BOYE és l’alter ego de l’actor i cantant David Menéndez. El seu projecte musical va començar el 2020 amb la publicació del seu primer EP: BOYE, TE QUEREMOS PERO NO ERES NADIE amb l’ajuda de l’Arnau Vallvé (bateria de Manel). Quatre anys després i diverses col·laboracions i singles a l’esquena, torna al punt de mira amb la publicació del seu primer àlbum, A DÓNDE VÁIS?, el qual està replet de mirades sobre la quotidianitat de la societat i de les dues característiques de la seva persona, una de més poètica i emocional i l’altra de més extravertida i irreverent.
El disc està compost d’11 peces amb un interludi al mig. Trobem conegudes cançons seves com VENI VIDI VICI —que considera la catedral del disc— o NA. Menys aquestes dues, la resta les ha fet en dos anys, destacant un gruix de 4 o 5 temes fets l’any passat. “Un dels meus objectius era ser prolífic i tenir temes i, per tant, definir-te com a cantant”, comenta. També ha fet col·laboracions amb artistes com Habla de Mí en Presente o Raül Refree. L’artista compagina la seva carrera com a actor amb la música, i és així com va començar; compaginant els textos de Shakespeare i Molière de l’Institut del Teatre amb el freestyle al parc. El podrem veure en directe el 9 de maig a la Sala Apolo de Barcelona i el 22 de maig a Madrid, a la Sala El Sol. A més, també està al Teatre Romea amb Jauría, convertit en un dels violadors de La Manada.
Com ha sigut el procés des que vas treure el primer EP?
El camí fins aquí ha tingut una lògica emocional i de context. Jo ja sabia que volia fer un disc, tenia sentit al principi anar de single a single perquè era cançó i videoclip amb un director/a diferent, cada univers molt diferent. I ara volia fer una cosa amb un denominador comú, que fos tot el mateix any o durant dos anys. Per mi té lògica fer primer un EP, veure com funciona, intentar esbrinar quin és el tipus de música que faig, quin és el públic que tinc, quines col·laboracions són lògiques, i després fer un disc sencer i dir: val, això és el que soc i quedarà per l'eternitat.
I quin és aquest denominador comú?
He volgut agafar conceptes com frases quotidianes, per exemple: “no estamos tan mal”, “hemos venido a jugar”, “dame un minuto de descanso”, “veni, vini vici” o “no sé ná”. Coses que al nostre dia a dia podem dir pel context en què estem. Hi ha una cosa d’assumir el lloc on estem i opinar sobre el món en què vivim. A mi m'agrada veure aquest disc com jo, des d'una finestra, miro a la gent a la ciutat i penso: “pobres, quines motxilles carregaran”. I jo m’incloc, però m'agrada veure aquest BOYE que mira la societat, la gent passejant, les relacions humanes i pensa: “on aneu?”.
M'agrada veure aquest Boye que mira la societat, la gent passejant, les relacions humanes i pensa: “on aneu?”
Ho utilitzes com a eina per criticar la societat, o és simplement una mirada?
És una mirada, no soc un artista que està constantment criticant el que veu, sinó que ho assumeix i n'és partícep, és responsable i posa una mirada més satírica o una mirada més poètica. No és tant crítica social constant, això m'avorreix i em sembla que és molt pamfletari, prefereixo la poesia a la cosa pamfletària.
És en el transcurs del teu dia a dia que et van sortint les lletres o t’asseus a escriure?
Són les dues coses, jo crec que constantment tinc una mirada artística sobre el que veig. Quan vaig per la ciutat, a fer funció, a assajar o quan estic amb la meva família o col·legues sempre intento tenir una mirada poètica. Jo ara podria posar una base rítmica aquí [so d’obres]. I també pels matins escric dues o tres pàgines normalment, que no són versificades, són com una espècie de vomitera d'escriptura per 3 motius: per tenir múscul d'escriptura, igual que qui va al gimnàs; per tenir material per poder agafar per fer cançons; i per pura teràpia, quedar-me a gust i escriure com em sento i el que em passa.
Al disc toques diferents estils. T'has basat en alguna cosa en concret? O has anat provant?
