"Venim d'una gira en què hem estat fent quatre espectacles alhora per acabar amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda i ara Els ocells, amb què estarem al Poliorama fins al 21 de gener". L'Israel Solà té una agenda atapeïda. Acaba d'arribar de Madrid, on està dirigint un espectacle en solitari, per assistir a un acte al Liceu, i després trobar-se amb nosaltres a la terrassa del Centre Cívic Can Déu, un dels millors racons de Barcelona per fer entrevistes. Bigoti delicadament retallat i ungles pintades, és una figura magnetitzant només de veure'l. Atractiu que es multiplica quan parla de la història i visió creativa de la seva companyia, La Calòrica, un dels col·lectius més interessants de l'actual escena teatral a casa nostra, creadors que es mouen amb excel·lència entre el classicisme i la contemporaneïtat, l'humor i la denúncia social. Ara es prendran un descans escènic per treballar en el seu nou espectacle. Abans d'obrir aquest parèntesi, però, han volgut recuperar momentàniament dues de les seves obres més celebrades. "Hem tingut la sort de poder explotar els nostres espectacles durant un any i ara ens toca crear i tancar capítols, per això hem decidit portar Els ocells al Poliorama. Esperem estrenar la nova obra en un any i mig o dos anys".
Intuint una catedral
Era l'any 2010. Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Júlia Truyol, Joan Yago i l'Israel es van conèixer a l'Insitut del Teatre i van decidir posar en marxa una companyia amb què portar a escena tot allò que trobaven a faltar al nostre cosmos teatral: "Un teatre ambiciós, compromès, que abordi amb humor les problemàtiques més serioses i on tots els llenguatges que intervenen en el fet teatral estiguin tractats amb la mateixa profunditat", tal com diuen en la biografia de la seva web. Es dirien La Calòrica. En pocs mesos van presentar el seu primer espectacle: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. "Vam començar molt tímidament, tot i que molt ràpidament ja vam tenir reconeixement", rememora l'Israel. "Ja amb el segon espectacle -L’Editto Bulgaro (2012)- vam aparèixer en alguns dels mitjans més importants del país. Però costava que el públic ens fes cas".
A nosaltres més que modernitat, el concepte que ens agrada és el de contemporaneïtat, que vol dir que parlem des de l'aquí i l'ara amb uns codis estètics que a nosaltres ens representen
"D'on han sorgit aquests penjats!", era la pregunta que tothom es feia en els cercles teatrals quan es van presentar en societat. Si aleshores el que es portava era fer espectacles de Harold Pinter o teatralitats més performàtiques, ells apostaven per una història dels reis catòlics parlant en vers amb escenografia i vestuari d'època. Miraven enrere per ser més moderns que ningú. "A nosaltres més que modernitat, el concepte que ens agrada és el de contemporaneïtat, que vol dir que parlem des de l'aquí i l'ara amb uns codis estètics que a nosaltres ens representen", emfatitza Solà. "Som això i a partir d'aquí treballem. No renunciem a parlar de nosaltres i fer un gir a les coses que coneixem".
Quan ens hem guiat per aquestes intuïcions hem creat millors espectacles que quan hem fet el que s'espera de nosaltres. Perquè fer el que s'espera que fem és complaent
La Calòrica, cert, vénen d'una tradició que intenten fer evolucionar. "La Feísima era això, una obra shakespeariana però contemporània. Aquest va ser el nostre germen: fer el que ens donès la gana. Tot i que no teníem un camí traçat per recórrer. Teníem visions i intuïcions. Però el teatre és això. Peter Brook deia que el teatre és un director intuint una imatge rere una boira. El director és el que ha de dir que allà hi ha alguna cosa i convèncer a la resta de la companyia per anar en aquella direcció. A vegades arribes i el que semblava una catedral en realitat és una barraca, però també hi ha ocasions en què és una catedral. Quan ens hem guiat per aquestes intuïcions hem creat millors espectacles que quan hem fet el que s'espera de nosaltres. Perquè fer el que s'espera que fem és complaent".
