C. Tangana és una dualitat en tota regla: o l'estimes o l'odies, o adores la seva capacitat gairebé empírica de santificar allò castizo i reinventar el motlle aflamencat o el repudies per la cursileria de les seves camises florides, l'olor perfumada de la cera capil·lar que li fa brillar el cabell i aquella mirada capbaixa meitat nen tímid, meitat xulo de barri de qui t'està perdonant la vida. Bé podria ser el gendre perfecte que t'amenitza la sobretaula de Nadal entre palmes brutes de polvoró o el teu cosí del poble que et fa tremenda mandra. Fins aquí, tot bé i, a més, tot incensurable.
Però en la promo del seu últim single Puchito s'ha marcat un gol inesperat, dels que fan mal a l'ànima, per recordar-nos el següent: mai no et fiïs del proïsme, mai no ho apostis tot a una carona bonica ni a un discurs ben muntat, sobretot si les paraules venen d'un mascle que semblava esgarriat del camí de la masculinitat conservadora, especialment quan el marketing ho embrut tot. Perquè no fa tant que Antón Álvarez, el tio rere el personatge, deia el següent en una entrevista publicada al diari El País: "Hem fet un curs intensiu de feminisme en els últims anys, érem uns machitos que no entenien el que passava". Però aquestes declaracions no l'han frenat a l'hora d'utilitzar els gadgets misògins de sempre, els complements nauseabunds de sempre, la mateixa imatge rància de sempre per cridar l'atenció de pajilleros i feminazis indignades. Ja ho deia Oscar Wilde: l'únic pitjor a que parlin de tu és que no parlin de tu.
De guitarres i culleres a culs en pompa
I així és com El Madrileño ha canviat les guitarres, les culleretes de cafè i la vaixella de porcellana del seu aplaudit Tiny Desk per culs en pompa, copes de gintònic i deesses en biquini amb cossos ultra normatius tot just sortides d'un filtre d'Instagram per marcar-se un festival en un iot. En un iot! Quantes persones que freguen la trentena s'han pujat alguna vegada en un punyeter iot? El cert és que els problemes estructurals que cohabiten en aquesta proa són molts i variats. No es tracta només de la hipersexualització de la dona o de la cosificació de deu cossos femenins atracats a la punta dura i aixecada d'una àncora freda, sinó de com presumir i explotar les faccions neoliberals més truculentes dels nous (i llegendaris) rics i sortir indemne en plena era de les xarxes socials. Quan tothom et mira. Quan el somni majoritari de la nostra generació és trobar una feina (mal) pagada.
Quin flac favor li fa la revolució de Pucho a les personetes que pugen
Parlem dels xavals, que s'han d'estar regirant enganxats al sofà de pelfa artificial dels seus pares, remirant una i altra vegada el videoclip d'allò que mai no seran, mescla de ràbia malaltissa i enveja desmesurada. Tots volen ser C. Tangana envoltats de tals preciositats, totes volen el bronzejat d'Hiba Abouk, el tipín d'Ester Expósito, el rollazo innat de Miranda Makaroff o la pell tersa de la Goicoechea. Quin flac favor li fa la revolució de Pucho a les personetes que pugen i que, a tot estirar, aspiren a un pis sense llum de 30 metres quadrats.
Si una cosa ja sabíem i avui continuem lamentant amb sarna sense gust és que el cos femení continua sent rendible i el paga el millor postor. Ens hauria de ser igual que a la foto promocional del videoclip totes elles siguin dones adultes amb capacitat de decisió pròpia, que hagin cobrat una quantitat seguramente generosa, que siguin suposats personatges donant ales al seu vessant artístic. Una altra vegada, com sempre, el focus està descentrat. Mentre la societat es continuï sostenint per una pronunciada desigualtat de gènere, aquesta mena de performance estan absolutament fora de lloc perquè perpetren tot allò que s'ha de revertir.
No es tracta d'elles amb els seus noms i cognoms, amb els seus milions de seguidors i d'euros al banc; es tracta de totes, de les que no tenen (tenim) l'oportunitat de vendre les nostres belleses per un feix de bitllets i que, de tenir-la, no hauríem de fer-ho per pura consciència social, per fanàtica sororitat; per les coaccionades, les mercantilitzades, les explotades. Perquè que un paio llui envoltat de dones continua sent només això: un paio envoltat de dones que ràpida i semànticament pot substituir-se per un complement del nom (i de l'home).
Un altre mirall de Georgie Dann
Sembla ser que l'aposta revolucionària d'Antón era una mentida i que ha acabat estirant el mateix estereotip de semental, copiant la infal·lible estratègia de la cultura musical man-stream de molts altres: Georgie Dann i les cuixes d'elles, Maluma i les natges d'elles, tantes dones sense nom sota el peu de temes ballables com Oye el boom de David Bisbal o I know you want me de Pitbull, que no diuen res però ho ensenyen tot. Hi ha qui confia en que en els propers dies la polèmica revertirà i Pucho portarà a col·lació la seva part més feminista. No ho crec. I tampoc no necessitem que mascles transgressors amb olor a Varón Dandy ens salvin ni s'apropiïn d'un dolor que no és el seu. La nostra revolució serà nostra, o no serà.
Georgie Dann, conegut per La barbacoa i per envoltar-se de dones en les seves actuacions.
És de suposar que tot això quedi en paper mullat. No ens enganyem: a C.Tangana ningú no li tancarà les portes dels recintes, ni deixaran de ploure-li milionàries ofertes musicals, de moda, de marques d'after shave si amb això ambdues parts surten a guanyar. Perquè el veritablement important per la fatiga de la caspa nacional és com trepitja Pucho, la seva perfecta imperfecció, el seu efecte imant, el talent inqüestionable que té en la indústria musical de l'avui, encara que això suposi sacrificar quatre ties lleteres enfundades en un minúscul tanga de lleopard. Encara que ens canti amb traïdoria i ritme del que s'enganxa com de lluny estem els plebeus de beure xampany gelat muntats en un iot.