Hi havia una vegada en què els amos de les empreses trepitjaven els drets bàsics dels seus obrers. Portaven vestit jaqueta, gairebé sempre amb corbata planxada – no per ells – i sabates de punta. En aquells temps en el que els patrons eren més déu totpoderós que carn i os, a la por se li deia respecte i a les treballadores, buscones amb una mica de sort. Fins i tot s'explica que els proveïdors s'elegien a dit i que la meritocràcia era una trampa per culpar el pobre de no haver tingut les mateixes oportunitats. Aquesta és la història de fa un parell o tres de segons i podria ser la teva.
No hi ha dubte que si El buen patrón de Fernando León de Aranoa ha batut rècord històric amb 20 nominacions als Premis Goya és perquè la realitat supera amb escreix la ficció i tots podem ser víctimes o botxins d'ella: la pel·lícula denuncia les obscenitats que es couen als despatxos, a l'ombra dels bons cors. És el que passa quan es viu en un sistema reconegudament desigual, descaradament masclista i absolutament racista, on l'home ric, cishetero i blanc sempre és el que porta els pantalons. Abans de veure-la, vaig escoltar dir que tothom pot empatitzar amb Julio Blanco (Javier Bardem). No estic d'acord. El carisma en cap cas no el fa menys fill de puta, com crec que justifiquen aquells homes que tenen com a mínim algun dels privilegis que ostenta i per això poden arribar a entendre certes dinàmiques del seu comportament. Però jo no. És que potser m'hauria de despertar alguna simpatia algú que baveja rere les becàries o que trepitja el col·lectiu?
Julio Blanco és gerent de Básculas Blanco i farà el que sigui necessari per no perdre el control. / Reposado PC
No hi ha en dues hores de pel·lícula ni un indici que permeti tenir esperança en l'ésser humà. El protagonista és la recreació perfecta del mascle ibèric, castís i caspós de dretes que es creu un home fet a si mateix. Dirigeix Básculas Blanco, l'empresa de balances industrials que va fundar el seu pare, casat, putero, finca amb piscina i torrades per esmorzar. Un clixé ultra explotat per l'esquerra que, tanmateix, continua funcionant com avís de llums de neó: mai no confiïs en un paio que es pentina amb la clenxa al costat.
Es tracta de la toxicitat de qualsevol empresari portada a l'extrem més menyspreable, quan els tentacles de l'àmbit laboral absorbeixen la vida personal del treballador
L'argument se centra en una setmana en què l'empresa pot guanyar un premi a l'excel·lència que li brindi més prestigi i futures subvencions. El lema Esfuerzo, equilibrio, fidelidad espera pintat a la paret que una comissió comprovi la qualitat de la fàbrica. És un eslògan més proper al fals rentat de cara que al reclam d'intencions; si Julio Blanco és l'emblema de l'empresa, també és acceptable que els seus valors i objectius es mesurin a través d'ell. Tant les seves decisions personals i sempre omnipresents com l'estratègia que planeja perquè el seu imperi no es vegi perjudicat responen a la lògica més neoliberal. Regula el seu propi mercat d'interessos, ja sigui amb l'alcalde o amb el director d'un diari local, però sempre amb personatges altius i arrogants poc acostumats a les pèrdues de control. Allà, entre les invitacions al ballet i el tràfic d'influències, és on resideix l'autèntica fidelitat. Total, al treballador de cinquanta anys acomiadat amb dos fills, hipoteca i dignitat sempre li quedaran els centres socials.
La superioritat moral del patriarca mandatari es disfressa aquí de protecció i fins i tot de benevolència: per exemple, quan Blanco s'immisceix en el matrimoni del seu cap de producció, Miralles (Manolo Solo), amb qui porta 20 anys de relació laboral, i és només perquè els seus problemes de concentració perjudiquen greument els tempos de l'empresa. "De vegades cal trucar la balança perquè la mesura sigui exacta", diu el patró. Pot semblar xafarderia de passadís però es tracta de la toxicitat de qualsevol empresari portada a l'extrem més menyspreable, quan els tentacles de l'àmbit professional absorbeixen la vida personal del treballador i fulmina els límits de la intimitat i de la decisió pròpia.
Liliana, becària del departament de màrqueting, acaba revertint l'ordre estructural de l'empresa per xantatge i no per mèrits. / Reposat PC
El buen patrón parla del dramàtic panorama laboral d'aquest país i de que no hi ha oportunitats per culpa de les desigualtats estructurals del mercat. A més de la qüestió de classe, León de Aranoa posa el focus en la qüestió de gènere i de raça. La falta de paritat a l'empresa és evident i els llocs de responsabilitat estan regentats, per norma, pels homes (blancs). La figura de l'immigrant és una caricatura constant a qui no se li permet evolució: les dones són prostitutes i els homes, black washing o pura quota. Passa el mateix amb l'ascens de Liliana (Almudena Amor), la becària que té una aventura amb Blanco i que s'acaba aprofitant del menysteniment d'aquest per marcar-li un gol: no és per talent sinó per xantatge.
Aquí un altre gran tema menystingut per la lògica patriarcal: la relació de poder amb les becàries és una cosa quasi inofensiva des dels temps de Monica Lewinsky. S'ha establert com un fetitxe corrent que una dona jove (i sempre sexualitzada) es coli en les fantasies dels seus caps perquè aquests se sentin més poderosos i perdin el món de vista amb aquella olor jovial i innocent. Més enllà de la sàtira, el director tenia aquí l'oportunitat perfecta per retratar l'hostilitat i el fàstic que se sent quan una percep aquesta testosterona paternalista a cent per hora i ha frivolitzat aquesta xacra a base d'estereotip simple: noia ximple que s'enamora del seu cap, buscona gairebé de manual, que fa ullets i s'agenolla i tant li fot la piràmide de responsabilitat. La majoria de noies que pateixen una situació d'abús de poder callen. Poques, molt poques, es veuen amb forces de denunciar.