant els ulls de lector com inhòspites pedanies rere les finestretes d'un Ford Festa XR2 conduït fent giragonses
D’On the Road a la Ruta del Bakalao
La mítica CV-500, malgrat ser una via pràcticament abandonada i que avui veu amenaçada la seva existència, manté operatiu el seu traçat en l'imaginari col·lectiu com la carretera vertebradora de la Ruta del Bakalao. (Ja ho saben: el circuit valencià de l'oci que es prolongava ininterrompudament durant tot el cap de setmana i més enllà, i que va estendre’s de principis dels anys 80 a mitjans dels 90, el llegat del qual va quedar distorsionat pels relats groguencs dels mitjans de comunicació.) Aquesta mateixa travessera secundària és la que embasta i estructura el conjunt de relats que s'aniran succeint davant els ulls del lector, com inhòspites pedanies rere les finestretes d'un Ford Fiesta XR2 conduït fent giragonses.
El llibre arrenca amb un codi QR que ens trasllada a un vídeo. És la mateixa caminada carregada de simbolisme que va recórrer en Borja, el germen de la novel·la. “Fa més d'un any em vaig obsessionar una mica amb el concepte de ‘voral’”, m’explica l’autor. “Voral com a símbol poètic carregat d'interpretacions. El voral és un espai al marge de la carretera, que l’acompanya i se suposa que és allà per seguretat, però on, no obstant això, tot el que ocorre és sempre una tragèdia. Partint d’aquesta idea, sense cap mena de pretensió, se’m va ocórrer anar caminant pel voral de la carretera que uneix el que jo considero les meves dues llars: València, on m’he criat, i Cullera, un poble costaner on des de petit he passat les vacances en un apartament a la platja, a uns 40 quilòmetres de distància. Recordo a la meva mare, quan era petit, que sempre deia: ‘Si anem per l'autovia, és per a anar més de pressa. Si anem per la CV-500, és per a mirar.’ Sempre ha estat una carretera molt màgica, un espai mutant i superinspirador. D’altra banda, la meva identitat com a escriptor ve de molts autors nord-americans, on la carretera sempre ha estat un símbol molt potent. Aquesta mirada cap a ells em va portar a escriure sobre el voral, que és una part de la carretera. En cap cas, quan vaig començar a escriure el llibre, volia oferir una visió nostàlgica de la Ruta del Bakalao. Però crec que els espais tenen memòria. I tots aquests ressons de la ruta, l'empipament veïnal o el fet que sigui una zona totalment enfocada a l'estiueig, totes aquestes veus ressonen d'una forma o una altra. Jo no vaig viure la Ruta de primera mà, però sí que la van viure els meus pares. I el llibre toca molt les relacions entre mares, pares, fills i filles. M'afecta identitàriament. És maco, i fins i tot fa por com poden a arribar a determinar-nos els nostres pares. A mi m’arriben ressons i possiblement residus de la ruta. Quan va haver-hi l'explosió, quan el mainstream va deixar de passar per aquí… Què en queda de tot això? Doncs quedo jo caminant pel voral.”
D'aquí a uns anys el seu nom figurarà a les llistes del millor de l'any, perquè la literatura d’en Borja té tot el necessari per a convertir-lo en un autor de referència
Escriure i publicar des dels marges
Ho diu la María Bastarós al seu pròleg: “La seva literatura encara la coneixen només uns pocs afortunats, perquè s'han creuat amb ell per casualitat, o perquè han coincidit en un taller, o perquè han tingut accés a algun dels seus relats premiats en concursos. Aquest desconeixement és un interludi que serà breu, això ho sabem amb certesa els qui l’hem llegit.” A més de l'autora saragossana establerta a València, el llibre de Borja Navarro ve abrigallat per les recomanacions d’altres exponents del bo i millor del que ens arriba des del Túria: de David Mr. Perfumme (l’autor de Gordo de Porcelana, la gran sensació d’un parell d’anys enrere), Iván Rojo, Alberto Torres Blandina i Chema García Ibarra (director i guionista d’Espíritu Sagrado, una de les pel·lícules més personals i gratament sorprenents del cinema espanyol contemporani). “Què està passant a València?”, repeteix en Borja la meva pregunta. “No tinc una resposta. Tot el que puc fer és confirmar-ho: tots els referents ianquis que comentava abans, els he canviat per gent molt pròxima a mi, que en molts casos s'han convertit en amics. Em sento molt afortunat. Hi ha elements en comú, però no en som gaire conscients. Ja tenia aquesta sensació, i la setmana passada, quan vam fer la presentació del llibre a Barcelona, és veritat que molta gent m’ho va confirmar: s'estan fent coses molt interessants a València.”
I insisteix Bastarós en el seu text de capçalera: "D'aquí a uns anys el seu nom figurarà a les llistes del millor de l'any, perquè la literatura d’en Borja té tot el necessari per a convertir-lo en un autor de referència." Però aquest humil —i impacient— articulista es pregunta per què no està tenint ja, ara mateix, tota la repercussió que mereix i que a altres els hi sobra. "Quan en Daniel Sardà, l'editor de dosmanos —que fa unes edicions increïbles— i jo vam treure el llibre teníem clar que no teníem l'estirada d'altres autors o d’altres editorials", diu Navarro. Sabíem que havíem de fer un altre recorregut, un de lent, pas a pas... És normal. Surten novetats i més novetats sense parar. Per què algú triaria Arcén sense tenir cap referència? Jo ho agafaria per la gent que parla d'ell en la portada i les solapes, però, més enllà d'això, em sembla normal que no hagi sortit molt en premsa. Ara com ara està anant bé, i el Dani i jo estem molt contents. Som optimistes." És només qüestió de temps que corri la veu i tu, lector o lectora, ja estàs trigant massa. Però encara hi ets a temps de posar-hi remei: aquest dijous a la llibreria +Bernat, el club de lectura on periòdicament l’intrèpid llibreter Fernando Pelayo explora les veus allunyades de les tendències i amagades en les profunditats del fons editorial, comptarà amb la presència de l'autor i l'editor d'un dels llibres, el temps donarà la raó, més flipants de quants s'han publicat els darrers anys en aquest beneït país plegat de vorals, sequers, erms descampats i carreteres secundàries.