Les coses s'han de dir pel seu nom: sense Cala Vento (ni Nueva Vulcano, ni Mujeres, ni Sidonie: curiosament tots ells catalans cantant en castellà) a Catalunya no tindríem rock. Déu salvi els empordanesos i els pedals de distorsió. Sorgits ara fa gairebé una dècada seguint l'estela de les bandes de l'escuderia BCore: els The Unfinished Sympathy, Bullit, els ja citats Nueva Vulcano, etc... Joan Delgado (veu i bateria) i Aleix Turón (voz i guitarra) ens van captivar amb la seva fórmula infal·lible de rock vitamínic de ritmes polièdrics i melodies incontestables. Proposta que han anat elevant a la seva màxima potència disc rere disc fins arribar a Casa Linda, el seu quart treball publicat setmanes enrere. Un àlbum, que delectarà a seguidors i malalts de bandes com Weezer o Foo Fighters, amb els peus al rock alternatiu i la mirada als grans estadis. Sempre jugant amb les seves pròpies regles (ells van fent des del seu quarter general a l'Empordà, base d'operacions on tenen el seu estudi de gravació i el seu segell discogràfic: Montgrí), Cala Vento ja figuren entre l'elit del rock estatal (tot sovint amb més reconeixement fora de Catalunya que a casa). Avui presenten la seva nova col·lecció de cançons al festival Cruïlla. Diuen que estan nerviosos.
Encara us emocioneu? Encara hi ha nervis i sentiu papallones a l'estómac abans dels concerts?
Joan Delgado: Hi ha més nervis que abans. Poder, perquè també hem començat a girar el disc en festivals, cosa que no havíem fet mai abans. Sempre giràvem primer per sales, on anàvem agafant rodatge, i després ja venien els escenaris grans. Però sí, sí, hi ha nervis. Hi ha nervis i hi ha ganes i emoció. A més, Casa Linda és el nostre disc més ambiciós de tots els que hem fet, i això també genera més expectatives.
Aleix Turón: Al final són aquestes expectatives les que et fiquen neguitós. Tot i que toquem a festivals on ja hi hem estat, però no deixen de ser escenaris més grans o millors.
Ho esteu petant molt fort.
Aleix: Està anant molt bé, estem molt contents. Les nostres expectatives s'estan complint. Mai hem volgut ser un grup de petar-ho d'un dia per l'altre, sinó de fer carrera llarga. És el nostre quart disc, l'octubre ja farà 9 anys que toquem, i ara comencem a recollir els fruits de tota la feina feta. Mola molt.
Està anant molt bé, estem molt contents. Les nostres expectatives s'estan complint. Mai hem volgut ser un grup de petar-ho d'un dia per l'altre, sinó de fer carrera llarga
Hi ha una cosa molt maca en la vostra història: ho esteu aconseguint amb les vostres regles. Sempre heu funcionat a partir del vostre criteri, la vostra manera d'entendre tenir un grup de rock i formar part de la indústria amb la vostra propia discogràfica.
Joan: Sí, i a vegades no ens adonem d'això. Necessitem fer aquest exercici de mirar les coses amb perspectiva i veure com hem arribat aquí. Tot això com que et reafirma. A vegades tendim a fixar-nos molt en què fan els altres per intentar incorporar-ho a la nostra manera de fer. I al final, t'adones que el més important no és mirar tant al teu voltant i sí mirar més endins i fer les coses com et diu la teva intuïció.
Tinc la sensació, però, que us van millor les coses fora que aquí, a casa.
Aleix: Sempre hi ha excepcions, perquè quan fem un bolo a Barcelona ens va igual de bé que a Madrd. Però sí que potser triomfem més a d'altres llocs fora de Catalunya. També és veritat que a nivell de mitjans, sempre se'ns ha fet més cas fora que aquí. Aquesta percepció la tens bàsicament per això segon, perquè a nivell de públic, en tenim bastant a Catalunya: toquem molt a festes majors, ve molta gent a veure'ns, el grup és conegut. Nosaltres tenim la sensació que a Catalunya la gent coneix Cala Vento.
