Que el gos és el millor amic de l’home se’ns ha repetit per activa i per passiva. Que el diamant és el millor amic de la dona, no tant, només el suficient per deixar-nos com unes materialistes perverses vestides de rosa que tan sols aspirem a estar rodejades de paios rics i empolainats (la pobra Marilyn va fer el que va poder). Com a molt i perquè no ens queixem gaire, el pack també pot incloure un Chihuahua però sempre que sigui regalat per ells.

Llavors arriba Rigoberta Bandini i Perra es converteix en la millor amiga de totes les dones. La cançó de l’alter ego de la catalana Paula Ribó continua arrasant a les històries d’Instagram i dins l’amor propi de cadascuna de nosaltres. Podríem dir que ho ha petat fort allà on ha volgut posar-hi l’urpa: sense tenir un àlbum al darrere, en menys de tres mesos té més d’un milió dues-centes mil reproduccions a Spotify, tres remix i moltes germanes unides que hem après (anem aprenent) a ensumar-nos. És cert que hi ha molts temes musicals feministes però què té aquest d’especial que ara, per fi, ha fet que estiguem orgulloses de ser unes autèntiques gosses desenfrenades?

Sense amo ni morrió

Posem play. Una veu femenina xiuxiuejada, gairebé suplicatòria i amb un diluït temor a la rèplica comença a parlar-nos de gossos que tenen gossos, de menjar pinso car i de l’indescriptible plaer de beure aigua en un cassó. Però de què c*** ens està parlant la Rigoberta?

Imagina’t l’escena. Com a persona d’aspecte humà és pràcticament impossible no veure’t de quatre potes amorrada a un pot de metall mentre xarrupes fent soroll de bèstia salvatge i rius per sota el nas perquè per favor, qui ha de voler ser animal podent ser “decent”. Diran alguns, estic segura, que és la imatge de l’absurditat i tindrien raó si no fos perquè algunes entenem massa bé l’anatomia canina per haver-nos-hi comparat els mascles – i nosaltres mateixes - des que tenim borrissol entre les cames.

I les ties que coregem Perra hem dit prou: renunciem al Chihuahua regalat i a l’insult masclista. No volem mirar-nos les unes a les altres amb recel i enveja barata mentre la nostra autoestima fa d’escaló d’altres. Aquesta és una cançó que ens agafa la mà i que il·lustra tantes cadenes que arrastrem per culpa d’un llenguatge sexista que ens oprimeix i ens confronta des que Eva va mossegar la poma. Un himne que se t’enganxa a les entranyes i et diu que som una gossada sense amo ni morrió, que yo nací para ser perra, que ningú ens pot prohibir bordar. 

Tenim retrets de sobra i seria fàcil musicar-los per fer una cançó exigent i victimista. Però Perra no recrimina perquè no li cal. Reivindica l’empoderament de la dona alliberada en un condicional valent que sona a present i en un marc mental que durant tres minuts i trenta-cinc segons gairebé aconsegueix esborrar el sistema patriarcal de les nostres vides.

Vull ser una fresca!

Que si yo ahora fuera perra (...) no tendría estos problemes de ansiedad (...) no estaría aquí llorando. Doncs no, segurament no. Està clar que la vida de les gosses és més amable i menys complexa, de veritat que no sé per què les dones hem tardat tant en veure que ser canina és una meravella. Serà perquè la RAE defineix perra com a prostituta?

I no cal anar tan lluny, en català masclista també hi ha múltiples maneres de deixar-nos a les dones per terra. Per exemple, passa quan ens engresquem la figa lliurement i ens diuen que som unes fresques. Sí, encara estem així. Tampoc entenc per què si tothom sap que fresca és una verdura o una fruita, no una persona. Però vaja, que a partir d’ara, si em diuen que soc una fresca, em sentiré com una col... perquè ningú em (ens!) pot prohibir brollar! La ra, la, la, la, la ra, la, la, la ra, la, la, la ra, ra, la ra la, la, la, la ra, la ra, la raaaaaa!