Era l'any 1936. La nostra història encara no havia entrat a viure un dels seus capítols més dramàtics. Un joveníssim Antoni Bonet i Castellana tot just havia finalitzat els estudis d'arquitectura. Era, indiscutiblement, un dels llicenciats més brillants de la seva graduació. Per això a ningú li va estranyar que li oferissin ingressar a l'estudi de Charles-Édouard Jeanneret-Gris, un dels arquitectes més excepcionals de tots els temps. Traçador d'edificis que, com artista que era, firmava els seus projectes amagat rere un pseudònim: Le Corbusier. Sense pensar-s'ho, va fer les maletes i va marxar a París. Al taller del seu mestre va coincidir amb dos somiadors de formes com ell, els argentins: Jorge Ferrari-Hardoy i Juan Kurchan. Junts, unint les inicials dels seus cognoms, BFK, modelarien un dels dissenys més icònics del segle XX.
Joseph Beverley Fenby va ser un enginyer mecànic i inventor nascut a Liverpool l'any 1841. Un geni que el 13 de febrer de 1863 va patentar un objecte fascinant a què va anomenar 'Fonògraf Electro-Magnètic', invent que va establir les bases del fonògraf ideat anys després per Thomas Edison. Cercant un futur millor, com milions de compatriotes, Fenby va decidir buscar-se la vida al nou continent. Un territori, Amèrica del Nord, escarpat per milions d'hectàrees de planures salvatges per explorar. D'aquella realitat va néixer la cadira Tripolina, un seient de camp amb estructura de fusta i coberta de lona que es va popularitzar entre exploradors i exèrcits durant les últimes dècades del segle XIX.
Fent el papallona
Amb l'esclat de la Guerra Civil, acabat el seu periple per París; Antoni Bonet va renunciar a la idea de tornar a casa. En mig d'aquell clima bèl·lic en què les tropes franquistes anaven conquerint territori amb el suport d'alemanys i italians i la falsa neutralitat dels aliats, va acceptar la invitació de Ferrari i Kurchan d'anar-se a viure amb ells a Buenos Aires. Plegats van fundar el Grupo Austral, col·lectiu fonamental (a ells se'ls unirien noms com José Alberto Le Pera, Abel López Chas, Luis Olezza, Ricardo Vera Barros, Samuel Sánchez de Bustamante, Itala Fulvia Villa, Hilario Zalba, Simón Ungar...) per decodificar l'arquitectura i el disseny a Amèrica del Sud al segle XX. En el seu manifest fundacional, llibre d'estil redactat per Bonet, expressaven el seu desig de crear una tendència en què coexistissin el món individual, anàrquic i informe amb les idees del funcionalisme, de l'avenç social i de la utopia del progrés. El seu disseny més celebrat, però, no va ser un edifici sinó una cadira, la BFK, també coneguda com a cadira Butterfly.
Bonet, Ferrari i Kurchan van prendre com a referent la cadira Tripolina de Fenby, influència a què van sumar moltes de les lliçons apreses al taller de Le Corbusier per acabar donant vida a un objecte que en diverses llistes destaca com un dels 100 millors dissenys del segle XX (també un dels més reinterpretats i plagiats), inclosa des de 1941 a la col·lecció del Museu d'Art Modern de Nova York. Ideada inicialment com a part del mobiliari d'un dels edificis traçats pel Grup Austral a Buenos Aires, la Butterfly va ser presentada oficialment l'any 1940 en el tercer Salón de Artistas Decoradores de Buenos Aires, on es va endur el primer premi del certamen. Pocs mesos abans ja havia estat descoberta a la revista Nuestra Arquitectura, on la descrivien com un moble tan funcional com decoratiu, paradigma de "l'arquitectura actual".
De la BFK a la Ricarda
Disseny polivalent, ja que funciona igual de bé a exteriors com interiors, l'estructura de la BFK està realitzada a partir de tubs de ferro rodó massís de 12.7 milímetres de diàmetre, sobre la que recau una peça de cuir, que per la seva forma recorda una papallona amb les ales desplegades. D'aquí que se la passès a conèixer popularment com a Butterfly, en anglès, perquè el disseny de Bonet, Ferrari (a qui molts consideren el veritable pare de la criatura) i Kurchan va tenir un gran impacte als Estats Units, molt especialment a les ciutats californianes on va passar a ser un element imprescindible del seu estil de vida.
Antoni Bonet va tornar a Barcelona a mitjan dècada dels anys seixanta. Seus son alguns dels edificis que han acabat dibuixant el relleu de la capital catalana: l'Edifici Mediterrani de 1966 (Carrer Consell de Cent, 164-180), La Torre Cervantes també de 1966 (Carrer Manuel Ballbé, 5), la Torre Urquinaona de 1970 (Plaça Urquinaona, 6-8) i el Canòdrom de la Meridiana, pel qual va rebre un premi FAD d'arquitectura l'any 1963... Bonet, per cert, també és l'arquitecte de La Ricarda o Casa Gomis del Prat del Llobregat, una joia del racionalisme que corria el perill de desaparèixer amb les obres d'ampliació de l'aeroport de Barcelona.