Cotlliure (Rosselló), 22 de febrer de 1939. El professor, escriptor i intel·lectual andalús Antonio Machado (“Machado el malo”, en la nomenclatura franquista, i en contraposició al seu germà Manuel “el Bueno”, poeta del règim i de l’Església), moria a l’exili. Pocs dies abans havia travessat la frontera, segons algunes fonts amb destinació a París, i segons unes altres, a Cotlliure. En qualsevol cas, Machado va ser enterrat a Cotlliure, i aquesta setmana, coincidint amb el vuitantè aniversari de la seva mort, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, n’ha visitat la tomba. Tanmateix, Machado no és l’única víctima d’aquell tràgic exili.
Entre 200.000 i 300.000 exiliats catalans
Entre el 3 de gener de 1939 (caiguda del front republicà del Segre) i el 10 de febrer de 1939 (ocupació franquista dels darrers reductes republicans a Catalunya), més de 400.000 persones van iniciar el camí de l’exili. Segons la investigació historiogràfica, entre 200.000 i 300.000 persones d’aquell contingent eren catalans i catalanes, a l’entorn del 10% de la població del país. El periodista i historiador tarragoní Antoni Rovira i Virgili, llavors vicepresident primer del Parlament de Catalunya, va descriure així aquella tragèdia així: “Cada carro és una família que se’n va, i cada filera de carros, un poble que es buida”.
Refugiats republicans al pas fronterer del Pertús / Blog Xavier Febrés
La pèrdua de les darreres esperances
La caiguda del front republicà format per l’eix Noguera-Segre-Ebre (novembre de 1938 a gener de 1939) va ser un cop duríssim per a la Catalunya republicana. No tan sols es van perdre gran part dels efectius militars i de l’armament que havien de defensar Catalunya de l’ofensiva franquista, sinó que es van esvair les darreres esperances de guanyar la guerra. Amb la crida de la darrera Lleva del Biberó (5 de gener de 1939), els governants de la República espanyola van perdre l’últim bri que els restava del crèdit que la societat catalana —si més no, una part majoritària— els havia concedit a l’inici del conflicte (1936).
L’èxode republicà català
Des de l’inici del conflicte civil (juliol de 1936), els rebels, amb el propòsit de crear i alimentar un clima de terror que, en la seva macabra estratègia, havia de conduir al desànim de la població civil republicana i a la desafecció cap a l’Exèrcit Popular de la República, havien perpetrat autèntiques massacres. L’amenaça d’aquella brutal i arbitrària repressió —que practicaven amb els elements propis d’una venjança implacable— va impulsar l’èxode republicà català: alcaldes, regidors, intel·lectuals, professors, promotors culturals, defensors dels drets dels treballadors i excombatents (voluntaris i de lleva), entre molts altres col·lectius.
L’èxode cap a França
Les primeres grans fileres de carros, les primeres mostres d’un estat d’ànim general de derrota, es van fer visibles a la carretera de Tarragona a Barcelona. Els dies immediatament posteriors a la caiguda del front del Segre (el darrer front republicà de l’eix Noguera-Segre-Ebre, que marca la línia geodèsica que separa Catalunya i Espanya) hi va haver un èxode formidable en direcció a la frontera francesa. El fotoperiodista nord-americà Robert Capa va immortalitzar aquella tragèdia, agreujada pels bombardeigs perpetrats per les aviacions dels règims nazi alemany i feixista italià, aliats del bàndol rebel franquista.
Els bombardeigs a les columnes de refugiats
Els testimonis gràfics revelen que els bombardeigs franquistes no només van causar la mort immediata, per efecte de la metralla, de molts refugiats, sinó que també van condemnar a una mort diferida molts dels supervivents. La mort de la mula que tirava el carro era l’anunci d’un camí amb dificultats afegides. Amb la mula morta es quedava no tan sols la gent gran que no podia continuar a peu, sinó també la llenya, les flassades o els aliments que no cabien a les mans dels qui reprenien el camí. El 10 de febrer de 1939, l’exèrcit franquista anunciava la confiscació de milers d’objectes abandonats per les columnes de refugiats republicans.
