Borja de Riquer. Barcelona, 1945. Catedràtic d’història. Investigador, escriptor i professor. Va exercir la docència durant 41 anys a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-2010), la majoria dels quals com a professor-titular de la càtedra d’Història Contemporània (1988-2010). Va formar part de la comissió d’experts que va assessorar la Generalitat per al retorn dels Papers de Salamanca. El 2017 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la seva llarga trajectòria d’investigació i divulgació de la història de Catalunya. Des del 2018 és president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Ha escrit més d’una vintena de llibres. El més recent La memòria dels catalans (2025), editat per Grup 62.
Professor; quin és el propòsit de l’autor i de les 136 persones que han col·laborat en la confecció de La memòria dels catalans?
Analitzar aquells elements que, amb el temps, s’han convertit en referents per a bona part dels catalans; al marge de si, aquests referents, històricament ho mereixien o no. Els catalans tenim una experiència històrica complexa; perquè som una nació sense Estat. Vam tenir estructures d’Estat fins al 1714; però, després, els referents identitaris s’han construït amb notable dificultat. Des de l’estat espanyol no es contemplava Catalunya com un país específic, amb dret a una història i a una memòria pròpies.
I això, professor, voldria dir que la nostra història, no la que forma part del corpus acadèmic, sinó la que és de coneixement general, és una història amb un excés de mites?
Totes les històries creen els seus mites. La historiografia romàntica del segle XIX europeu —la francesa, l'alemanya—, van crear els seus mites fundadors o definidors de la identitat. Després això ha estat revisat pels historiadors científics i allò que era un mite ha estat presentat com un mite, com nosaltres ho fem en aquest llibre. Però això passa amb tots els referents. En el cas català hi ha hagut moltes dificultats pel que deia abans. Víctor Balaguer, un escriptor del segle XIX, deia que ens ofereixen una història espanyola on no hi ha cap més nació que Castella ni més glòries nacionals que les glòries castellanes. I en tota acció hi ha mites. En les defensives, com la catalana; i en les ofensives, com l’espanyola. També els espanyols s'han inventat molts mites.
Parlem de mites, professor. Guifré el Pilós...
Guifré el Pilòs és un mite i un personatge històric. I un personatge històric que apareix a La memòria dels catalans. És el protagonista de la llegenda de les quatre barres. És una figura política que inicia el procés de desvinculació del poder central franc. Que crea una idea de país a partir del territori que administra. Però, en canvi, els historiadors el que detectem és que les quatre barres de la Casa de Barcelona, dels comtes de Barcelona, no apareixen en segells i en iconografia fins, aproximadament cap a l'any 1100; és a dir, uns dos-cents anys després de Guifré. Ara bé... segurament aquest signe distintiu de quatre barres era la forma de distingir-se també militarment en els combats. Segurament és una mica anterior a quan ho trobem nosaltres.
Professor, la senyera quadribarrada és el símbol de la casa de Barcelona o de la casa d'Aragó?
De la casa de Barcelona i després passa a Aragó. Pel matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella. És el signe del comte de Barcelona; que es casa amb la filla del rei d’Aragó i, a partir del primer descendent d’aquesta parella, passa a ser, també, el signe d'Aragó. Però inicialment és de Barcelona.
És que, el que no té sentit, és que amb una ideologia de poder tan patriarcal com la que imperava en aquella època, s’imposés el símbol de la núvia
No. I a més a més, en aquell moment, era més poderós el conjunt de comtats catalans que el regne d'Aragó.
Professor, hi ha un altre aspecte de la memòria dels catalans que a mi m'ha cridat molt l'atenció. I suposo que cridarà molt l'atenció a tots els lectors. És aquella part del llibre on es toca la preocupació que tenim els catalans del que pensen els forasters de nosaltres
Sempre hi ha aquesta preocupació. D’aquí surten tòpics que assumeixes o dels quals et vols defensar.
Perdoni, als catalans ens preocupa especialment el que pensen de nosaltres?
Preocupa a totes les comunitats nacionals. Tots volem tenir bona imatge i uns trets característics que d'alguna manera ens defineixin. Tot aquest tema de la laboriositat dels catalans... “de les pedres treuen pans”, tot això ens enorgulleix perquè ens diuen que som més laboriosos que altres; però per exemple la imatge que projecten els catalans del segle XVI no és la mateixa. Més aviat és de bandolers, i això surt des del Quixot fins a moltes cròniques de viatgers.
La Catalunya del XVI... realment era així?
Sí. Aquest era un país perillós. Llavors, canviar aquest tòpic, és a dir, lluitar contra el tòpic que som un país de bàrbars, de gent de poc fiar... El segle XVII, sobretot la primera dècada del segle XVIII, abans de 1714, és el moment en què es produeix aquest canvi d’imatge, perquè és la gran època de la laboriositat dels catalans. I això passa perquè els catalans s'han vinculat a les innovacions econòmiques dels països més avançats... al comerç, a la manufactura de les indianes, etcètera, i s'ha convertit en un país molt més pròsper que els de la resta de la monarquia hispànica.
I després de 1714?
Llavors ve la desfeta i la desaparició de les institucions, un procés d'ocupació per part espanyola. Una ocupació militar i un procés d'espanyolització. Però passada la primera postguerra, sobretot la segona meitat del segle XVIII és una etapa de redreçament, de recuperació, i és quan els viatgers estrangers que passen per Catalunya i després van a Aragó i Castella, troben grans diferències. Semblen dos països diferents.
