Bruce Springsteen fa 75 anys aquest dilluns. I ho fa en plena gira, amb nous discos a l’horitzó, es publica una nova biografia (Springsteen 75 aniversario, de Gillian G. Gaar, Libros Cúpula) i a finals d’octubre s’estrena un documental que mostra per dins com es viuen els seus concerts actualment. Uns concerts que, malgrat l’edat, continuen durant tres hores. Però el més important, sobretot pels seus milions de seguidors, és que Bruce Springsteen celebra tres quarts de segle sense donar cap mostra que s’hagi de retirar en els pròxims mesos o anys. Al contrari: fa dues setmanes en un concert en una de les seves ciutats talismà, Filadèlfia, va proclamar: “aquesta no és una gira de comiat, de fet mai farem una gira de comiat!”
La gira actual va començar el 2023, s'ha prorrogat a aquest 2024 i té previst allargar-la al 2025"
Però anem a pams. La gira actual és una gira que va començar el 2023, que ha seguit aquest any, que ja té dates pel 2025 i que no se sap quan acabarà. Aquesta durada i aquesta incertesa expliquen perfectament el moment actual en què es troba Bruce Springsteen, una barreja d’implicació absoluta amb la música combinada amb el seu estat de salut que, tot i ser molt bo, a vegades dona ensurts i això obliga a posposar concerts. Per exemple: l’actual gira va començar a principis del mes de febrer del 2023 als Estats Units. A la primavera i estiu d’aquell any va aterrar a Europa on, per cert, Barcelona en va ser el punt d’arrencada amb els Obama i els Spielberg com a espectadors de luxe. A la tardor del 2023, els concerts van tornar als Estats Units però una llaga d’estómac el va obligar a suspendre bona part del tram final. Lluny de donar-los per perduts, Bruce Springsteen els va reprogramar per l’any següent i va ser així com es va gestar una nova gira per aquest 2024. El sistema ha estat el mateix: principis d’any als Estats Units, primavera i estiu a Europa (novament dos concerts a Barcelona) i tardor novament a Nord-Amèrica (hi ha afegit Canadà). Ara bé, en plena tongada europea, una afonia sobtada (segurament agafada en un concert sota la pluja a Anglaterra), va portar la cancel·lació de quatre concerts: Marsella, Praga i dues nits a Milà. De manera sorprenent, en lloc de suspendre’ls definitivament, Bruce Springsteen va anunciar quatre noves dates per aquests quatre concerts i que es faran a final de maig, mitjans de juny i principis de juliol del 2025. Ningú creu que ell i la seva banda vinguin expressament per fer només aquests quatre concerts. I a més, les quatre dates estan molt separades entre sí. Per tant, tothom dona per feta una nova gira europea la primavera i estiu del 2025, però ara amb la sensació que apostarà per algunes ciutats menys visitades, com per exemple Sant Sebastià.
Un documental mostrarà imatges inèdites de com són els concerts i els assajos amb la E Street Band"
Per intentar fer arribar al gran públic què és avui dia un concert de Bruce Springsteen i la E Street Band el 25 d’octubre, Disney + i Hulu estrenaran un documental titulat “Road Diary” en què es podran veure escenes inèdites d’aquesta gira 2023-24. El llargmetratge, que també inclourà imatges dels assajos i altres interioritats, està dirigit per Thom Zimny, un autèntic especialista en documentals musicals i especialment de Bruce Springsteen. Ell va realitzar, entre altres, “Springsteen on Broadway”, aquell espectacle musical acústic, de petit format, en un teatre de Nova York en què el cantant de Nova Jersei oferia dues hores de show meitat monòleg meitat concert. Ara, pel contrari, “Road Diary” immortalitzarà els concerts d’aquest tour, amb 18 músics a l’escenari, grans estadis, desenes de milers d’espectadors de totes les edats i shows de tres hores de durada.
Nou disc a la vista
Això pel què fa a la gira. Pel què fa a noves produccions també és segur que en els pròxims mesos apareixerà nou material. Hi ha una pista indiscutible i molta rumorologia. La pista és que el seu darrer disc, Only the Strong Survive (2022), té el cognom de Volume 1, és a dir, hi haurà com a mínim una segona part d’aquestes reversions de cançons soul. Però tampoc es descarta que es torni a tancar a l’estudi amb la E Street Band ja sigui per composar noves cançons o treure la pols a alguns temes descartats en discos anteriors. És el què va passar amb el celebrat disc Letter to you (2020), la seva penúltima obra.