No m'he basat en res, és el que m'agrada. Escolto molts tipus de música, m'emocionen Niño De Elche, Maria Arnal, Rodrigo Cuevas, Raül Refree, Kendrick Lamar, La Oreja de Van Gogh... El ventall musical que jo tinc com a oient, també el vull tenir com a artista, llavors faig el que em ve de gust. Sí que hi ha dues parts: la més poètica, més emocional, més folklòrica, més íntima i la part més extravertida, més irreverent, que jo crec que aquí està la clau, que és com soc jo com a persona. Soc aquestes dues coses: puc estar fent bromes tota l'estona, però de sobte hi ha una cosa molt profunda que vull parlar i m’estenc allà. Aquestes dues coses que són com les meves característiques personals, no tant de personatge, les vull posar en el disc.
El ventall musical que jo tinc com a oient, també el vull tenir com a artista
Al disc tens 3 cançons amb col·laboració: Habla de Mí en Presente, Raül Refree, Juju Bernardo i Roger Pi.
El Juju Bernardo i el Roger Pi són els meus músics del directe, el Júlio és baixista i guitarra i el Roger és el meu cap de músics. Ell ve del conservatori i jo soc un ànima més lliure, fem molt bona parella. Han sigut unes col·laboracions molt lògiques perquè era gent que tenia molt a prop. Habla de Mí en Presente tenen una carrera molt similar; també fan teatre i són col·legues. Vam parlar amb ells, vam fer un parell de dies d'estudi i va sortir una cançó que crec que funciona molt a nivell dels dos estils; podrien no haver casat la rumba i el rap electrònic. Però ha funcionat molt. Després la gran col·laboració amb Raül Refree, que és un referent i ho ha sigut sempre. Vam treballar junts a l’obra Yerma del Teatre Lliure, ens vam portar molt bé, ell va confiar en mi en moltes de les cançons de l'obra llavors, i li vaig dir que molaria fer una de les cançons que havíem fet allà, portar-la al meu disc i a l’univers Boye, i ho vam fer i estic encantat. Que al meu primer disc hi hagi Raül Refree és com que alguna cosa s’està fent bé.
A la meitat del disc hi ha El PERCEBEIRO (INTERLUDIO) amb veu crua. Què et va portar a fer-la?
La veritat és que despisto bastant al disc. Jo vaig fer una obra de teatre que es deia EL PERCEBEIRO i vaig fer com una investigació sobre la caiguda, i el que vol dir caiguda emocional o física del ésser humà, i els percebeiros són gent que tracta amb la caiguda física, que si cauen es moren. Vaig trobar una cançó molt bonica i vaig decidir posar-li lletra i fer una història d'això. Sempre m'ha acompanyat, cada vegada que estic sol o vaig a una església —que no hi vaig molt però m'agraden com a lloc de ritual, no per a resar sinó per a cantar sol—, igual que espais que tenen bona acústica i que connecten amb un mateix. EL PERCEBEIRO és una cançó que sempre canto en directe i que és part de la meva personalitat: estem jugant, estic fent bromes, rap, flow, electrònica, però un moment: et vaig a explicar una cosa íntima, sense cap mena de filtre. Això també soc jo. És molt diferent, però també s’assembla a MIRLO Y MARIPOSA o és una mica semblant a QUE SE QUEME LA DANZA... Aquestes tres cançons són diferents.
Compagines la teva carrera musical amb la d'actor. En quin moment entra la música? O ja hi era?
Ja hi era, sempre hi ha sigut. Jo era el rapero a l'Institut del Teatre, fèiem freestyle al carrer, als parcs, tota la vida. Mentre que jo començava a estudiar a l'Institut del Teatre, començava a fer Shakespeare, Molière i tal. Llavors hi havia com un paral·lelisme entre el que m'agradava, que era la música i ho feia cada dia amb els meus col·legues, i el que estava estudiant, que era teatre, i em vaig començar a professionalitzar. Vaig començar amb la meva companyia, però igualment continuava fent música. I sí que va haver-hi un moment en què vaig parar una mica de fer freestyle i em vaig començar a professionalitzar al món del teatre, i quan vaig veure que això em funcionava i que tenia bon lideratge, vaig pensar de fer el mateix amb la música, que és el que sempre havia volgut. Encara era el raper, i en ajuntar-me amb l'Arnau Vallvé vaig deixar de ser el raper per ser el cantant. Perquè ja no era tant pur rap dels 90 el que em venia de gust, sinó totes aquestes influències culturals diferents, no tan teatrals sinó artístiques, des de Pina Bausch fins a Miles Davis, Kase O, Kendrick Lamar o Madonna.
