No, El Canto del Loco no torna, i els responsables de màrqueting s'han quedat tan amples. Després d'una setmana de malenconia buida, la nova cançó de Dani Martín s'ha convertit en una gerra de realitat per a tota la generació que entrava als locals amb zapatillas i es ruboritzava amb la mare de José. Definitivament, ja res no tornarà a ser com abans i la banda forma part d'un passat inassequible. Si alguna cosa ha fet molt bé l'exlíder d'ECDL és exemplificar que la gallina dels ous d'or ha mutat a boomer nostàlgic, a una espècie de Big Lebowski amb síndrome de l'impostor que ja mai serà aquell xaval desmanegat i testosterònic esquivant sostenidors suats. Nosaltres tampoc. Ja no vestim pantalons de tir baix ni diademes amples, ni recarreguem la targeta del mòbil per enviar SMS al nostre amor de col·legi, ni ens empassem tots els videoclips de Los 40 Principales els dissabtes al matí. Ens van fer creure durant 48 esperançadores hores que podríem tornar a les trucades perdudes i als passatemps de la Superpop. S'havien format cues en la nostra ment per anar als concerts. Els creatius d'agència aconsegueixen ja mercantilitzar fins i tot l'inexistent.
Diu Dani Martín en la seva nova cançó que va tenir una banda que ara és nostra. És que no ho era quan cantàvem A contracorriente, Contigo o Una foto en blanco y negro a ple pulmó? Jugar amb l'antany és la inversió més rendible dels últims anys. La indústria d'allò mainstream ha trobat el nínxol de mercat més homogeni i transversal: l'enyorança del que vam ser. Tornar a fregar l'adolescència per somiar escollir una altra carrera, sortir més de festa o dir allò que va quedar al tinter.
El Canto del Loco va ser un dels grups més rellevants dels 2000. / CC
Reviure el que s'ha viscut o endolcir un passat agredolç és un negoci segur en l'era dels qüestionaments, la precarietat i la incertesa crònica. Els que vam créixer amb Dani, David, Chema i Jandro també som els fills de la crisi econòmica del 2008, les indignades del 15M i els que viurem pitjor que els nostres pares. El sac de tots els cops. Els que necessitàvem una gira de tornada a la ingenuïtat per cara que ens hagués sortit. Sincerament, preferíem la monetització de la nostàlgia que el soborn de la il·lusió.
Qualsevol temps passat va ser millor?
Aquesta setmana, les xarxes s'han omplert de fotos que rememoren objectes mítics dels 2000: les esportives de la marca Buffalo, el Nokia 2210, els pantalons campana o el discman amb auriculars. Les persones tendim a idealitzar l'ahir. "Qualsevol temps passat va ser millor" és una fita del refranyer popular. Expliquem anècdotes amb els ulls brillants i desitgem que ens preguntin sobre la nostra pubertat llegendària. Glorifiquem el viscut per impulsar el futur, treure a la llum la nostra autoestima o per pur narcicisme egòlatra. Valorem més la nostra vida amb la perspectiva del temps i relativitzem les merdes traumàtiques. I tots creiem haver viscut els millors anys de la nostra vida als 20 encara que llavors volguéssim ficar el cap sota de l'aigua. En la majoria de casos, el passat és un placebo contra el pànic al que vindrà i aferrar-nos a ell ens impedeix caminar cap endavant. Però què passa quan tota una generació no té ni idea d'on anar?
Una gira de la banda hauria generat centenars de milers d'euros entre entrades, marxandatge, quotes de pantalla i reproduccions
Això ho sap Dani Martín i tot el mercat. A falta d'idees pròpies i en plena crisi de la creativitat, el mercat prostitueix aquest desconcert i utilitza la nostàlgia per fabricar productes llaminers altament consumibles. La recomercialització de la rajola de xocolata Nestlé Jungly després de 5 anys desapareguda es va fer viral a les xarxes socials de forma insòlita i va desencadenar l'eufòria dels consumidors. La pel·lícula Dune ja ha aconseguit més de 100 milions de dòlars a la taquilla internacional, mentre que la versió dels vuitanta de David Lynch només en va recaptar 30. Netflix acaba d'afegir Un paso adelante al seu catàleg. I una gira de El Canto del Loco hauria generat centenars de milers d'euros entre entrades, marxandatge, quotes de pantalla i reproduccions de les seves playlists en ràdio o plataformes digitals. Però ni empatia ni anhel. El remake dels nostres records és una decisió que es compta amb bitllets.