Ser fan de Bryan Adams et garanteix tranquil·litat. És 100% fiable. Fins i tot, quan patina apropant-se a la figura de Paco de Lucia, se li perdona l'atreviment. O quan cola una cançó soporífera a la banda sonora d'una pel·lícula, però també se l'aplaudeix si s'ajunta amb Sting i Rod Stewart. En canvi, el terreny on mai no falla és l'escenari. És sempre consistent, les seves actuacions amb prou feines tenen esquerdes. La prova està en la regularitat de les seves visites i la resposta que tenen per part dels seus seguidors, siguin quines siguin les circumstàncies. De fet, coincideix que previ a la pandèmia, i just després, va ser el primer nom que va aparèixer per aquí com a artista internacional de renom.
El canadenc fa ja uns anys que va a la seva. Poc li importa què fan els altres, les modes imperants o si la Terra és més o menys rodona.
El canadenc fa ja uns anys que va a la seva. Poc li importa què fan els altres, les modes imperants o si la Terra és més o menys rodona. Fins i tot quin tipus de reconeixement té la seva música i el seu llegat el 2024. Ell sap que anuncia una gira i la gent respon, mai no punxa. I en això, hi ha una única raó: l'efecte de les seves cançons i aquesta personalitat a priori propera. En realitat, ell mai no va ser de gaires artificis. El seu públic no veurà focs artificials ni viurà una experiència excepcional amb braçalets de colors. La normalitat també té premi. Bryan podria ser el gendre perfecte, el teu millor company de feina i l'amic confident a qui li expliques els teus secrets més importants.
Ell mai no va ser de gaires artificis. El seu públic no veurà focs artificials ni viurà una experiència excepcional amb braçalets de colors. La normalitat també té premi
D'altra banda, no és nou que Bryan Adams reserva sorpreses (i molt bones) als seus seguidors. Per exemple, una residència en el Royal Albert Hall de Londres fa no gaire: cada nit feia sencer un dels seus discos. Un somni inesperat i un regal enorme per als afortunats que el van viure. Imagineu escoltar totes seguides les cançons de Reckless (encara avui és el seu disc emblema i del que cola més temes en els seus concerts) o Waking up the neighbours (potser l'àlbum amb què va assolir una fama més important). Encara més, si calgués retreure-li alguna cosa, és que no hagi estat més ambiciós amb els seus discos a partir d'aquell èxit de 1991. I tot i que és molt respectable, podria haver posat més de part seva.
Així i tot, això no és un hàndicap. Amb el que té li serveix per girar cada dos anys sense que ningú li demani explicacions. Pot ser que aquella portada, la de Waking up the neighbours, ja fos premonitòria: amb aquest megàfon a les mans ho va dir (i va predir) tot. Amb la producció de Mutt Lange, que l'apropava a propostes com la de Def Leppard, sintètica i amb tot més estudiat. Va ser un disc que, al seu dia, es va col·locar al costat del que publicava Bon Jovi (s'estava coent Keep the faith) o fins i tot a prop de les obres magnes de Guns N' Roses amb els dos volums dels Use your illusion. Compta, a més, amb (Everything I do) I do it for you, un dels singles més venuts i escoltats de la història. La qual cosa li va donar via lliure per escriure balades que va colar en emissores de ràdio i, per descomptat, en pel·lícules comercials. Una cosa que als fans dels seus primers discos, els podia provocar urticària. Després, durant el segle XXI ha publicat discos que, no desentonen i el mantenen present. Amb bona voluntat i astúcia, pots rescatar peces destacables de cada un d'ells.
Que comenci la festa
Amb aquests antecedents, el concert es presenta sobre una pantalla negra amb lletres blanques, i una veu profunda que, entre altres coses, destaca que ell és aquest home del gran somriure. Llavors, Bryan surt com un coet, trepitja dos globus gegants, i assenyala el bateria i el baixista: que comenci la festa. Adams va completament de blanc, i el so, en aquest primer tram, és brut i va a més velocitat, com si tingués pressa per acabar les cançons. Amb aquesta tessitura, cauen fins a quatre temes: Somebody o 18 til I die. Però de seguida arriba el bàlsam amb la balada de torn, en aquest cas Please forgive me. I el que abans eren encenedors, ara són llanternes de mòbils. Després de presentar-se com Bryan, "el vostre cantant aquesta nit", cita el seu pare, que va morir fa cinc anys, a qui dedica Shine a light.
Als seus 65 anys, Bryan Adams, no pensa a baixar del carro. Ben al contrari
En un canvi de panorama, amb Kids wanna rock s'ho passen com uns nens en l'esbarjo d'una guarderia. En aquell moment, ni s'adonen que tenen davant a ni més ni menys que a 17.000 persones (fregant el sold out). Go down rockin' és un recital de Bryan a l'harmònica, hi ha l'homenatge a Tina Turner amb It's only love, i amb You belong to me el joc de treure's la samarreta, establint una connexió prospera i trempada amb la seva audiència. A partir d'aquí, una part més de transició per agafar aire, un altre tram acústic, el cotxe volador de So happy it hurts, aquesta delícia que porta per títol When you're gone (lògicament sense Melanie C), provocant somriures còmplices amb amics i coneguts. I ja en tirallonga, Back to you (quin tempo i quina tornada tan perfecta), Run to you i, sobretot, Summer of '69 i aquesta col·lecció de records (la majoria de joventut). I després de lloar els seus companys de banda amb el seu corresponent comiat, Bryan Adams es queda tot sol (preciosa l'estampa fotogràfica amb ell d'esquena i el públic al fons), Straight from the heart i All for love són el cop de gràcia, és el retrobament amb un home que, als 65 anys, no pensa a baixar del carro, ben al contrari. Li esperen més plens com el d'avui. I, per cert, just ahir, coincidència o no, es va anunciar una gira de Ryan Adams per al mes de març. Serà per allò de mantenir els llaços, encara que aquests en veritat no existeixin.