La creació és fricció
En la seva gènesi, El ocells, la seva obra de 2018, una de les més celebrades del seu repertori i que aquests dies estan revivint al Teatre Poliorama, no era més que això, una imatge molt borrosa al final de camí. Una proposta que dinamita qualsevol concepte clàssic d'espectacle. "Quan vam acabar de donar forma l'espectacle, el resultat va ser molt més plaent que amb obres anteriors, per tenir la sensació que era una cosa molt diferent de tot el que havíem fet. Encara ara, després de cinc anys girant-la, hi ha gent que quan la veu diu que és una bogeria". També va ser un procés molt traumàtic i insegur per a tots ells, admet l'Israel. "Hi havia moments en què ens envaïa la sensació que el que fèiem no tenia ni cap ni peus, i en més d'un moment ens vam plantejar avortar el projecte".
Hi havia moments en què ens envaïa la sensació que el que fèiem no tenia ni cap ni peus, i en més d'un moment ens vam plantejar avortar el projecte
"La creació és fricció", sentencia el director de La Calòrica. No sempre és divertit reconeix. A vegades discuteixen, perquè neix la inseguretat i el contrast entre els punts de vista. Però és justament en aquesta fricció on neixen les idees més interessants. Perquè La Calòrica és una companyia amb una creació més horitzontal que l'habitual. Elaboren en col·lectiu, tot i que tothom té la seva parcel·la molt determinada i fa valer el seu lloc. "I aleshores és quan sorgeixen els conflictes i l'haver de gestionar els egos i els anhels creatius. És aquesta gestió el que fa que una companyia perduri en el temps o acabi sent un lloc d'infelicitat".
La vida està molt malament
Els espectacles de La Calòrica es balancegen per una posada en escena entre la passió per la tradició i la pulsió contemporània i unes històries que empeltades d'humor i carregades de critica social. "Sovint la crítica social es confon amb la política", puntualitza. "Tot i que sí, tenim espectacles que toquen qüestions polítiques de forma molt frontal, com Els ocells o L'editto bulgaro". D'altres, com Fairfly, són pura crítica social. "Perquè toquen temes contemporanis, que ens afecten a nosaltres directament, problemes de la nostra actualitat que ens toquen com a éssers humans". Temes que són tan concrets que es tornen universals. Fairfly, per exemple, parla de la feina i com ens enfrontem als nostres drets laborals. Però també de com es gestiona un grup d'amics i de com qualsevol persona que intenta dur endavant un projecte, comença amb unes idees i uns ideals que ha de revisar al cap d'un temps, perquè el que fa es corromp i perverteix i no es correspon amb el que volia fer. "Nosaltres intentem fer obres que ens remoguin i que parlin de qüestions molt actuals i d'avui dia. No parlem d'Eros i Tànatos, parlem de l'aquí i l'ara: tenim 40 anys i parlem dels nostres problemes, sentiments, pors i angoixes".
No parlem d'Eros i Tànatos, parlem de l'aquí i l'ara: tenim 40 anys i parlem dels nostres problemes, sentiments, pors i angoixes
Actualment hi ha molta gent parlant de la contemporaneïtat. Però també hi ha gent que ho fa des d'un posat molt seriós. La Calòrica se situa en l'altre extrem. "Parlem d'aquests problemes, però sense prendre'ns gaire seriosament a nosaltres mateixos. Som persones que fracassem constantment en el nostre intent de ser herois, i això crea un component molt còmic". Aquest és el seu principal tret diferencial. Com també hi ha comèdies que l'únic que busquen és fer-te riure, que cerquen el pur gag i ells fan comèdies tristes, amb què les gent riu en veure com de malament estem a la vida.
No fem un teatre perquè es discuteixi en un petit cercle social, sinó perquè produeixi un pensament col·lectiu, perquè molta gent pugui sentir-lo
"L'art ha de transgredir?", no em puc estar de preguntar-li a l'Israel. I ell em respon que "l'art no ha de res, però a mi m'agrada que ho faci". L'art que a ell li agrada fa pensar l'espectador i li genera emocions. "Amb La Calòrica expliquem històries que ja venen marcades per un camí, però ens agrada no donar respostes a totes les preguntes que plantegem. No fem un teatre perquè es discuteixi en un petit cercle social, sinó perquè produeixi un pensament col·lectiu, perquè molta gent pugui sentir-lo. Per això ens agrada sortir dels circuits habituals i portar els nostres espectacles allà on no acostumen a arribar. Això em fa molt feliç".