Joan: Però la cobertura mediàtica... Acabem de publicar un disc nou i hem vist que als mitjans d'aquí no els interessa tant. A Catalunya no tenim la mateixa cobertura mediàtica que la que tenim fora d'aquí.
I per què no ens interesseu?
Aleix: Vosaltres sabreu. Poder és pel tema de l'idioma. Passa que hi ha altres artistes catalans que canten en castellà a què sí que se'ls dóna cobertura. Poder no som mediàtics o no creem notícies amb morbo perquè es parli molt de nosaltres (riu).
Ja ho heu dit: Casa Linda és el vostre disc més ambiciós, però alhora també em recorda els vostres inicis.
Aleix: Hi ha molta gent que ens ho diu.
Heu mantingut l'essència indie dels inicis però alhora us heu aproximat a una sonoritat mainstream, que és una cosa que grups ianquis com Weezer sempre han fet molt bé,
Joan: Aquest sempre ha sigut el nostre objectiu. El primer disc (Cala Vento, 2016) sona com sona, perquè teníem els recursos que teníem, però en aquell primer disc ja volíem sonar com aquest últim. Ara teníem els recursos, el temps per fer-ho, l'estudi...
Aleix: Per fi hem pogut fer el disc que volíem fer. Tenim com a referents grups com Foo Fighters o Weezer, que tenen un peu a cada lloc. I si ells no s'avergonyeixen de sonar enormes, per què ho hauríem de fer nosaltres.Cala Vento sempre hem volgut sonar superbé, potents... Tot el tema de la independència i de l'underground crec que és més una cosa de filosòfica i d'esperit, que no pas de so. Sempre ho hem vist així. Això de ser més o menys indie era una polèmica que existia fa anys quan un grup creixia una mica.
Sempre hem tingut aquesta voluntat de fer les coses cada vegada millor, arribar com a més gent millor, però sempre sense haver de prostituir la nostra música ni la nostra manera de fer
Vosaltres no us heu amagat: sempre heu volgut viure de la música.
Aleix: Mai hem tingut por a créixer i tenir èxit. Cadascú com a músic pot tenir les seves conviccions, i totes són igual de vàlides. Tenim molts amics d'aquí, de l'escena d'underground de Girona i voltants, amb què hem compartit moltes nits de concert, i molts d'ells no tenen aquesta vocació d'arribar com a més gent millor, i poder fer un ofici d'això. La seva vocació és una altra. És estar amb els col·legues, estar al local d'assaig, tocar on ells volen. I és totalment vàlid. Aquesta línia ja ens agrada, ja l'hem practicada durant molt de temps i, segurament, si no haguéssim tingut tota la sort que hem tingut amb Cala Vento, seguiríem en aquest món underground. Però sempre hem tingut aquesta voluntat de fer les coses cada vegada millor, arribar com a més gent millor, però sempre sense haver de prostituir la nostra música ni la nostra manera de fer.
Joan: Això ho vam parlar amb Amaral, quan els vam conèixer (Amaral van col·laborar amb Cala Vento al seu single Teletecho y El Acecho). Ells ho tenien molt clar, això. Ens deien que no havia d'haver-hi cap problema per dir-ho, que tu vols arribar a molta gent. Nosaltres sempre ho hem dit i sempre ho hem pensat, i no hi veiem res de dolent, al contrari.
Parlàveu de l'escena gironina i, hòstia, no us acabeu mai. És inesgotable. Com passa també a Vic, sempre surten coses interessants.
Aleix: Crec que hi ha moltes cosetes interessants, tant a nivell molt més underground com a nivell més popular. És positiu que no tot passi a Barcelona. Com també passa a Vic, que continuen apostant i continuen sortint bandes cada dia. Sí que és veritat que nosaltres, fora del que és l'underground pur, a Catalunya trobem a faltar una mica grups de rock, grups de guitarra.
