Internet s’ha inundat de verd. Verd llima, verd slime, verd residu tòxic, verd Duolingo, VERD BRAT. Amb la publicació del seu sisè àlbum, i primer amb Atlantic Records, Charli XCX ha aconseguit una fita sense precedents en la seva carrera. Internet ha embogit. Tot allò verd sembla ser una acció de màrqueting per escalfar motors. Ja sigui una foto de la paret llima de la teva habitació d’adolescent, una cadira del metro, uber Brasil o Burger King, res escapa de la febre brat. I no és d'estranyar. Abans del seu llançament, aquest divendres 7 de juny, brat aconseguia una puntuació de 91 a Metacritics, igualant així el disc d’enguany de Beyoncé, Cowboy Carter. Queda clar, brat és la rave a la qual no vol faltar ningú aquest estiu.
Abans del seu llançament, aquest divendres 7 de juny, brat aconseguia una puntuació de 91 a Metacritics, igualant així el disc d’enguany de Beyoncé, Cowboy Carter
Autoproclamat com a àlbum de club per la mateixa Charli XCX, l’univers que l’ha rodejat aquest mes no ha fet curt. Des d’una Boiler Room sota el nom de Party Girl, que va trencar el rècord de més inscripcions per poder-hi assistir de la història d’aquesta festa (més de 40 mil); al videoclip de 360, que reunia a totes aquelles it-cool-girls d’internet del moment: des de Chloë Sevigny, Julia Fox, Rachel Sennott o Emma Chamberlain, passant per Gabbriette, Alex Consani, Chloe Cherry, Isamaya Ffrench, Salem Mitchell, Hari Nef, a Richie Shazam -el repartiment de Bad Blood de Taylor Swift pels amants del popper-. Sense oblidar-nos del desbordant dj set Party Girl que es va poder gaudir a la Barceloneta el passat 1 de juny. I l’únic concert, aquell mateix dissabte, que ha donat previ a la publicació de l'àlbum i dins del Primavera Sound, on ella sola sobre l’escenari, i amb l’únic suport de tres lones gegants, va demostrar per què el públic l’havia proclamat, des de feia anys, peça imprescindible dins la música actual. Molt abans que ho fes la crítica.
El moment de Charli XCX
Qui sembra recol·lecta, i ara és el moment de Charli XCX. Després d’un àlbum amb el qual va demostrar que era perfectament capaç de fer un disc de pop mainstream, després d’haver sigut pionera en la seva reinvenció, (CRASH, 2022) i d’un LP-diari-pandèmic (how i’m feeling now, 2020), ha arribat l’hora de ser més explosiva que mai. Però, és brat realment un àlbum de club? En l'ADN de Charlotte Emma Aitchison sens dubte corre el club i les raves londinenques on va gestar el seu criteri i gust musical quan tenia 14-15 anys. Un espai segur on va poder créixer de manera lliure, i entenent la música sense prejudicis sobre què és i què deixa de ser. Potser la manera més fàcil de respondre aquesta pregunta és dir que brat és el club que ha creat Charli XCX en el seu cap. Un ego-club en tota regla, on ha reunit bocins d’influències d'Ed Banger, de SOPHIE, de l’internet d'Uffie; i al mateix temps absolutament pop. Una evocació del club, i un record en si mateix, d’una llista infinita de nits on s’ha ballat, però també s’ha fet una prèvia a casa, hi ha hagut moments confessionals al lavabo i tots els seus amics tenen entrada VIP.
Les raves londinenques va ser on Charli XCX va gestar el seu criteri i gust musical quan tenia 14-15 anys. Un espai segur on va poder créixer de manera lliure, i entenent la música sense prejudicis sobre allò que és i què deixa de ser
El que no deixa espai a discussions és que estem davant del disc més directe, a la cara, que ha fet fins al moment. S’obre en canal com només ho pots fer en la intimitat de les festes més multitudinàries. La seva sinceritat et sacseja quasi tant com la seva música. De l’enveja, a les inseguretats, la frustració, la ràbia, l’autoodi; però també un egotrip imparable, un moment triomfant que et deixa al cim de la vida i tornar a començar. Les contradiccions constants de ser una noia, però sobretot ser-ho en un món sobreexposat on t’obliguen a comparar-te i competir amb les teves iguals.
