Ja ho estic veient. Visualitzo el moment en què Eduard Fernández puja a l'escenari després de guanyar el Gaudí, fins i tot el Goya, per la seva més que impecable interpretació a El 47. El veig caminar cap al faristol amb el mig somriure que ostenten els putos amos segurs de si mateixos i la platea de peu, els polítics socialistes aplaudint enfundats en els seus vestits de gala, segurament després d'haver intercanviat amb el susdit algun comentari patriòtic sobre el gran valor sociocultural de la pel·lícula. Intueixo aquesta conversa entre bambolines: Salvador Illa, ara el nostre president, aplaudirà els valors del film amb un sonor copet a l'esquena i Jaume Collboni, alcalde de Barcelona i fill tardà de Pasqual Maragall, li recitarà a l'Eduard que el seu paper ha contribuït activament a realçar i resignificar les lluites de barri de meitat del segle XXI, "una estampa que sens dubte és extremadament positiva i simbòlica per a la nostra ciutat". I així es firmarà el trist punt final del trajecte de la pel·lícula que explica com el barri de Torre Baró va aconseguir condicions dignes per a la seva gent: amb una forta encaixada entre cavallers polits que es creuen al costat bo de la història.
Però retrocedim. Anem al moment en què s'acaba la pel·lícula i sembla que fins i tot el més insòlit pot succeir amb la companyia adequada. Aquesta és la principal intenció del film dirigit per Marcel Barrena, interpretat també per Clara Segura, Salva Reina, Betsy Túrnez, Zoe Bonafonte o Carlos Cuevas: subratllar que sense col·lectivització no hi ha millora social. Es retrata l'esperit incansable de les classes obreres, la dissidència pacífica dels moviments veïnals i la seva perseverança per dignificar els barracons en els quals vivien els veïns, la majoria d'ells migrants del sud d'Espanya arribats durant la postguerra amb una mà davant i l'altra al darrere. Les primeres cases les van construir sobrevivint a la llei que deia que si un habitatge no tenia sostre a trenc d'alba havia de ser enderrocada. Així van viure molt temps, sense aigua ni clavegueram, i havent de caminar fins a dos quilòmetres per arribar al consultori més proper.
Malgrat l'esforç i la constància a pic i pala, la seva història va agafar impuls gràcies a un nom propi: el de Manolo Vital (Fernández), natural de Valencia de Alcántara (Càceres), president de l'associació de veïns i conductor d'autobús. El 6 de maig de 1978 va segrestar el seu vehicle per pujar-lo fins a la seva barriada, superant carrers costeruts sense asfaltar, fart que l'Ajuntament rebutgés que a aquest suburbi de l'extraradi pogués arribar el transport públic. Un any després, la línia es va oficialitzar a Torre Baró. Malgrat que el van detenir i el van condemnar, no va anar a la presó. Va continuar conduint l'autobús i mai no se'n va anar del barri, fins que va morir el 2010 amb 87 anys.
És la metàfora de la vergonya d'uns polítics d'esquerres incapaços de frenar la voracitat d'un sistema salvatge que prioritza el capital a les persones de carn i ossos
El film no pretén ser un relat heroic sobre l'arribada del bus al barri, o sobre un superhome que va aconseguir obrar un miracle social. La proposta de Barrena és una radiografia nítida d'un model cooperatiu que l'individualisme rampant ha anat dilapidant. La fita de l'arribada de l'autobús exemplifica totes les mancances que patia la perifèria d'aquesta Barcelona construïda maó a maó pels seus veïns, però la seva perfecta recreació també evidencia que cinc caps pensen més que un —"amb cap", diu constantment el personatge interpretat per Fernández—. De fet, es veu en diverses escenes que les conseqüències són nefastes per als subjectes quan les decisions es prenen individualment, per molt que es facin amb la millor de les intencions. Perquè la comunitat és de lluny el millor d'una pel·lícula, ja per si mateixa, majúscula.
Per això és impossible que no brolli la ràbia i la impotència si posem els ulls a la Barcelona hostil que dona l'esquena als seus conciutadans de forma sistèmica i que s'ha convertit en un parc temàtic en el qual cada dia és més difícil sobreviure, i on la militància activa no arriba a tot. Tornem a Illa i Collboni, a aquella imatge d'ambdós somrient al còctel previ dels premis de cinema que probablement passarà. A la de després de la cerimònia, quan hagin digerit la victòria del film com a seva i a molts els cremi la llengua. Algú els recriminarà aquest somriure triomfant? S'atrevirà algú a assenyalar les seves contradiccions? Els tiraran en cara la Copa Amèrica, la turistificació, la F1 destrossant els carrers al centre de Barcelona, que la mitjana del lloguer ja supera els 1.130 euros a la capital? I el pitjor de tot: seran conscients d'aquesta gran incoherència?
El 47 no vol ser la píndola de l'any per plorar una mica i sentir que estem a gust amb les nostres conviccions. És la dignitat del poble lluitant amb el poble i pel poble. És la metàfora de la vergonya d'uns polítics d'esquerres incapaços de frenar la voracitat d'un sistema salvatge que prioritza el capital a les persones de carn i ossos. I també és la frustració d'una societat contemporània ensopida a la que cada vegada li costa més trobar la força per canviar les coses, encara que li sobrin els motius. Menys mal que sempre ens quedaran aquelles ànimes caritatives que compartiran el cartell de la pel·lícula a Stories amb l'emoticona d'un cor trencat. Aquesta pel·lícula també és la seva (nostra) pena.