I aquesta opinió forastera, calaria en la societat catalana?
Sí, perquè clar, si és una opinió favorable, interessa divulgar-la, sobretot quan estàs en una actitud defensiva que vols d'alguna manera, dir, “som maltractats i no tenen en compte qui som”. Aquesta queixa, de dir, escolta els catalans que resulta que som uns espanyols de tercera, quan a mitjans del segle XIX ja som la fàbrica d'Espanya, el territori més avançat... i, en canvi, se'ns considera que, com a país propi, pràcticament no existim.
Hi ha un altre capítol del llibre molt interessant, de fet ho són tots interessants, però particularment jo l'he trobat molt interessant, que és aquell que fa referència a les onades, a les diverses onades migratòries que han construït la societat catalana. Que, en definitiva, han construït la història de Catalunya
Sí. Explica la capacitat del país per assimilar gent de fora. És a dir, aquella tesi que sosté que Catalunya és un passadís, un país de mestissatge, on venen migracions de fora i s'integren, arrelen.
Això és així? És, simplement, una qüestió de posició geogràfica?
No. És el resultat d’un model preindustrial —dels segles XVII i XVIII— i industrial —dels segles XIX i XX—. És el nostre model, que necessita molta mà d’obra. I si no hi ha prou catalans han de venir d'un altre lloc.
Professor, en algun moment del llibre es parla de l'última immigració, la de principis del segle XXI, però no se’n fa cap valoració. Potser perquè no tenim prou perspectiva històrica?
Sí que se’n fa una certa valoració. Es diu que el creixement vegetatiu de Catalunya és molt reduït, i el nostre model econòmic necessita mà d’obra.
La immigració catalana sempre ha estat forastera?
No. Durant els segles XVI i XVII hi ha una gran immigració occitana que duplicarà la població del país. Però durant els segles XVIII i XIX, amb un país demogràficament pletòric els moviments migratoris són interns. La ciutat de Barcelona, entre principis i finals del segle XVIII, triplica la seva població. I la població de Catalunya es dobla, però és que la de Barcelona es triplica. I després que hi ha nuclis protoindustrials, des de Reus a Sabadell, Terrassa, que comencen ja a generar el que és el nou món de la protoindustrialització que acabaria sent la industrialització. També Igualada, és a dir, moltes localitats a vegades són localitats petites de 3.000 4.000 habitants; però allà comencen a canviar les coses i el que és interessant és que precisament l'estructura pairal de la masia ha permès que hi hagi una agricultura de produir per vendre fora; per exportar. Podem exportar aiguardents, vins, etc. I els rendiments, les primeres acumulacions de capital, s’inverteixen en l’expansió de la indústria.
En quin moment, s’estronca el creixement vegetatiu de Catalunya i fa necessària la importació de mà d’obra?
A principis del segle XX.
Per què?
Perquè les formes de vida de Barcelona i la mancança de condicions sanitàries fa que hi hagi per exemple, una mortalitat infantil altíssima. Això passa a totes les grans ciutats. A Sant Petersburg, o a Liverpool, o a Hamburg, ja passava també això. I és la migració de fora la que comença a compensar la balança demogràfica. Hi ha un geògraf economista de la dècada de 1930, anomenat Vandellòs i molt vinculat a Cambó, que diu que els catalans cada vegada som menys. És a dir, morim més dels que naixem i la immigració s'està convertint en l'element del recanvi. Això pot arribar a ser un perill, perquè ho veu com un perill desnacionalitzador.
Què està passant en aquell moment?
S'ha acabat la immigració catalana del camp cap a les ciutats, que és la del segle XIX, sobretot és dels pobles de Catalunya cap a les ciutats de Catalunya. Però al segle XX ja comencen a ser valencians, aragonesos, murcians, i després andalusos. Primer, dels territoris propers i després d'on hi ha un excés demogràfic, que és Andalusia. Però això és un fenomen general, que es donaria a totes les societats industrials europees. Passaria al nord de França, al nord d’Itàlia, a Anglaterra, en algunes regions industrials d’Alemanya.
Professor, en parlar de demografia i dels reptes —fins i tot, segons acadèmics com Vandellòs, aquesta amenaça— que planteja aquest model per a Catalunya. Quina seria la seva resposta, com a historiador, a la pregunta ¿a qui correspon prendre les regnes per a portar aquest repte a bon port?
Jo penso que hi ha d'haver propostes i iniciatives múltiples, unes sorgides de la mateixa societat civil. Han de ser les diferents formes d'organització de la societat que van des dels casals als grups de castellers, als centres excursionistes, als casals, als caus. On s'integri perfectament els fills d'aquests emigrants i que progressivament se sentin del país. L'escola és molt important, juntament amb polítiques públiques, des de la Generalitat, i els ajuntaments han de jugar un paper per afavorir aquest tipus de dir “esteu en un país que té aquests trets té una llengua, té una cultura, té una història, que també heu de fer vostra i no l'heu de fer per forma impositiva, sinó perquè és la forma d'estar ben arrelats a aquest país, sense que això hagi de fer de denunciar que els teus orígens són colombians o marroquins o d'on sigui”.