Benvolguda parella desconeguda,
Vam saber de la vostra existència fa més d'una dècada, quan en Lluís Gavaldà us va donar veu i vida després de veure-us flirtejar un dia en alguna sala d'exposicions de Tarragona. Aquella història d'amor vostra entre un vigilant de sala de museu que "suporta un sou de merda" i una visitant que decideix fer-se sòcia i estalviar-se el 10% de l'entrada "per mirar-lo atordida" ens va captivar a tots, segurament per això Per veure't a tu no només segueix sent onze anys més tard una de les millors cançons de la més recent producció d'Els Pets, sinó que ja ha esdevingut l'himne apòcrif dels auxiliars de sala dels museus: els autèntics sentinelles de l'art.

Si avui he decidit escriure-us és per preguntar-vos com us va, si ja heu tingut fills, si us heu comprat una caseta amb jardí a Vilafortuny o si seguiu distingint amb facilitat Rothko i Mondrian, evidentment, però sobretot per recomanar-vos una cosa: si podeu, aneu al Museu Can Framis de Barcelona i visiteu 8 hores amb Tàpies. Feu-ho i ja entendreu per què. És ben senzill: vosaltres vau quedar capturats ja per sempre en una cançó i als protagonistes de la nova exposició de la Fundació Vila Casas els ha capturat durant tres anys la càmera de 35 mm de Sophie Köhler, que amb aquest projecte documental en el qual visibilitza als invisibles de l'art va guanyar el Premi de Fotografia Vila Casas 2020.

L'artista Sophie Köhler al costat del retrat de Pablo Jesús Ladero, treballador del Macba. (ACN)

Vosaltres dos sou un cas excepcional, però sabíeu que la majoria de mortals dediquem una mitjana de 29 segons a contemplar les obres en un museu? Contra aquest escàs mig minut, què significa dedicar vuit hores al dia a asseure's en una sala plena de quadres? Estar-se allà callat, sovint en silenci, només pendent que res alteri la pau establerta i amb una llibertat de moviments reduïda als escassos metres quadrats d'aquelles "quatre parets" de les quals vosaltres parleu a la cançó. No només sembla dur, sinó que ho és. Què us he de dir. Aquesta és la realitat que Köhler plasma en totes les fotografies d'un projecte en el qual, a part de capturar imatges, també ha volgut enregistrar testimonis de tots aquells anònims que treballen al MNAC, MACBA, Fundació Mapfre i Fundació Tàpies i que són molt més que simples subjectes quasi invisibles asseguts a l'ombra d'alguna creació artística: a 8 hores amb Tàpies guanyen la veu i el nom per tal d'expressar la seva realitat interior, també de forma audiovisual, esdevenint per fi els protagonistes del llenç.

Mireu, un dia, davant aquella estàtua que té al port, li vaig confessar a Salvat-Papasseit que sí, que tenia raó, que potser sé què és collir raïms a la verema o servir gelats a la plaça del Pi, però no-sé-què-és-guardar-fusta-al-moll. Avui us confesso que tampoc sé què és guardar obres en un museu, però escoltant als onze protagonistes de l'exposició me n'he pogut fer una idea millor. No tot es basa a respondre on està el lavabo, alertar de no tocar els quadres penjats a la paret o demanar a alguna família que els seus nens deixin de cridar enmig d'una exposició d'escultura precolombina. La vida d'un auxiliar de sala va molt més enllà d'això, però per desgràcia som ben pocs els que ho tenim en compte quan anem a qualsevol sala d'exposicions i veiem a aquelles persones assegudes permanentment allà amb cara d'estar durant vuit hores esperant permanentment un tren que no arriba.

Abel Marco, auxiliar de sala al MNAC i al Museu Municipal de Badalona. (Vila Casas)

Un dels propòsits de Köhler és precisament expressar la vulnerabilitat de tots aquests professionals tot reivindicant el gran servei, sovint menyspreat, que fan a l'art i al plaer que l'art ens provoca, per això potser a partir d'ara serem molts més els que ens mirarem d'una altra manera als auxiliars de sala. Ens crida el nom d'un artista consagrat, o la compilació de quatre o cinc obres d'un geni del barroc, o la presència en un museu d'alguna obra mestra de l'impressionisme francès que està de passada per Catalunya gràcies a un conveni europeu, però quan hi anem, si tenim algun problema o necessitem alguna informació per visitar millor la mostra, la persona més important del món en aquell moment deixa de ser Cézanne, Caravaggio o Yayoi Kusama i passa a ser-ho l'auxiliar de sala. Per això ho reconec, sí: a vegades, ens calen cançons com la vostra o exposicions com la de la Vila Casas per adonar-nos de la importància que el factor humà té en les coses, també en el fet de visitar una exposició.

Una visitant a l'exposició davant una de les fotografies amb el protagonisme d'una cadira buida. (Vila Casas)

Tothom trobaria a faltar La batalla de Tetuan de Fortuny si entrés a la seva sala del MNAC i només n'existís la seva absència a la paret, però en canvi ningú s'exclama quan la cadira de l'auxiliar de sala està buida perquè, per exemple, en aquell instant ha hagut d'anar al lavabo. La diferència, però, és que Fortuny va parir una obra mestra sense la capacitat -que nosaltres sapiguem- d'avisar a una ambulància si ens agafa un infart enmig de la sala o d'explicar-nos amb un mapa a la mà a quantes sales ens trobem del Pantocràtor de Taüll. Per això us he escrit aquesta carta, perquè no sé si vosaltres sou reals, però gràcies a vosaltres dos vaig prendre consciència que aquells humils treballadors asseguts a totes les sales de tots els museus que visito sí que ho són, de reals, i més enllà de passar-se vuit hores salvaguardant les obres que nosaltres tardem 29 segons a contemplar, realment es passen vuit hores dialogant internament amb les obres que, molts cops gràcies a ells, acaben dialogant també amb nosaltres.

Per cert, encara sou aficionats als prerafaelites?

Atentament,

P.