No sé si recordeu la vegada a la vida que us heu avorrit més. Jo sí: mirant el Tour de France des de Coma-ruga, on passàvem els estius, als anys noranta. Migdia, sofà i aquelles munions de bicicletes silencioses a la pantalla. Les corbes de l’asfalt bullent i la veu somnolent del retransmissor. I no passava mai res, no queien, no s’empentaven, no se’ls punxava una roda. Cada dia, durant vint dies, hi tornaven, obstinats, pedalejant sense parar mai amb l’esquena cada vegada més encorbada. A Coma-ruga era l’únic televisor i no hi havia cap mena d’opció d’intentar discutir la possibilitat de canviar de canal. Ni de broma.  Al final, per distreure'm, l’única cosa que em semblava mínimament interessant del Tour eren els estampats dels mallots dels ciclistes. El de color blanc amb rodonetes vermelles era amb diferència el meu preferit.

No sé si recordeu la vegada a la vida que us heu avorrit més. Jo sí: mirant el Tour de France des de Coma-ruga, on passàvem els estius, als anys noranta

Em sembla que és un record d’avorriment estival que s’uneix a un altre (també d’estiu, tot i que no s’esdevenien al mateix moment) i que és l’espera inacabable de la digestió abans de poder anar a la piscina del poble. Evidentment, a casa ni es plantejava que et poguessis banyar just després de dinar. Era com dir que anaves a tirar-te de cap a un estany de piranyes. A la meva família hi havia un sistema d’horari digestiu tan afinat que sempre es calculava en funció del que s’havia menjat. Si el menú era una crema i un tros de peix, per exemple, podies salvar-ho amb una hora i quart de digestió al sofà. Res a veure amb el bistec o les mandonguilles, que requerien dues hores ben bones abans no gosessis posar el dit petit del peu a l’aigua rebullida de la piscina. Dues hores són una vida, per un nen de sis anys. A part d’aquests dos moments estel·lars, recordo haver-me avorrit freqüentment, durant la infància

L’avorriment està mal vist. Perquè vivim una cultura que valora la productivitat, que està avesada a la sobrestimulació, a l’entreteniment, que té accés a tota la informació

L’avorriment està mal vist. Perquè vivim una cultura que valora la productivitat, que està avesada a la sobrestimulació, a l’entreteniment, que té accés a tota la informació. No pot ser que t’avorreixis. Deu ser que no tens interessos, perquè els estímuls són constants. Hi ha la creença que avorrir-se fomenta la creativitat i que, per tant, és constructiu. Que justament d’avorrir-te sorgeixen les millors idees. He llegit uns experiments molt curiosos sobre el tema. A una universitat del Regne Unit van fer copiar unes quantes pàgines de números de telèfons abans de plantejar-los el repte imaginatiu de pensar quantes funcions pot tenir un got de plàstic. Resulta que aquest grup, que havia fet una feina tan ensopida primer, va tenir solucions molt més creatives que el grup de control, que no havia fet res prèviament. En un tercer estudi, abans del repte se’ls va fer llegir una estona la guia telefònica. I els resultats encara van ser millors. 

Hi ha la creença que avorrir-se fomenta la creativitat i que, per tant, és constructiu. Que justament d’avorrir-te sorgeixen les millors idees

Hi ha qui creu, tanmateix, que aquesta idea és un mite. I que per evitar la sensació d’avorriment fem qualsevol cosa (digues-li anar a menjar una galeta, digues-li empassar-te un documental sensacionalista, vuit capítols de cinquanta minuts). No sortim de la zona de confort i, la majoria de vegades, no creem res de bo perquè per no avorrir-nos escollim el camí fàcil. Em sembla que ara els nens no s’avorreixen com abans (i reconeguem que hi ha poques coses més pesades que un nen avorrit). El que és segur, però, és que ara no es veurien obligats a mirar el Tour de France. Perquè agafen el mòbil i miren TikTok. Que potser no és més divertit, però és més variat. I com que tot queda a França, acabaré amb una cita de Victor Hugo, que deia que “només hi ha una cosa més terrible que un infern de patiment: un infern d’oci”.