A Catalunya trobem a faltar que hi hagi més grups de rock, grups de guitarra
És que sou tres. Esteu vosaltres, Mujeres, que són una o dues generacions més grans, i ara Dan Peralbo...
Aleix: Ens dóna una mica de vida, veure penya com en Dan fent rock. Però ja està, ara tot és molt més tranquil. Són tendències, suposo.
Són tendències o va amb el nostre tarannà de país?
Joan: Potser hi ha alguna cosa d'això. Però si tu gires la mirada enrere, no fa tant hi havia tota l'escena hardcore i rock alternatiu sorgida de la discogràfica BCore. Als 90 tots els grups de guitarres no estaven a Madrid sinó a Barcelona. Fins i tot reivindicaria el rock català de tota la vida, que eren grups de rock. Ara això s'ha perdut. A veure si en Dan Peralbo ho torna a arrencar una mica, però...
També estan la Ludwig Band, empordanesos com vosaltres, però des d'un vessant de rock més clàssic.
Joan: Tant Dan Peralbo com la Ludwig són grups que, per a mi, marquen una diferència amb tot el que es venia fent. Aviam com evoluciona. La Ludwig estan tenint molt d'èxit, i això es convertirà en un referent per a altra gent que vulgui fer música, com va passar amb Manel.
Justament han fitxat per la discogràfica de Manel, cosa que potser els posa una mica de pressió. Vosaltres, després de la molt bona acollida del vostre anterior disc, Balanceo, heu sentit aquesta pressió, per fer un disc d'èxit?
Aleix: No, de fet, no sé molt bé per què, però ens vam sentir com molt recolzats per tots els nostres seguidors. Sobretot durant la pandèmia, quan vam haver de cancel·lar molts concerts. Però vam treure marxandatge i la gent va tenir molt bona resposta. Després vam fer la gira final de Balanceo, i també va anar superbé. Estàvem molt tranquils fent Casa Linda, sentíem que la gent que ens segueix ens estimava molt, i que féssim el que féssim, en recolzarien.
Joan: Jo, personalment, tenia bastanta més pressió amb Balanceo que amb aquest disc. En cap moment l'Aleix i jo vam dubtar si les noves cançons agradarien. Era com que ja ho donàvem per fet. Imaginàvem que si a nosaltres ens agradaven, als nostres seguidors els agradarien.
En cap moment l'Aleix i jo vam dubtar si les noves cançons agradarien. Era com que ja ho donàvem per fet. Imagiàvem que si a nosaltres ens agradaven, als nostres seguidors els agradarien
Sempre han estat així, però aquesta vegada una mica més: les lletres de Casa Linda són llibres blancs dels sentirs de la vostra generació.
Aleix: Cantem del que ens afecta a nosaltres o afecta la gent que ens envolta. La realitat és el que ens inspira. No solem ficcionar molt.
Joan: Són més directes, les lletres d'aquest disc. A mi, probablement, són les que més m'agraden dels quatre. L'única ficció que utilitzem és la metàfora, perquè és una dimensió poètica que també ens interessa molt i que creiem que és necessària en la música. Aquesta creació d'imatges...
Aleix: Recordo la cosina d'en Joan dient-me que Conmigo és com una pel·li, perquè l'escoltava i veia la seqüència: una casa, ella estava dins i veia això i després veia això altre.
A Balanceo vau comptar amb la col·laboració de Lluís Gavaldà d'Els Pets; a Casa Linda, teníeu en Gorka Urbizu, qui va ser cantant i compositor de Berri Txarrak.
Joan: Quan Berri Txarrak estava al top i actuaven a totes les festes majors de Catalunya, jo era molt petit i no els podia anar a veure. La meva germana, que és més gran, sí. Berri Txarrak els he redescobert de més gran i sobretot ara, després de fer aquesta col·laboració amb en Gorka.
