Incombustible, Bruce Springsteen publica avui The Legendary 1979 No Nukes Concerts pel·lícula que inclou deu interpretacions inèdites dels concerts benèfics que el Boss i la seva The E Street Band va oferir al Madison Square Garden durant una aturada en les sessions d'enregistrament de The River, un dels seus discos més celebrats. Títol que gairebé mig segle després ressona com una de les pedres angulars de la història del rock.
Era l'any 1979, Springsteen i la seva banda del carrer E eren una devastadora locomotora de rock'n'roll. Adrenalina, explosivitat decibèlica i energia electrificada ara captada en un llargmetratge editat pel col·laborador habitual de Springsteen Thom Zimny a partir de la pel·lícula original en 16mm juntament amb l'àudio remesclat de Bob Clearmountain, enginyer de so de confiança del Cap. The Legendary 1979 No Nukes Concerts conté les interpretacions més ben gravades i de la més alta qualitat d'una època explosiva, en ascens i de la qual hi ha poques imatges de Bruce Springsteen i la E Street Band.
Una època daurada
"Fa uns anys, vaig començar a revisar els arxius d'enregistraments de les aparicions de Bruce and The E-Street Band en els concerts No Nukes de 1979", comenta Thim Zimny. "Ràpidament, em vaig adonar que eren les millors interpretacions i enregistraments en vídeo dels llegendaris setanta de la banda, i em vaig dedicar a treure-li tot el potencial a aquest material. Després d'haver treballat com a director i editor principal per a Bruce durant els últims vint anys, puc dir sense reserves que aquest nou film de noranta minuts restaurats, reeditat i remesclat és l'estàndard referent per a Bruce i la banda en directe durant un dels seus períodes creatius més importants". The Legendary el 1979 No Nukes Concerts està disponible des d'avui mateix en la seva versió en descàrrega digital. Per a melòmans i completistes, aquest mateix divendres 19 de novembre es publicarà en format físic de doble CD amb DVD, doble CD amb Blu-Ray i doble LP. i lloguer digital el 23 de novembre.
"Els setanta van ser l'època daurada en la història de Bruce Springsteen and the E Street Band, i The Legendary 1979 No Nukes Concerts és el millor document d'aquesta era que podem arribar a tenir," diu Jon Landau, l'home que des de les pàgines de la revista The Real Paper va profetitzar després de presenciar per primera vegada un directe del Boss que havia vist el futur del rock i que aquest es deia Bruce Springsteen. Poc després el crític musical es convertiria en el productor de capçalera del Bruce. "És un concert de rock pur de principi a final, l'energia és extraordinària, i el domini de l'art i l'ofici de la música rock és profundament inspiradora".
L'escenari es mou
"No estàvem buscant res", admet Landau. "El cert és que en Thom va aconseguir tot el material i en Bruce em va trucar i em va dir que això havia de publicar-se". Per al Boss aquests concerts van ser una anomalia perquè van sorgir al mig de l'enregistrament d'un disc, "i nosaltres mai no fèiem concerts mentre gravàvem discos". Aquest disc acabaria dient-se The River, una de les referències fonamentals en la discografia de Bruce Springsteen.
"Ja teníem el títol de la cançó, i alguna cosa... I després recordo el Garden, al sortir, i el públic era completament fora de sèrie. El que més recordo és sortir a l'escenari i que la sala es movia, una cosa que jo no sabia. M'hauria sentit més tranquil si algú m'hagués dit: 'Per cert, la sala es mou si la gent s'emociona i comencen a saltar'". Stevie Van Zandt, fidel escuder de Springsteen i un dels guitarristes més icònics de tots els temps insisteix que una bona part de l'art del rock'n'roll és el directe. "I crec que això és el que ho fa únic entre la resta de les formes d'art". Una sentència que certifica Springsteen en una entrevista cedida per la seva discogràfica Sony Music. "És una febre, i està bé que sigui així. D'això es tracta el rock 'n' roll; és un somni febril".
La banda no es cansava
Per a Thom Zimny la pel·lícula conté detalls que la fan encara més especial. "Per a mi, el bonic és veure la presència de Danny i Clarence. És un document formidable". Danny és Daniel Paul "Danny" Federici el teclista de la E Street Band mort el 2008. Clarence, Clarence Clemons, el seu carismàtic i enyorat saxofonista, mort el 2011. "Era una espècie de moment àlgid. Clarence està, probablement, en el seu millor moment i Danny també, i era un moment d'esplendor en un dels molts capítols de la banda. La E Street Band no es cansava, això encara no passava. La banda no es cansava, la gent no es cansava.
Stevie Van Zandt recorda Danny Federici. Se li il·lumina la mirada i emfatitza que era un plaer veure'l. "És com si estigués endollat. Està com endollat a una presa de corrent. És com... Mentre el veig penso que no sap cap dels acords que està tocant, saps?". I Bruce Springsteen torna a corroborar les paraules del seu vell amic. "Danny era bo tocant d'oïda. Li preguntava: "Danny, com comencem?".
Bruce Springsteen en una imatge promocional de 1980
A tope
Bruce Springsteen admet que en aquells anys, finals de la dècada dels setanta, inicis dels vuitanta, era molt supersticiós respecte a filmar res. Al Cap li agradava dir que un mag no s'havia de fixar massa de prop en els seus trucs. "I llavors deia que no, que no volia veure-ho. Funciona, funciona molt bé, no vull saber-ho".
En una teoria semblant a la dels nadius americans amb les fotografies: no els agradava que els retratessin perquè pensaven que els estaven robant l'ànima, el Boss no volia veure el que estava fent perquè justament això podria canviar la seva actitud a l'escenari. "I el que faig a mi em val i funciona bé amb el públic, llavors no vull saber-ho. I no va ser fins molts anys després que em vaig acostumar a veure'm en pel·lícula. I encara, encara trobo que, quan Thom i jo rodem una alguna cosa plehgats necessito un moment per adaptar-me. Ok, bé... no soc tan guapo com creia. Però, en aquells concert de 1979 sí tot va ser així, a tope".