El jove dramaturg i director Oriol Puig Grau, que el 2021 ens va enlluernar amb Karaoke Elusia, ha estrenat Massa brillant (Premi de Teatre Calderón de la Barca 2023) al TNC, on el podreu veure fins al 2 de febrer.
Si en la seva obra de debut s’ocupava de temes com el bullying i el suïcidi adolescent, ara parla del xoc entre l’individu i el col·lectiu, en aquest cas LGTBIQ+. Per a la posada en escena ha comptat amb el sofisticat figurinisme de Joan Ros, un embolcall lumínico-sonor punter –l’escenografia i les llums van a càrrec d’Adrià Pinar; signa la música original i l’espai sonor Clara Aguilar– i quatre joves actors que hem vist poc als escenaris. L’espectacle coincideix en cartellera amb Jo, travesti, que es pot veure a l’off de La Villarroel.
Quin Sarao!
En el paper de Guillem, Daniel Mallorquín defensa amb enorme solvència un monòleg abassegador. La narració en primera persona ens condueix per l’avinguda del Paral·lel, alguns carrers i locals del Raval i, sobretot, pels passadissos, barra, escenari i backstage de l’Apolo, la sala on s’organitza el Futuroa Sarao Drag al qual ha estat convidat. Ell parla des de la tarima elevada que ocupa pràcticament tot l’escenari, i que els altres personatges només trepitgen al final –quan aconsegueixen interceptar la freqüència d’ona del contrariat protagonista–: la major part del temps, l’Albert (Santi Cuquejo), el Víctor (Jordi Martí Casas) i el Gorka (Carlos González, conegut per la sèrie Maricón perdido) parlen des dels balcons del primer pis. El darrer, enfundat en un fantasiós, espectacular vestit, oferirà amb gràcia i desimboltura un número de voguing. Val a dir que, a banda d’aquests personatges, els tres actors assumeixen fugaçment les rèpliques de cambrers, vianants, convidats; també vehiculen les consignes cridades des de l’escenari del Sarao: “Estoy aquí para extirpar la vergüenza de vuestros cuerpos”.
Hi ha un continu joc de miralls o de reflexos; les al·lucinacions es multipliquen com els vidres estellats; la música atrapa, immergeix, arrossega amb els seus remolins introspectius
El viatge del Guillem s’inicia al metro, però és dins l’Apolo que es dispara l’enumeració caòtica: ales daurades, barrets de cowboy, perruques de cartó, jaquetes amb leds, llàgrimes de glicerina, purpurina, passamuntanyes. Però, lluny de gaudir-ne, ho viu tot com un malson: se sent ridícul –“envasat al buit”– amb aquell mocador guarnit amb pedreria –de fet, li provoca una reacció al·lèrgica d’estranys efectes al·lucinatoris–; es desorienta en entrar a la pista i sent autèntic pànic davant la possibilitat que l’obliguin a pujar a l’escenari. Encara se sent com un nen petit que balla al menjador de casa els pares.
Hi ha un continu joc de miralls. El que més importa és la imatge que li retorna al Guillem el reflex del vidre –de la finestra del metro, de l’assecador, dels ulls del toro dissecat–. El protagonista sembla tota l’estona atrapat entre superfícies o objectes reflectants –els lluentons; la tela d’un vestit que és com un far i fa efecte de bola de discoteca– que en la reverberació empresonen, com la mirada dels altres, una identitat falsa, aliena al que ell és o vol ser. I s’esquerden els miralls, les ampolles de vi, els brillants sota la vamba. A banda, l’ambient evocat és ple de flaixos que enceguen i lluïssors que distorsionen. Qualsevol cosa que brilla o emet llum –el cartell d’un musical, els neons del casino, els semàfors– li parla. Les al·lucinacions es multipliquen com els vidres estellats. La música atrapa, immergeix, arrossega amb els seus remolins introspectius.
Massa brillant no és un espectacle rodó, però sobresurt per la seva potent aposta de direcció i ens sedueix amb els seus fastos lumínics i sonors
El buit escènic contradiu la intensitat viscuda pel protagonista. Els petons, els vòmits o les trencadisses s’enuncien, però no es representen; tampoc es projecta cap dels vídeos referenciats, on apareixen des de mobilitzacions històriques i figures claus de la dissidència queer fins a còmics underground, personatges Disney i sèries televisives. Tot això respon a la voluntat de realçar la narració, la paraula. Ara bé, malgrat que el text ocupa molt, no acaba de desplegar tot el que promet. Entenem el rebuig als clixés i estereotips, però ens caldria conèixer alguna cosa més dels antecedents i conflictes interns del protagonista. El que funciona millor és la part descriptiva, que subjuga per acumulació. La interacció dialogal de vegades cau en l’estereotip o esdevé reiterativa, tot i que en el tram final les actituds de protecció i solidaritat permeten restaurar la confiança en la comunitat. Massa brillant no és un espectacle rodó, però sobresurt per la seva potent aposta de direcció i ens sedueix amb els seus fastos lumínics i sonors.