59 anys dedicats a la música, 395 cançons i quasi 3.000 concerts"
En 75 anys de vida, Bruce Springsteen n’ha dedicat 59 a la música si prenem com a any inicial el 1965, quan va començar a tocar la guitarra amb el grup The Castiles. Set anys més tard, el 1972 va enregistrar el seu primer disc, el premonitori Greetings from Asbury Park. Asbury Park és un emplaçament costaner de Nova Jersei on s’hi concentren platges, parcs d’atraccions i els pubs on va començar a tocar en directe i on va conèixer els que han estat els seus aliats musicals quasi tot aquest temps: els membres de la E Street Band. És un grup de rock al complet on, a més de les guitarres, el baix i la bateria (imprescindibles per fer un grup bàsic) sempre hi ha hagut un piano, un òrgan i un saxofon que han donat una sonoritat més grandiloqüent i orquestrada. De fet, a les gires tot això es sol ampliar amb una secció de vents completa i quatre coristes. Tot plegat per generar aquest so, marca de la casa, i que ell mateix ha definit com a soul influenced rock (rock amb influències soul), un gènere tan atractiu com encomanadís.
Les xifres de Bruce Springsteen són com els seus concerts: superlatives. Ha publicat 40 àlbums, dels quals 21 són d’estudi, la resta són discos en directe, rareses o material recuperat. En total ha enregistrat 395 cançons, però es calcula que sumant-hi les escrites sense composar poden arribar a ser 500. Ha fet prop de 3.000 concerts al llarg de vint gires mundials a més d’altres actuacions esporàdiques, com quan va fer una sèrie de concerts en favor del Partit Demòcrata (del que n’és simpatitzant) en una campanya electoral nord-americana. Ha estat nominat 50 vegades als premis Grammy de les que n’ha guanyat 22 i fins i tot té el món del cinema l’ha reconegut en les seves incursions en bandes sonores: té dos Globus d’Or i un Òscar a la millor cançó original.
Abans que res, Bruce Springsteen és un pencaire que ha dedicat totes les hores del món a la música"
Aquesta carrera tan llarga i exitosa té diversos factors que l’expliquen: el primer és que és i serà un apassionat de la música, un art al que hi ha invertit totes les hores del món. Abans que res, Bruce Springsteen és un professional en el sentit més complet de la paraula, amb una profunda dedicació i exigència en cada cosa que fa, ja sigui un disc o la preparació d’una gira mundial. Fa uns anys, en una entrevista al xou de Jimmy Fallon, Bruce Springsteen va confessar que era un “sociòpata que volia tenir controlat cada detall”. Però posar hores a una qüestió concreta no et converteix automàticament en una persona exitosa i encara menys en una estrella mundial. A més de ser un pencaire, Bruce Springsteen té un instint innat a l’abast de pocs artistes: el de connectar amb el seu públic, ja sigui per les seves lletres, l’estil musical o bé, i cal tornar a insistir, amb la química i carisma que genera en cadascun dels seus concerts. L’època daurada de tot això, i segurament el moment gloriós de la seva trajectòria, va ser entre els anys 1975 i 1985. Igual que amb tots els seus números irreduïbles, aquesta etapa no es pot resumir en un sol disc o una gira concreta; l’esplendor d’Springsteen és, de com a mínim, 10 anys seguits. És la dècada en què s’encadenen Born to Run (1975), Darkness on The Edge of Town (1978), The River (1980), Nebraska (1982) i Born in The USA (1984), el millor pòquer d’asos de la història del rock. I tot això queda perfectament reflectit en el Live 75-85 (1986) que, com no podia ser d’una altra manera, és també un àlbum exagerat: una caixa de 5 LP’s que, malgrat la desmesura, no li sobra res.