Hi ha llocs on no riuen res, però quan acaba l'obra s'aixequen a ovacionar-te. I d'altres on passa just el contrari. I això no ho pots modificar. El públic ha de ser lliure
Més enllà de Catalunya, on ja és una companyia referencial, La Calòrica ha començat a girar, amb èxit, per Espanya i Europa. I no, la resposta als seus espectacles no és sempre la mateixa. "Ja no és la mateixa a Catalunya. Actues la mateixa setmana a Reus i Sabadell i són públics totalment diferents". Per a l'Israel, el públic és l'últim element d'un espectacle. I si aquest col·lectiu té una forma de sentir i una ànima, això modifica el resultat de l'obra. "Hi ha llocs on no riuen res, però quan acaba l'obra s'aixequen a ovacionar-te. I d'altres on passa just el contrari. I això no ho pots modificar. El públic ha de ser lliure". Recentment van ser a Itàlia, on van presentar Els ocells en versió original amb subtítols. Tenien dubtes. Es preguntaven si el seu humor funcionaria en aquest format. El públic transalpí va ser extremadament receptiu. "Va haver-hi una escena, però, en què apareix un mossén, que a Catalunya és cabdal, i quan la vam fer a Itàlia no va riure ningú, perquè allà no fan bromes amb l'església".
Una companyia (no tan) jove
Fracàs, fracassats. Conceptes redundants en la nostra conversa. Però com es pot parlar del fracàs a través d'una companyia que té èxit? "Perquè no en tenim, realment, d'èxit", contraposa. Resposta que amplia senyalant que ells han sigut uns fracassats durant molt de temps. "Nom som un col·lectiu de gent cool. Som pobreta gent. En aquell univers de canons normatius que eren els primers anys dels 2000, no podíem fer les obres estàndards. Ens ha costat molt fer entendre que aquestes històries es poden explicar des d'una altra perspectiva. Gràcies a Girls vam descobrir que a Nova York també hi havia noies que no eren la Sarah Jessica Parker, però veníem de Sexo en Nueva York".
Hem d'escoltar-nos i descobrir què és el que podem seguir aportant creativament
Girls va catapultar la trajectòria de la seva creadora i protagonista, Lena Dunham. Va ser un estrellat fugaç. Acabada la sèrie, meravellosa, per cert, poca cosa més s'ha tornat a saber d'ella. A l'Israel, però, no li preocupa tenir data de caducitat. "Més que la data de caducitat, ens preocupa estancar-nos en les idees que han funcionat". Que se'ls exigeixi, i autoexigir-se, fer sempre el que ha connectat amb l'espectador. Tampoc volen d'obligar-se al canvi per al canvi perquè se'ls demani la modernitat. "Hem d'escoltar-nos i descobrir què és el que podem seguir aportant creativament. De la mateixa manera que tenim clar que encara que seguim evolucionant, acabarem ocupant un espai diferent en la producció local: quan arribes ho tens tot per fer, però nosaltres ja no estem en aquesta fase, ara hem de parlar des d'una certa experiència. Ens neguem a seguir sent 'la companyia jove', perquè tenim 40 anys i més d'una dècada de trajectòria. Ja no som joves. Jove és la gent que està sortint ara de l'Institut del Teatre. Ells són els que han d'aportar aquesta energia que nosaltres vam insuflar en els nostres inicis".
Ens neguem a seguir sent 'la companyia jove', perquè tenim 40 anys i més d'una dècada de trajectòria
És difícil acceptar aquest pas del temps?
No queda una altra que escoltar-te i acceptar qui ets. Com a companyia ja no estem disposats a fer tot el que vam fer en els nostres inicis. Ja no faríem un espectacle amb dues escombres i sense cobrar. El pas del temps és difícil d'acceptar per a tothom, però en el teatre et dóna experiència i ofici.