Fins al 18 de desembre el Teatre Romea acull el Calígula d'Albert Camus, en una versió de Mario Gas amb Pablo Derqui com a protagonista. La història de l'emperador romà que va voler equiparar-se als déus alliberant els seus desitjos més ocults porta a l'escenari un debat clau sobre la llibertat i el poder. Es tracta d'una coproducció entre el Teatre Romea, el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i el Grec 2017, que torna ara als escenaris barcelonins després d'obtenir un gran èxit de públic i de crítica on s'ha representat.

Un Camus duríssim

Albert Camus no és un autor còmode. I a Calígula apareix el Camus més provocador amb un text d'una gran duresa que pren l'emperador romà més brutal com a pretext. Camus defuig escriure una obra de caràcter històric, reconstruint el Calígula real, i prefereix cenyir-se al Calígula mític, el de l'incest, el de la brutalitat, el del caprici, el de la blasfèmia i la iconoclàstia, el de l'instint desencadenat, el dels desitjos absurds... Perquè el que pretenia Camus, en aquest text, era iniciar un debat sobre el sentit de l'existència, i també sobre els límits de la llibertat. El Calígula de Camus és un home que vol l'impossible: la lluna, però també canviar el destí. I canvia el destí a base de crueltat. Calígula vol ser Déu, i vol ser-ho endurint el seu cor. Un text evidentment incòmode, perquè planteja que la seguretat no és un valor absolut. A la fi, Camus aconsegueix despertar simpaties cap a un Calígula embogit que es tortura sobre els motius de l'existència i que tan sols troba sentit en la mort i en la destrucció.

Calígules d'ahir i de sempre

Mario Gas defuig presentar Calígula com un representant de les èpoques més decadents de la Roma imperial, i prefereix mostrar Calígula com una mostra de les foscors de l'ànima humana, en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Així, li importa més reconstruir un ambient cortesà que un ambient imperial. I fa picades d'ull a l'actualitat: els prohoms de l'Estat apareixen amb jaqueta i corbata, de forma molt similar a com exerceixen el poder els mandataris d'avui. I hi ha tocs musicals d'actualitat, amb un Calígula empeltat de David Bowie, en una apel·lació directa a la modernitat del text.

Derqui, magistral

Una de les claus d'aquesta obra és la capacitat interpretativa de Pablo Derqui. No és fàcil fer el paper del Calígula de Camus, un personatge irascible, que pot passar de la tendresa a l'execució en un instant, que pot fer mostres de gran sensatesa i al cap de no res vorejar la bogeria més absoluta. Derqui és capaç de transmetre tots els estats d'ànim de Calígula al públic, fins al punt que aquest pot arribar a empatitzar amb el monstre. Un magnífic David Vert fent d'Helicon, el sol·lícit serf de Calígula, i Borja Espinosa, com a gran antagonista de l'emperador, contribueixen a reforçar el dramatisme de l'obra.

Camus recupera Calígula

En realitat, els historiadors no en saben gaire de Calígula. Però les mencions que li va dedicar Suetoni a Els dotze Cèsars han estat un element que ha despertat la imaginació de filòsofs, historiadors i escriptors. Entre ells, Albert Camus (1913-1960), un autor francès nascut a Algèria (de pare francès i mare menorquina), que va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1957. Camus va ser un ferm militant d'esquerres i un dels màxims exponents de l'existencialisme (sobretot amb les seves novel·les La pesta, L'estranger i La caiguda). La primera versió de Calígula es va escriure el 1939, però es va retocar després de la Segona Guerra Mundial, per reflectir els fets que estaven passant a Europa. Però Camus no va voler limitar Calígula a una crítica a les dictadures, sinó que va anar més enllà i va convertir-la en una reflexió sobre la llibertat, el poder i l'absurd.

Calígula rodó

El Calígula de Camus és un dels grans textos del teatre del segle XX, i no constitueix un desafiament fàcil per a directors i actors. Mario Gas ha superat amb bona nota el desafiament que suposava portar el gran boig de l'imperi romà al segle XXI. Aquest Calígula respira modernitat. Que ningú esperi veure una història de romans. El Calígula de Camus, i especialment el de Mario Gas, és present avui en dia en governs i cimeres internacionals. "Encara sóc viu", crida Calígula en la darrera frase de l'obra. Potser sí.