Charli XCX s’obre en canal com només ho pots fer en la intimitat de les festes més multitudinàries
Entre el pop electrònic lleuger de 360, que obre el disc, i la seva germana bessona dimonieta 365, amb baixos molt més durs, que tanca el disc amb el vers “Shall we do a little key?/Shall we have a little line?”, es troba la versió més punyent i confessional, no necessàriament celebrada en un món de feminisme BarbieTM, de Charli XCX. Tot això sense pràcticament parar de ballar. Club clàssics, un banger trencapistes on el club de Charli s’obre damunt d’una electrònica agressiva, ens ajuda a baixar l’univers sonor i espacial del disc.
Un disc autoconscient
I quan ja ens ha capturat, arriben temes com Sympathy is a Knife o Girl, So Confuising. En aquests, explora les enveges i la toxicitat que s'instal·la en ella quan es compara amb altres companyes de la indústria. Com de petita es pot arribar a sentir per no arribar a ser prou bona o, contràriament, pensar que en mereix més, molt més, o com pot arribar a creure que aquelles que són amigues seves poden ser les primeres a voler-la veure caure. Es tracta d’un disc increïblement autoconscient. Però en lloc de resoldre aquests conflictes d’una manera sana, o en allò que ens han fet creure que és sa; ella ho gestiona a la seva manera. En un moment sociocultural en el qual hem estat bombardejades per les cures, ser una girl’s girl i un feminisme absolutament correcte; ella planteja la seva particular celebració per aquelles que no ho són del tot. I aquí és on trobem l’energia roent de temes com Von Dutch i Mean Girls.
En un moment sociocultural en el qual hem estat bombardejades per les cures, ser una girl’s girl i un feminisme absolutament correcte; ella planteja la seva particular celebració per aquelles que no ho són del tot
Però també hi ha espai per la tendresa i la vulnerabilitat. So I és una gran oda, i comiat, a la seva col·laboradora, pionera del gènere, i amiga, SOPHIE. En una delicada balada que explora la vulnerabilitat de treballar amb ella i de no ser capaç d’haver aprofitat al cent per cent el temps juntes en sentir-se amenaçada pel seu talent. També descobrim una cara que mai havíem vist abans amb I Think About It All the Time amb, el tema amb la textura més diy de l’àlbum, on es planteja la maternitat i quan serà el moment més adequat per ser mare en el tren de vida que viu. Com tampoc falten a la festa l’amor i el desig. Amb un inici de violins, i trencant amb una percussió rítmica de baixos ensordidorament terrenals, amb la producció d'El Guincho, mà dreta de Rosalía, trobem Everything is romantic (tema que va estrenar en directe durant el seu concert al Primavera Sound). I la luxúria, que mai falta en una bona nit, arriba juntament amb la producció de Hudson Mohawke, a Talk talk. Cal destacar també que, a part de la seva narrativa hipnòtica, la feina a la producció al llarg de tot el disc del seu etern company a les taules A. G. Cook.
Escoltar brat és permetre't ser la teva versió més nena consentida, més insegura, més egocèntrica, més petita i més estel·lar, tot al mateix temps. És sentir que estàs boníssima, i haver tingut tres crisis existencials abans de posar un peu fora de casa. És sortir de festa i compartir un piti al lavabo amb una desconeguda
Escoltar brat és permetre't ser la teva versió més nena consentida, més insegura, més egocèntrica, més petita i més estel·lar, tot al mateix temps. És sentir que estàs boníssima, i haver tingut tres crisis existencials abans de posar un peu fora de casa. És sortir de festa i compartir un piti al lavabo amb una desconeguda mentre t’explica aquella putada de: COM S’ATREVEIX, TIA!? i sortir corrents a mitja frase perquè a la pista sona LA teva cançó. És, al cap i a la fi, ser només una noia. Una noia que adora la festa, però ho repensa tot. I qui millor que Charli XCX per aquesta muntanya emocional que és la nit?