Estimada Rosa,
Fa temps que no t'escric, però volia dir-te que avui he tornat per última vegada al lloc on vam veure'ns per primer cop. Les coses importants, a la vida, mai no passen perquè sí, per això sempre he pensat que haver-me enamorat de tu aquella tarda d'abril de 2003 va ser un senyal del destí. Ja t'ho he confessat més d'una vegada: sempre diré que aquell vespre, el dia que va morir Terenci Moix, vaig entendre que eres diferent de totes les altres. Si ell va mitificar eternament la plaça del Pes de la Palla i el barri Xino en general, comprendràs que jo sempre et parli del Camello i del barri Gòtic en particular quan penso en tu i en com vaig arribar-te a estimar. Aquell Gòtic ja gairebé no existeix, però, com ben aviat tampoc existirà el lloc on ens vam conèixer: les quatre botigues d'El Mercadillo de Portaferrissa i el bar més emblemàtic de Ciutat Vella tanquen la setmana vinent després de gairebé cinquanta anys, per això avui hi he anat per última vegada.
La icònica figura d'un camell a l'entrada de les galeries El Mercadillo ha fet que tothom les conegui com el Camello. (Carlos Baglietto)
També tu i jo ja no som els mateixos que aleshores, suposo. Quan gairebé cada dia et veig a la televisió o a la premsa, penso com has canviat en tot aquest temps i en la gent amb qui ara vas, però ja no em fa mal. Saps què em va fer mal, en canvi? Que em parlessis en castellà un dels últims cops que vam veure'ns, sincerament. Tu devies pensar que m'he fet gran, que ja tinc cabells blancs i que dissimulo més malament la panxeta que Ronaldinho l'últim any de Rijkaard, suposo. Doncs mira, si t'he de ser sincer, quan avui m'he assegut al bar El Jardí del Camello per fer una clara m'he seguit sentint igual de jove que aquella tarda d'abril de 2003, potser perquè sempre som joves als llocs on vam deixar de ser nens. Com tants pocapenes que avui transitem entre la trentena i la quarantena, jo vaig perdre la innocència assegut a les cadires d'aquell jardí que avui el meu company Carlos Baglietto ha fotografiat per darrera vegada, perquè perdre la innocència és abandonar el braç de la mare per aprendre a caminar sol, a perdre's sol, a passar por sol i a explorar la vida sol, simplement acompanyat d'amics que també trepitgen sols, per primer cop, aquest nou món. En aquesta aventura adolescent on les prohibicions esdevenen temptacions, el Camello va esdevenir refugi i far.
Les úniques quatre botigues obertes a les galeries ja han penjat el cartell de "liquidació per tancament". (Carlos Baglietto)
Diuen que la platja és l'espai més democràtic del món, ja que totes les persones, siguin com siguin, hi fan el mateix i van vestides gairebé igual. Pot ser que sigui així, però saps tan bé com jo que l'indret més democràtic que ha existit mai ha estat el Camello en aquells temps, un punt de pelegrinatge sagrat tant per a urbanites pixapins com per a rurals de comarques, tant per a hippies com per a quillos, tant per a pijos com per a skaters, tant per a ciutadans del món com per a ciutadans de Sant Guim de Freixenet, les Borges del Camp o Sant Esteve d'en Bas que baixaven dos cops l'any a la capital i tenien més interès a anar a les galeries de Portaferrissa que a la Sagrada Família. En uns temps en què Zara, H&M o Pull&Bear gairebé no existien, la roba es comprava allà. En una època en què Manu Chao omplia plaça Catalunya per la Mercè, els cordons amb la bandera rastafari es compraven allà. En uns anys en què portar arracades ja no era sinònim de ser pirata i fer-se tatuatges ja no volia dir ser expresidiari, els pírcings es compraven allà al mateix temps que els tòpics i tabús generacionals dels nostres avis es desmembraven, per sort.
