Amb Bruja Escarlata y Visión, Marvel obre oficialment una de les seves apostes més ambicioses: expandir a les sèries el seu univers cinematogràfic. A partir d’ara, els fets que s’expliquin a les seves sèries per a la plataforma de Disney estaran estretament connectats amb el que passi a les pel·lícules, una estratègia que permet fer justícia a personatges que fins ara s’han hagut de conformar amb papers més secundaris que als còmics (que seria el cas que ens ocupa) i introduir-ne alguns que no han assolit el grau de popularitat que es mereixen.

Bruja Escarlata y Visión parteix d’una idea realment agosarada i que juga a donar la volta a tot el que hem vist fins ara.  Primer, perquè els protagonistes estan junts i això ja és sorprenent (qui hagi vist la saga Avengers ja sap per on van els trets) i després perquè viuen atrapats en una sitcom en blanc i negre. Els primers compassos de la sèrie, doncs, són la reproducció de l’estil d’una comèdia televisiva que ja no es fa, amb els dos superherois vivint un idil·li domèstic ple de riures enllaunats. Però de mica i en mica descobrim, ells i nosaltres, que alguna cosa no quadra. I és aquesta estructura pròpia de La dimensió desconeguda el que converteix aquesta sèrie en una experiència molt recomanable, ja que aparca qualsevol convencionalisme per dotar la narració d’una identitat adequada a les característiques de la parella protagonista.

Bruja Escarlata y Visión enlluerna per la seva manera de trencar les expectatives de l’espectador. Però més que per l’estètica de malson residencial, que també, acaba enganxant per la subtil incorporació d’elements que van revelant el truc de la funció. Els millors, els que juguen obertament amb la forma narrativa: l’impagable moment, per exemple, en què una situació es rebobina perquè pugui transcórrer tal i com algú ha planificat que passi. O la magnífica escena en què es connecten els ressons de la vida passada amb una tràgica mort que succeïa a Avengers: la era de Ultrón.

Bruja Escarlata y Visión / Disney+

És veritat que la sèrie té problemes d’autonomia, en el sentit que has d’estar immers en els mons de Marvel per entendre bona part de les seves referències, però també ho és que trenca aquest fals mite segons el qual les produccions de Marvel pequen d’uniformitat i falta d’ànima. Hi ajuda, per descomptat, l’excel·lent factura de producció, inclosa la banda sonora de Christophe Beck, i el carisma d’Elizabeth Olsen i Paul Bettany, que s’ho passen tan bé com nosaltres amb l’experiment. Ara el gran repte és veure com l’expansió d’aquest univers sap encaixar-hi totes les peces. Totes les sèries que s’han d’estrenar en els propers mesos seran (o han de ser) molt diferents i la convivència entre relats serials és fins i tot més complexa que la de les pel·lícules. Bruja Escarlata y Visión aconsegueix, de moment, que la confiança en Marvel i les seves decisions creatives sigui total. I després de tants anys, té molt mèrit.