Aleix: Va ser molt inspirador treballar amb ell. Tot i que només va venir un dia a l'estudi per gravar una veu. Però després vam estar una bona estona parlant sobre la vida i sobre l'ofici i va ser molt inspirador.
Després de vuit anys tocant i coneixent tots els intríngulis de la indústria musical, vas veient quin tipus de grup ets, vols ser i intentes ser. I t'adones que és possible tenir una carrera com la que volem tenir en un país com el nostre, encara que sembli molt difícil
Berri Txarrak van ser una banda que van arribar a tot el món, literalment, perquè van girar per tot el planeta, sense fer cap concessió: des de la independència i cantant en euskera.
Aleix: És un gran referent, sobretot, per tot el que ha fet: com han treballat la seva carrera, mica a mica, amb molta paciència. Al final, després de vuit anys tocant i coneixent tots els intríngulis de la indústria musical, vas veient quin tipus de grup ets, vols ser i intentes ser. I t'adones que és possible tenir una carrera com la que volem tenir en un país com el nostre, encara que sembli molt difícil. Perquè ell ho ha fet i altres grups també ho estan fent. Tot i que persones com en Gorka són un oasis, no et sents tan sol.
A Passar pantalla, ell canta en esukera i vosaltres, per primera vegada, en català.
Aleix: La cançó no anava a entrar al disc, perquè no se'ns acudia cap melodia ni cap lletra. Originalment era en castellà, però la vam traduir al català, per veure si funcionava. Però tampoc ens acabava d'agradar. Però li vam passar al Gorka, i ell va fer la seva melodia i la seva lletra. I de sobte tot va canviar, tot va encaixar.
Això que el disc es digui Casa Linda, és perquè enyores fer d'arquitecte, Aleix?
Aleix: No. No ho enyoro. Però sí que és veritat que haver rebut la formació que he rebut... A la universitat reflexiones molt sobre el paper que té l'habitatge en la vida de les persones... I aquest tema va anar apareixent mica a mica sobre la taula durant la creació d'aquest disc per diverses raons. No només per la meva dificultat en trobar un habitatge, sinó per la dificultat que té molta gent que m'envolta o coses que et vas entrant, de gent que busca deixar Barcelona i poder tornar aquí, al poble, a l'Empordà, i no pot, perquè són tot segones residències, que no te les lloguen, o te les lloguen, però et diuen que has de marxar el juliol i l'agost. No totes les cançons parlen d'això, però sí que és un tema que és recurrent al llarg del disc.
Quins somnis us queden per fer?
Joan: Jo crec que en falten molts de somnis per fer.
Aleix: Aquest any compartirem festival amb Red Hot Chili Peppers i Arctic Monkeys, que era un somni que també estava allà. I crec que a tots dos ens molaria fer una gira per Estats Units o Europa. Una gira d'aquestes de carretera i manta. Ho acabarem fent, encara que sigui quan ja no no puguem gairebé ni tocar. O una gira com la que farem a partir de l'octubre d'aquest any. Una gira de sales ben parida, de sales grans, amb aforaments importants, amb condicions, amb bons equips. Ara ens hem pogut comprar una furgoneta més gran i podem anar amb un equip de gent que ens acompanya. Ja no anem tots dos sols. Aquest era un somni que buscàvem i que si tot va bé aquest octubre, novembre i desembre farem realitat.
Joan: A mi m'agradaria tocar l'Estadio Vicente Calderon.
Sempre hem sigut molt curosos amb els nostres somnis. I crec que per això també ens ha anat bé i hem tingut una trajectòria com la que hem tingut
Al Wanda Metropolitano!
Aleix: Això! (riures). Sempre hem sigut molt curosos amb els nostres somnis. I crec que per això també ens ha anat bé i hem tingut una trajectòria com la que hem tingut. L'any que ve farà deu anys que toquem plegats i hem tingut una trajectòria bastant sana. Som ambiciosos, però sempre amb els peus a terra, perquè si no l'hòstia és més forta.