Ens queixàvem fa unes setmanes, no sense raó, que Madrid ens està robant les guitarres generacionals. I fa uns dies, es confirmaven els pitjors presagis: Manel es prenen un temps. Però on hi va haver foc, queden brases. I encara tenim bandes a Catalunya amb ganes de distorsió, amb ganes de costumisme. El tercer disc de les barcelonines Rombo explora l'amor de maduresa. Dins de les cases, entremurs o, el que és el mateix, entrepantalles. Un espai rar, el de l'amor a la maduresa.
El tercer disc de les barcelonines Rombo explora l'amor de maduresa
És una escletxa d'espontaneïtat en la vida del privilegi urbanita; caps de setmana de vermut i MDMA i diumenges d'horror culpable. Però també és una presó de disbarats. Una cisalla que ha tallat bruscament entre la vintena i el seu bombollejant Erasmus i la merda d'adultesa i les decisions copioses sobre viure de lloguer o hipotecar-se. Rombo debaten aquest ventall partint de símbols (perdició, coves) i uns dileys d'elèctrica típics, i una mica tòpics, a l'americana, però per moments també propers a l'Ona Laietana, com en les fantàstiques Bromes o Tot teu. I també burxen amb cançons petites, barreja entre unes primeres Hinds i Els millors professors europeus (2008) dels ja citats Manel. Digui's Roca.
Un disc dolorós
Té el disc, en general, molts deutes amb els noms més importants del fet quotidià de l'últim mil·lenni per aquí: Manel. També amb l'últim pop de La Bien Querida o, evidentment, La Estrella de David. David Rodríguez és el productor del grup. Així, hi ha algunes cançons a partir de la meitat de l'àlbum que acaben en territori de ningú, com si ja les haguéssim escoltat abans (Abelles o la sintètica Amor meu). No ajuda tampoc el tancament, una versió B que aporta poc al relat, i que desmillora el tros de single que és Vibracions: colabo amb Mujeres (i tot el que fann Mujeres només pot ser genial).
Plaers i terrors del confort domèstic és, a part d'un títol brutal, mangat de Pleasures and Terrors of Domestic Comfort (MoMA, 1991), un disc dolorós
Plaers i terrors del confort domèstic és, a part d'un títol genial, mangat de Pleasures and Terrors of Domestic Comfort (MoMA, 1991), un disc dolorós. Perquè posa davant del mirall a tota una generació que s'ha omplert la boca d'idees contraculturals sobre models familiars, relacions i altres i que ha acabat reproduint molt del que criticaven. Almenys ara hi ha un disc amb què llepar-nos junts les ferides.