Aquest article hauria d'haver sortit publicat ahir dilluns, però no va ser possible: es va desfer. Les altes temperatures del passat cap de setmana van fondre'l completament, amb tot de lletres, comes, signes d'exclamació i fotografies evaporant-se, deixant de nou tota la pàgina en blanc i radicalment nua. La narrativa no és possible a partir dels 37°, com va escriure Enrique Vila-Matas a Doctor Pasavento, ja que "el calor destruye los sintagmas y solo la poesía ininteligible parece ser digna de codificar el bochorno". Sens dubte, qui escriu aquestes noves ratlles hauria d'haver-ho recordat abans, ja que aquest article –l'original, no aquest segon- va ser escrit a Campanet, al cor de l'illa de Mallorca, un divendres d'agost en el qual els termòmetres van arribar a 39° i l'única arma per fer front a la calorada no va ser aferrar-se a un quitasol, com la protagonista del quadre de Goya que il·lustra aquest article, sinó menjar síndria, nedar en pilotes a la cala de Sa Font de Sant Joan i escriure sota una parra els paràgrafs que ja mai no llegirà ningú. És a dir, fer cas fil per randa a Antònia Font. Spoiler: l'operació no va sortir bé.
Dues calors platònicament diferents
Qualsevol català decent, humil i amb dos dits de front sap que els mallorquins són millors en gairebé tot i que, com a hedonistes, ens passen la mà per la cara tres mil vegades, ja que l'hedonisme mallorquí és natural, innat i genuí. Una terra en la qual tothom s'esforça a tenir façanes impecables amb persianes de colors pel sol fet de fer plaent l'acte de passejar i transformar un carrer de qualsevol poble, posem per cas Porreres, en una estampa estètica digna d'un quadre de De Chirico, és una terra en la qual el goig de viure és una prioritat gairebé primària. Ara bé, quan es tracta de fer front a l'estiu més tòrrid, fer ús del mètode Antònia Front per suportar-lo no ofereix els resultats esperats, per molt que els mallorquins s'entestin a menjar síndries com si no hi hagués demà perquè ho diu la mítica "Fa calor". La canícula treu a la superfície els dilemes platònics més primaris, i potser en el Món de les Idees dir "que tal si encetam una síndria" quan fa calor és quelcom refrescant, però en el Món Sensible, sentint-ho molt per Joan Miquel Oliver, el més lògic és dir "què tal si compram un ventilador", "què tal si posem aire condicionat a casa" o, a males, "què tal si m'apropes el vano".
Una noia de Felanitx aferrant-se a una síndria com a arma imbatible per combatre la calor. (Noah Buscher)
Nou de cada deu mallorquins neixen, per herència, amb el Carnet Hedonista sota el braç, per tant no seré jo qui negui la superioritat absoluta dels nostres cosins germans en l'art de viure de la vida, però la millor cançó de la història per suportar la calor estival s'ha escrit a Catalunya i és obra d'un geni vallesà: "Calor, calor", de La Troba Kung-Fú, el segon grup de Joan Garriga després de Dusminguet. A diferència de la cançó d'Antònia Font, que posa en evidència la calor que fa i proposa plans per combatre-la, la de La Troba Kung-Fú reclama més calor de la que fa al carrer, en un acte masoquista ple de poesia que, malgrat el que digui Enrique Vila-Matas –si és que realment va ser Vila-Matas qui va escriure allò, ja que la calor també em despista, perdona'm-, es presenta perfectament intel·ligible. La cançó és un clam d'amor sincer i lliure: sense amor, l'ànima està glaçada per molta ardència que faci a fora, al món. Per això és una cançó profunda i trista però amb ritme alegre: perquè no parla de la calor ambiental, sinó de la calor emocional, la que no es mesura amb termòmetre, sinó amb un pulsòmetre.
El Canigó com a ventilador nacional
Pot una cançó sobre la calor i que reclama més calor evadir-nos de la calor? Aquesta és la paradoxa de "Calor, calor", ja que el seu ritme ens transporta a un envelat de Festa Major, a espardenyes a retaló mentre ballem, a got de plàstic en un concert d'orquestra i a camisa suada a les tres de la matinada, però també ens porta a un ball arrambat, a un encreuament de mirades i a un tonteig sense paraules on no molesten els 33° a l'ombra, ja que l'amor és més poderós que això. Sí, ja ho sabem, també Antònia Font parla de l'amor a "Fa calor" i proposa suportar la xafogor imaginant-se un futur ideal, amb aquell "Què tal si me dius que m'estimes durant es següents trenta mil dematins", però La Troba Kung-Fú descriu la calorada amb un vers molt més suggeridor i potent, possiblement insuperable: "Però dins el gel el meu cor batega/ bombeja sang a ritme de fera/ i el fred de peus ara pica al terra/ i el Canigó ara se m'ha tornat cascada".
L'estàtua de Verdaguer prenent el sol al Santuari de la Mare de Déu del Mont, amb el Canigó de fons. (Viquipèdia Commons)
Curiosament, entre el 25 de juliol i el 8 de setembre de 1884, Jacint Verdaguer va confinar-se al Santuari de la Mare de Déu del Mont per tal de completar l'escriptura dels poemes que acabarien conformant Canigó, el seu llibre més important, una de les obres poètiques més monumentals del romanticisme europeu i pedra fundacional del català literari modern. També ell devia passar calor, però la visió de la neu dalt del pic més mític dels Països Catalans devia apaivagar-li el sofriment, igual com ho fa Joan Garriga quan ens parla d'un cim nevat fonent-se i d'una cascada d'aigua glaçada que, només d'imaginar-nos-la, ens fa venir ganes d'agafar una rabequeta. La calor és la mateixa en totes dues cançons, la suor hi és igual i la sensació enganxosa d'aquella "apegagosa mel de sol" que escrivia Gabriel Ferrater es percep en totes dues lletres, però la cançó d'Antònia Font reivindica de manera idealista i sense metàfores elements naturals per fer front a la calor ambiental, per això no esdevé un bon ventilador. La de La Troba Kung-Fú, en canvi, reivindica sentiments reals plens de metàfores per parlar de la calor, però d'una calor sentimental., per això canviant el nom de la cosa, com un engany, s'assoleix l'evasió.
Joan Garriga, inventor del Mètode La Troba Kung-Fú per suportar la calor, en un concert l'any 2013. (Viquipèdia Commons)
Totes dues coincideixen en treure's la roba, però si existeixen dues calors, també existeixen diverses maneres de despullar-se. Antònia Font clama la nuesa com ho faria un mamífer irracional i acalorat, boig per banyar-se a l'aigua i assedegar-se; La Troba Kung-Fú, en canvi, afirma que som mamífers racionals inventors de l'erotisme, preàmbul del sexe, és a dir, de la passió. Per això, amics mallorquins, cosins germans del meu cor, em sap greu dir-vos que a Catalunya, davant la calor, algú va inventar un mètode molt més plaent que el vostre per afrontar-la, o si més no, per poetitzar-la: desitjant-la, ja que descriure la calorada amb el Canigó desfent-se com una torre de Badel esmicolant-se en mil bocins, igual com es va desfer el meu primer article, converteix la xardor en una imatge poètica imbatible i potser massa metafòrica, però en un petit plaer més potent, tel·lúric i refrescant que un tall de síndria.