Que al meu primer disc hi hagi Raül Refree és com que alguna cosa s’està fent bé
El 2020 va sortir tot el que portava un any i mig fent i a partir d’allà he anat creixent i compaginant, tot i que ja ho feia abans: jo ja estudiava textos al matí i rapejava a la tarda, segueixo fent el mateix, el que passa és que ara d'una manera molt ordenada i dins de la indústria i d’allò professional, que això també ha sigut una cosa molt important per mi perquè és una fita bastant important. És a dir, visc del teatre, de l'audiovisual i de la música: ho he aconseguit. Tant de bo duri i sigui gran, soc molt afortunat perquè està passant. L’agenda és molt difícil, però es pot fer, perquè al final no soc veterinari i astronauta, soc cantant i actor, tampoc és tan diferent.
Tens referents de gent amb carreres similars com a artistes multidisciplinaris?
El meu gran referent és Childish Gambino, que és l'alter ego de Donald Glover, un gran artista: és actor i també té els seus discos, les seves gires i és super conegut, tant et fa una pel·lícula de Marvel com Atlanta, que és una sèrie increïble, i a la vegada també està al BBK. I segueix sent artista dins de les decisions sobre quin tipus de pel·lícules o discos fer. Per mi això és un referent total, perquè a més hi ha un toc emocional i poètic i de comèdia que m'agrada molt, però això és a Amèrica. Allà és molt més fàcil: a Amèrica cantes i balles i actues i és tot el mateix, és molt més liberal artísticament. Aquí ets cantant o ets actor o ets actor de teatre —no de cine— o ets cantant de rap —no de pop—. En això anem una mica endarrerits. Però és un problema? Per mi no, i mai ho serà, i em donaré cops contra la paret fins que la trenqui, perquè jo soc així i m'agrada fer les dues coses, i les faig bé. M'ho he treballat molt i no he de decidir. He de decidir per projectes, però no he de decidir perquè hi hagi algú al carrer que em digui: però tu ets actor o cantant? Soc les dues coses. Leonardo da Vinci era de tot: inventor, escriptor, pintor, i no soc Leonardo da Vinci.
Coneixes persones properes que també ho combinin?
Ajax (d’Ajax y Prox) està fent molt de cinema ara i està treballant molt bé. És el mateix que jo, però al revés; estic treballant més en teatre i l'audiovisual, i ja tinc el meu nom; i tinc la música i també començo a tenir-hi un nom. Elio Toffana, que és un raper de Madrid, també fa molt teatre i està funcionant molt bé. Em són igual els referents: jo soc jo i ho seré. Els grans artistes tenen molts referents, però són els seus propis referents, és a dir: no hi havia una Rosalia abans de Rosalia. No necessito tenir una persona que hagi fet el mateix que jo per validar-me.
M'ho he treballat molt i no he de decidir perquè algú al carrer em digui: tu ets actor o cantant? Soc les dues coses
Com has plantejat el directe?
La part de producció i l'estudi és essencial, però la part del directe és quan el projecte de BOYE fa un salt i la gent quan ve al directe diu, “hòstia, què és això?”. Llavors aquí sí que com a persona que treballa a l'escenari des de fa molts anys necessito donar un punt diferent i bé, ja veureu, però estem treballant-hi molt. El problema és que encara no tinc els diners suficients per fer un salt qualitatiu a nivell de producte. Al final necessites diners per fer una bona escenografia o un bolo que flipis. Jo ja m'he gastat molts diners pel disc i prefereixo fer un bolo musicalment, escènicament i emocionalment potent, i quan tingui una mica més de diners i em paguin molt millor, la liaré fort. Igualment, si t’agrada BOYE has de venir a veure-ho en directe a la sala Apolo i a la sala El Sol, que serà una festa de l'amor.