No ha caigut en les malediccions o excentricitats que ensorren carreres o maten cantants"
Però hi ha una tercera raó indispensable sense la qual les altres dues quedarien en paper mullat: és una rock star, sí, però és una persona bastant normal si per normal s’entén que mai ha caigut en les desgràcies, malediccions o excentricitats que han ensorrat carreres prometedores o que, directament, han matat cantants abans d’hora. No ha tingut addiccions destructives ni a l’alcohol ni a les drogues, sempre ha cuidat molt el seu físic, no ha estat una diva amb extravagàncies, ha paït bé l’èxit i els diners, no ha fet inversions rares en negocis, ha estat molt humil i generós amb altres estrelles de la música i després d’un primer matrimoni molt breu, des del 1988 té una estabilitat emocional a prova de bombes gràcies a la relació de complicitat que té amb la seva parella, i això mereix unes línies addicionals: Patti Scialfa va entrar a formar part de la E Street Band l’estiu del 1984. Ho va fer com a corista i, de fet, va ser la primera membre femenina d’un grup fins aleshores 100% masculí. Scialfa es va estrenar a la gira del Born in The USA. Acabat aquest tour, també de dos anys, Springsteen es va casar amb la model Julianne Philips. El matrimoni no va funcionar i, de fet, d’aquella crisi amorosa en va néixer el disc Tunnel of Love (1987). Va ser precisament a la gira d’aquest àlbum, l’estiu del 1988, quan Springsteen i Scialfa van oficialitzar la seva relació. El 1990 va néixer el primer dels tres fills de la parella. La formació i creixement de la família nombrosa va coincidir amb els anys menys brillants de la seva carrera musical fins el punt que Bruce Springsteen va dissoldre la E Street Band i va baixar notablement la producció musical i les grans gires. Amb la part sentimental resolta a casa i els nanos ja crescuts, Bruce Springsteen va començar la segona meitat de la seva carrera el 1999, amb la gira de reunió de la E Street Band i, sobretot, amb la publicació del disc The Rising (2002). Tot i que va continuar amb algun experiment com l’acústic Devils and Dust (2005) i el folk de la Seeger Sessions Band (2006), el rock va tornar a ser la seva columna vertebral en els anys següents, amb especial atenció a Magic (2007) i Wrecking Ball (2012). El 2016 va ressuscitar The River amb una gira en què tocava bona part d’aquest àlbum. El descans posterior va venir seguit de l’aturada involuntària per la pandèmia i sumant una cosa i l’altra hi va haver un parèntesi de set anys sense aquell frenesí el dia que es posen a la venda les entrades. Però el 2023 tot es va reprendre i el Boss (sobrenom que detesta) segueix actiu en un desafiament al pas del temps similar al que fan els Rolling Stones, aquests ja amb els 80 complerts. Igual que Ses Satàniques Majestats, Bruce Springsteen també ha perdut membres de la banda pel camí, especialment el teclista Danny Federici i el seu icònic saxofonista, Clarence Clemons, el famós Big Man. Ara, a més, s’ha sabut que Patti Scialfa ha estat tractada de càncer de medul·la òssia per bé que els últims mesos ha fet algunes aparicions per cantar amb el seu marit a mode de duet.
Ha cantat sobre l'incompliment del somni americà i ell, paradoxalment, n'és el millor exemple"
Una llegenda del rock que treballa cada dia, que fa esport i règim, que és pare, avi i marit en un matrimoni de més de 35 anys i que ha patit un parell de depressions que han requerit teràpia. Una llegenda del rock amb un grup d’amics que són la seva banda de tota la vida i amb els que ara fa broma sobre la Viagra que prenen. Tot plegat amb un exèrcit milionari de fans arreu del món que l’adoren amb una lleialtat inqüestionable però també cultivada al llarg dels anys. Una llegenda del rock que ha basat bona part del seu èxit cantant a la vida quotidiana, als problemes de la feina, a l’amor, al desamor, a l’alegria de viure i a la tristesa de la pèrdua. Tot sempre amb un tel d’esperança d’una vida millor. El somni americà proclama que amb treball i talent, qualsevol cosa que et proposis la podràs aconseguir. I Bruce Springsteen que tantes vegades ha cantat sobre l’incompliment d’aquest somni, ell, precisament ell, n’ha acabat sent el millor exemple.