“Estàvem en el centre de la consciència cultural. Érem aquells amb qui tothom volia ajuntar-se, aquells a qui envejaven o volien emular, aquells amb qui tots volien sortir de festa. Però, des de dins, tot allò es vivia d'una forma molt diferent”. Les paraules d'Andrew McCarthy ressonen i esdevenen la raó de ser del documental Brats: las jóvenes estrellas de los 80, que ara estrena Movistar Plus+ i que planteja interessants qüestions al voltant d'una fama que arriba descontrolada i, potser, massa aviat, i de la necessitat de validació externa en una indústria que eleva i devora les seves estrelles a velocitat vertiginosa.
Anem a pams: el 10 de juny de 1985, New York Magazine publicava un reportatge de portada que girava al voltant d'un relleu generacional en un Hollywood que, per primera vegada, posava el focus en els adolescents amb un grapat de pel·lícules que sentien representatives dels seus problemes i conflictes, que dialogaven amb ells de forma honesta i clara. En aquest canvi de mirada i de tendència hi va tenir molt a veure un tal John Hughes, magnífic director i guionista de Dieciséis velas i, sobretot, d'El Club de los Cinco, però també escriptor de La chica de rosa o de Todo en un día. Aquests films, com especialment també St. Elmo, punt de trobada, de Joel Schumacher, van ser enormes èxits comercials i, amb el pas del temps, van transcendir fins a esdevenir inqüestionables icones de la cultura popular. D'igual manera, intèrprets com Emilio Estevez, Molly Ringwald, Ally Sheedy, Rob Lowe, Judd Nelson, Anthony Michael Hall, Demi Moore o el mateix Andrew McCarthy es convertirien en celebritats de la nit al dia.
Tots ells van rebre l'etiqueta Brat Pack com una ofensa, i van desenvolupar una mena d'aversió cap als seus companys d'ofici
Escrit pel periodista David Blum, l'article del New York Magazine batejava aquest grup d'actors com a Brat Pack (colla de mocosos), fent un joc de paraules amb aquell mític Rat Pack que, al voltant de Frank Sinatra i amb còmplices com Dean Martin i Sammy Davis Jr., alimentava la seva llegenda d'artistes més aficionats a les festes i a les borratxeres que a la feina. El reportatge qüestionava la manca de formació i de professionalitat d'aquells nois i noies, que, amb les butxaques plenes i la inconsciència desfermada, espremien la seva joventut amb l'esperit hedonista que corresponia. Però també els valorava, distingint-los en un moment de transformació molt rellevant. Entrevistes de l'època recorden com pràcticament tots ells van rebre l'etiqueta Brat Pack com una ofensa i van desenvolupar una mena d'aversió cap als seus companys d'ofici (“tornar a treballar junts era com una mena de kriptonita”, diu Emilio Estevez en un moment del documental que ens ocupa).
En un grau més o menys intens, tots ells es van veure afectats per aquella inquisidora mirada externa en un moment de creixement i definició personal i professional. “Les nostres carreres van quedar marcades i sense cap espai per maniobrar, ens va canviar la vida i, des del principi, va ser un enorme estigma amb el qual no volíem que se'ns associés”, explica un Andrew McCarthy que no es va acabar de recuperar mai del tot dels efectes d'aquella portada, fins que l'any 2021 va escriure una aproximació autobiogràfica al fenomen, Brats: An '80s Story, primer pas d'una catàrtica teràpia que s'arrodoneix amb aquest documental.
Friends abans de Friends
Tot i fugir de les reunions nostàlgiques d'antics alumnes (i d'equivalents com la dels actors de la sèrie Friends en un plató de televisió, per posar un exemple mediàtic), un dels grans ganxos de Brats és que ens fa ser testimonis del retrobament de McCarthy amb la resta de components del Brat Pack, després de trenta anys sense veure's. Perquè, al contrari del que molts pensaven, els membres del grup mai no van ser amics fora dels platós. Compartir experiències és la millor manera d'exorcitzar vells fantasmes i, unes trucades més tard, el director del documental es reuneix amb Emilio Estevez, Ally Sheedy (a qui McCarthy li fa una insòlita confessió), Rob Lowe i Demi Moore; no acaba d'aconseguir un sí de Judd Nelson i Molly Ringwald li diu que no té gens d'interés a rememorar el passat.
Al contrari del que molts pensaven, els membres del grup mai no van ser amics fora dels platós
Les xerrades serveixen per confirmar que no tothom va patir el suposat menysteniment de la mateixa traumàtica manera. De fet, resulten especialment rellevants les opinions d'una Demi Moore que demostra haver fet molt bona teràpia i situa les coses a lloc: “Per què ens ho vam prendre de forma despectiva, com una cosa dolenta?”, es pregunta. O les d'un Rob Lowe que recorda aquella època amb estima, que rememora aquella nit on tots dos van acabar acompanyant Liza Minnelli a casa de Sammy Davis Jr. (“va ser l'única vegada que el Brat Pack i el Rat Pack es van trobar”, riuen) i valora la influència d'aquelles pel·lícules en fenòmens posteriors com les sèries Glee i, de nou, Friends. I és que, veient avui una pel·lícula com St. Elmo, punt de trobada, és molt fàcil reconèixer-la com un antecedent directe, en to més dramàtic que còmic, de la icònica Friends: l'edat dels personatges, el bar com a centre neuràlgic de les seves activitats, i un dibuix dels personatges, sobretot dels masculins, molt similars (i amb Andrew McCarthy com una mena d'avantpassat de Chandler Bing). En tot cas, també és interessant recuperar aquells films amb ulls crítics, perquè hi ha comportaments que avui són inacceptables, però sense perdre de vista la realitat del moment.
Veient avui una pel·lícula com St. Elmo, punt de trobada, és molt fàcil reconèixer-la com un antecedent directe, en to més dramàtic que còmic, de la icònica Friends
Tornant al documental, en el seu viatge al passat per desfer-se del tot d'aquella pesada motxilla carregada durant dècades, Andrew McCarthy parla també amb alguns dels components que defineix com a “adjacents” del Brat Pack, com Jon Cryer (a qui recordareu per la sèrie Dos hombres y medio) o Lea Thompson (la mare de Michael J. Fox a la trilogia Retorn al futur). Visita a qui considera pare espiritual de tota aquella generació, l'actor Timothy Hutton, guanyador de l'Oscar amb Gent corrent (Robert Redford, 1980). També s'asseu amb escriptors i comentaristes culturals com Bret Easton Ellis, Susannah Gora o Malcolm Gladwell, que ajuden a donar context i a puntualitzar l'impacte d'aquelles pel·lícules i d'aquells actors i actrius en l'imaginari col·lectiu. I ens fa arribar al clímax de la qüestió quan McCarthy es troba cara a cara per primera vegada a la vida amb el responsable del seu patiment, el periodista David Blum, l'home que va parir una etiqueta que va fer fortuna. Després de defensar la seva feina i treure importància a les seves conseqüències sense gaire empatia, Blum afirma: “M'alegro que el nom hagi perdurat per sempre, però espero que no sigui el millor que hagi fet a la meva vida”. La resposta d'un McCarthy ja alleugerit és ràpida i contundent: “Sones com un membre del Brat Pack”. Una ombra llarga, llarguíssima, que va tapar a uns i a l'altre. De qualsevol manera, avui el terme ha perdut qualsevol connotació negativa i s'ha resignificat gràcies a l'afecte de milions d'espectadors que van viure amb emoció la irrupció d'aquella colla de mocosos que els representaven. Llarga vida al Brat Pack!