Quan vaig arribar a Barcelona l'any 2010 tenia unes ganes tremendes de menjar-me el món: per fi sortia del meu poble —ciutat, en realitat, té més de 10.000 habitants— i em mudava a la capital, la que em posaria amb safata totes les oportunitats que m'havien dit que tindria des de petita. Però, alhora, em vaig sentir més rural que mai: van començar les bromes sobre les cabres que no tenia —negant-li el respecte a qui sí que les té—, la poca cobertura i tots aquests prejudicis anacrònics sobre els pobles. Al principi em feia certa gràcia, era una manera simpàtica de ser a prop dels meus; després vaig començar a entendre que aquests acudits innocents amagaven una bretxa geogràfica i identitària que acabaria arrossegant durant molts anys. Encara avui.

Diuen que es pot sortir del barri, però que el barri mai no sortirà de tu. Aquesta fórmula es repeteix com un onzè manament que als de poble ens assenyala constantment com a pobres ignorants emigrats que els ciutadans de bé han acceptat adoptar. A més, ser de poble i viure a la ciutat et converteix en un apàtrida de manual: els d'allà et veuen com el súmmum de la modernor, una barreja entre fashion girl i moderna supèrbia, i els d'aquí t'imaginen anant en carro amb l'escuradents a la boca, dos tipus de comentari que els respectius declarants sempre acaben convertint en objecte de mofa. I al mig, tu, que pots encaixar a tot arreu, que tens un trosset de cada lloc, però que, tanmateix, no pertanys a cap. Perquè no t'ho permeten. És un conflicte existencial que ens veiem obligats a suportar amb dignitat impostada la majoria dels que hem canviat el menjar pipes a la plaça de l'església per beure birres a cinc euros la unitat en terrasses improvisades col·locades a la vorera: i no és fàcil.

Per a molts, el que passa quan ets un foraster —és igual que portis vivint aquí 10 anys o 7 mesos— és la crònica d'una solitud anunciada: es manifesta ja des del principi quan un torna a la casa familiar els caps de setmana perquè a la ciutat ningú no li ha proposat un pla —això quan el trajecte està dins d'un radi màxim de 100 km i encara t'ho pots permetre—. Passa massa temps fins que entens que a la ciutat no tot és ment oberta com t'havien fet creure, que t'ho has de treballar, i quan n'ets conscient la distància entre l'adolescent que volia menjar-se el món i l'adulta +30 que pateix una síndrome d'Estocolm ciutadà ja és massa pronunciada. Quan t'adones que t'has passat mitja vida intentant encaixar en un lloc que t'encanta (però que no és el teu) sense haver-ho aconseguit del tot et plantes en una crisi d'identitat que t'envia a l'ostracisme, a l'exili i al racó de pensar permanent. Potser el que passa és que el problema ets tu?

Ser de poble i viure a la ciutat et converteix en un apàtrida de manual: els d'allà et veuen com el súmmum de la modernor, una barreja entre fashion girl i moderna supèrbia, i els d'aquí t'imaginen anant en carro amb l'escuradents a la boca

Així que agafes el tren i tornes a casa, perquè se suposa que allà es té al grup, a la teva gent, però quan baixes del tren t'adones que ja no tens a qui trucar: que si no has planejat la teva visita amb temps, ningú no compta amb tu; que el dia a dia que solies tenir s'ha quedat abandonat en el fons d'algun calaix. En trobades improvisades pel carrer et diuen que no se't veu el pèl, que ets molt cara de veure —sí, ja, clar, no visc aquí— però tampoc ningú agafa el transport per venir a veure't: sempre la queixa del poc temps i de com de car és el bitllet, com si no hi haguessins els mateixos kilòmetres de la capital al poble que del poble a la capital. Després de la tristesa, arriba la culpa —per què vaig marxar?—, i pensar, en bucle, que tu t'ho has buscat: perquè es veu que també som tan imbècils que tenim interioritzat que construir-se una vida pròpia en qualsevol altre lloc és renunciar als amics i renegar d'una part de tu.

Ningú no et diu mai que no és excloent estimar el teu poble i desitjar la ciutat, amb aquesta mania que tenim de sentenciar-ho tot lluny del matís. Ningú al teu voltant es fa càrrec dels diumenges obligats al sofà, ni de l'ansietat darrere de l'agenda buida, ni del desemparament —ja ningú tampoc no et truca a tu primer—, ni del sentiment d'abandonament envers la teva família —sents que ja no estàs per a ells ni per als seus problemes—. Es ven com a èxit personal una meta (la de niar a la ciutat) que en realitat és un procés (el que fas tota la vida per sentir-te a gust al niu): per això el discurs oficial és que les ciutats acullen i no que els de comarca intenten ser acollits.

Per als barcelonins de tota la vida no hi ha periodicitat, ni cafès espontanis, ni plans de futur amb tu: sempre acabes sent el col·lega despenjat amb qui quedar suposa gairebé un favor

M'agradaria afegir, a tall de reflexió, un llast col·lectiu que he comprovat a base de parlar-ho molt amb els meus amics i amigues —la majoria, val a dir, exiliats també a la Ciutat Comtal des dels seus respectius llocs d'origen, ja sigui per gust o per necessitat laboral—. També imagino que serà una unpopular opinion per als que s'han criat aquí, però molts ens sentim així: Barcelona és acollidora per als turistes, però no per als de poble—entenent els de poble com qualsevol que hagi nascut fora de l'àrea metropolitana—. Ho he parlat amb col·legues de València, de Girona, d'Osca o de Madrid, del Maresme o de Lleida, i coincideixen amb mi: els nascuts en aquesta ciutat, tirant de generalitats, no empatitzen, no inclouen, no conviden, o no almenys amb aquells que intentem fer-nos un lloc en aquests carrers.

Per als barcelonins de tota la vida no hi ha periodicitat, ni cafès espontanis, ni plans de futur amb tu: sempre acabes sent el col·lega despenjat amb qui quedar suposa gairebé un favor. I per això els de fora ens acabem ajuntant i fent pinya. No dic que sigui expressament ni amb maldat o menyspreu: de fet, estic segura que ni se n'adonen. Al final, la teva necessitat no és la seva i ells actuen en conseqüència: trien la comoditat del confort que donen els amics de sempre, els semàfors de sempre i els costums de sempre. Per molt que t'estimin, a la seva rutina l'estimen més, que és igual de lícit. Llàstima que el cop de porta el reprodueixin amics potencials que podrien convertir-se en els millors si no et veiessin com aquella persona que un dia va arribar per no quedar-se.