El bar El Jardí va ser, és i sempre serà un petit refugi al cor de Barcelona per a molta gent. (Carlos Baglietto)
Tu em vas conèixer així, amb una samarreta acabada de comprar amb el logo de Pepsi on es llegia "Speed", un collaret amb una fulla d'herba, un CD d'Inadaptats al discman i aquella dessuadora amb la quadrícula ska que portava el dia que vam anar per primer cop als búnkers del Carmel, que com el Camello i com nosaltres, tampoc són ja allò que eren. Vas ser la meva primera relació de poliamor, segurament quan el poliamor gairebé no existia com a tal. Jo sabia que eres famosa i que estaves amb altra gent, però ho acceptava com a tal, potser per això vivia més intensament els dies que passàvem junts. Van ser dies elèctrics. Aquells passejos pel Gòtic, quan al carrer de la Palla hi havia més llibreries de segona mà que bars i quan anàvem a dormir a les sis del matí després de tancar l'Agüelo del carrer Avinyó. Aquella nit, en aquelles festes alternatives del Poblenou en què un tal Rodrigo Laviña i un tal Pau Llonch van fer per primer cop una cosa que no s'havia vist mai: cantar rap en català, i fer-ho bé. Aquell matí, la primera vegada al Fòrum, quan vam creuar-nos amb Joan Clos i no sospitàvem que aquella immensa esplanada sense solta ni volta que havia de ser una "cruïlla de cultures" acabaria servint per aglutinar gent de diverses llengües i cultures, sí, però fent-hi concerts i festivals plens de guiris amb entrades que costen un terç del sou d'un mes.
Dessuadores de grups de música o amb missatge polític que fan olor d'anacronisme, habituals també en botigues del carrer Tallers. (Carlos Baglietto)
Volíem ser universalment locals i hem esdevingut provincianament globals. Qui sap on para ara, l'alcalde Clos. Qui sap què deu estar fent en Carlinhos Brown. Qui sap què se'n deu haver fet d'aquell paio que em venia xocolata prop del carrer Petritxol i que sempre portava samarretes de ratlles del JPB. Qui sap què de tot allò, suposo, ja que si no ho saps tu, que tot ho sabies, no ho deu saber ningú. Vaig acomiadant-me, que ja saps que m'enrotllo més que una persiana. Avui, fent una última clara al bar del Camello i comprant-me per última vegada un penjoll, he pensat quan fumàvem porros sota aquests arbres i m'he adonat que tot allò que vam compartir està prohibit o directament mort. Tu sempre em deies que confiés en tu, que sabies el que et feies i que em prometies tenir-nos per sempre. Estimar-nos sempre. Trobar-nos sempre. La veritat, però, és que fa anys que no goso trobar-te enlloc. Ens hem creuat algun dia, sortint del Maldà després de veure alguna pel·li. Una vegada, al bar Brusi, quan devies anar a fer uns callos amb algú altre a qui deus haver enamorat fins als ossos. O aquell matí de l'1 d'Octubre, davant l'Institut Ramon Llull, quan em vas saludar de lluny i em vas picar l'ullet mentre intentàvem que la policia no ens prohibís votar. Va ser un miratge, gairebé. Un dels últims cops que vaig veure't abans que decidissis canviar-te el cognom.
L'interior del bar El Jardí, un espai universal i on sempre ha onejat la bandera de la llibertat. (Carlos Baglietto)
Que sàpigues que dins meu sempre seràs la Rosa de Foc, però, per molt que ara al teu passaport hi digui Rosa de Cendra. Per desgràcia, això és així. La setmana vinent el Camello morirà, igual com mors també tu una mica cada dia o igual com va morir la nostra joventut, la dels nostres pares, la dels nostres avis i la dels nostres avantpassats que t'han estimat i odiat a parts iguals des que vas néixer i et van batejar amb el nom més bonic del món: Barcelona.
Una abraçada sincera,
Atentament,
P.