La pèrdua de les elits intel·lectuals, artístiques i científiques
“Cada filera de carros és un poble que es buida”. Mentre que la primera part de la cita de Rovira i Virgili era la constatació d’una tràgica realitat, la segona part tenia un cert component metafòric. Fins i tot en les grans ciutats del país, allà on el compromís amb els ideals catalanistes i republicans havia estat —per una simple qüestió aritmètica— més intens, els exiliats no van representar mai més del 15% o el 20% de la població, però eren les elits intel·lectuals, artístiques i científiques de les seves respectives comunitats. L’èxode republicà va significar la tràgica pèrdua d’un capital humà de valor incalculable, que condicionaria la resistència del país a la repressió franquista.
L’estratègia franquista: acorralar els refugiats
El 30 de gener de 1939, les tropes franquistes arribaven a la frontera andorrana. L’endemà, el diari La Vanguardia Española publicava una notícia que titulava “Andorra se niega a recibir a los combatientes rojos de España”. Naturalment, en aquella història els andorrans no hi van tenir res a dir. O, més ben dit, res a decidir. I són, altra vegada, els testimonis gràfics els que mostren l’autèntic abast de la tragèdia de l’èxode: els primers dies de febrer de 1939, amb la frontera andorrana tancada i amb la Cerdanya a un pas de ser ocupada, hi va haver una formidable concentració de refugiats a les carreteres que conduïen a França a través dels passos més orientals dels Pirineus.
El camp de concentració d’Argelers
La platja d’Argelers (Rosselló) va ser un dels indrets habilitats pel govern del República Francesa per entaforar-hi els refugiats republicans. En efecte, Argelers no va ser mai un champ de réfugiés: les condicions d’amuntegament, d’insalubritat, d’inseguretat i d’inanició que hi van patir els republicans catalans i espanyols el van convertir des del primer moment en un camp de concentració. Un dels camps de la vergonya de la República Francesa. Argelers va ser el primer camp de concentració francès per als refugiats republicans. Després s’habilitarien Sant Cebrià, el Barcarès, Ribesaltes i el Voló, al Rosselló; Vernet, al Conflent, i Bram, al Llenguadoc.
Camp de concentració d'Argelers / Museu de Badalona
El camp d’Argelers, segona ciutat de Catalunya
El 10 de febrer de 1939, set dies després que s’obrís i el mateix dia que l’exèrcit franquista feia pública la confiscació dels béns “abandonados por los rojos”, el camp d’Argelers albergava 100.000 persones. Per tenir una idea de què vol dir això, cal tenir present que hauria estat la segona ciutat de Catalunya en població. Oficialment, el camp havia estat construït com una estació per als refugiats, que més tard havien de ser distribuïts arreu de França. Ara bé, la realitat desmentiria la versió oficial: malgrat que no tenia cap mena de serveis bàsics, seria utilitzat durant dos anys (1939-1941) —els dos darrers sota administració nazi alemanya— i arribarien a passar-hi més de 400.000 persones.
Camp de concentració d'Argelers / Fons Robert Capa
La mort, element dominant a Argelers
Els altres camps, que es van construir amb el pretès argument de reduir la massificació d’Argelers, no van ser gaire diferents de la macabra experiència pionera, per dir-ne d’alguna manera. La mort es convertiria en l’element dominant d’aquell paisatge. Les malalties (l’epidèmia de tifus de l’agost de 1939, per posar un exemple), la infraalimentació, la precària assistència sanitària i les pèssimes condicions higièniques van dur a la mort milers de refugiats, especialment els més vulnerables: infants i ancians. I el pitjor de tot és que l’administració del camp de concentració no va donar mai dades precises i exactes de les persones que hi van morir.
Camp de concentració d'Argelers / CCMA
De Cotlliure a Argelers, set quilòmetres
Cotlliure és a set quilòmetres de la platja d’Argelers. És la distància que separa una tragèdia personal, la mort a l’exili del poeta Machado, d’una tragèdia col·lectiva, la mort, també a l’exili, de milers de persones —la immensa majoria, catalans i catalanes—, de diverses condicions socials i categories intel·lectuals. La distància que separa la tomba del gran i reconegut poeta castellà de la Generació del 98 de la fossa invisible de milers d’homes i de dones anònims i anònimes —la immensa majoria, catalans i catalanes. En el cas de Pedro Sánchez, la distància que separa el detall —la foto oportuna— del fet: conèixer i assumir la història, fins i tot més enllà de la història d’Argelers.
Imatge principal: Camp de concentració d'Argelers / Museu de Badalona