Un estudi liderat per la Universitat de Barcelona ha posat de relleu que el paisatge que caracteritza els Pirineus en realitat és molt recent, en termes geològics. S'hauria format durant la "petita edat de gel" que es va viure del 1300 al 1850, "el període fred més prolongat i intens dels darrers 10.000 anys". Actualment, doncs, estaríem encara a la sortida d'aquest període insòlitament fred. Per tant, anteriorment no hi hauria hagut tantes glaceres als Pirineus. Tot això s'explica a un nou treball publicat a la revista científica Earth Science Reviews, liderat per Marc Oliva, investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona (UB). Aquest estudi posa de manifest l’accentuada variabilitat climàtica durant els darrers segles i evidencia l’alternança de fases fredes i càlides. Aquesta anàlisi, la més completa realitzada fins ara, es basa en l’anàlisi de diverses fonts històriques i registres naturals (comportament de les glaceres, sediments dels llacs, anells dels arbres...).

Un gran equip

En aquest estudi també hi han participat els investigadors de la UB Mariano Barriendos, del Departament d’Història Moderna, i Antonio Gómez Ortiz, del Departament de Geografia, així com experts del Servei Meteorològic de Catalunya, l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC), l’Institut Pirenaic d’Ecologia (IPE-CSIC), la Universitat d’Oviedo, el Museu Nacional de Ciències Naturals, la Universitat de Saragossa, la Universitat de Lisboa, la Universitat de Santiago de Compostel·la, la Universitat de Granada, la Universitat de Valladolid i l’Institut d’Història del CSIC.

El fred que ens va envair

Els investigadors s’han centrat en l’estudi de les zones de muntanya, les àrees menys afectades per l’activitat humana, i han recopilat i integrat totes les evidències que hi havia sobre el clima dels darrers 700 anys a la península Ibèrica. Si bé la intensitat del fred i les seves implicacions eren conegudes en altres regions del continent europeu, no se’n coneixia la translació al conjunt de la península Ibèrica ni com havia afectat els ecosistemes naturals. "Una de les novetats principals de l’estudi és demostrar l’elevada variabilitat del clima durant aquesta fase freda amb una major recurrència d’esdeveniments climàtics extrems (onades de fred, nevades, sequeres, inundacions...). Se sabia que era un període més fred que l’actual, però no sabíem que havia tingut tanta variabilitat ni tants episodis extrems que tenien repercussions decisives en la vida diària de les societats de l’època", destaca l’investigador.  

Períodes extrems

Episodis d’inundacions extremes com els registrats al llevant peninsular el novembre del 1617 o a la façana atlàntica el gener del 1626, van implicar la pèrdua de collites, la destrucció de camins i ponts, així com greus danys a l’economia. Les recurrents onades de fred comportaven un augment de la mortalitat i fins i tot van determinar canvis en la dieta diària en les societats del nord-oest peninsular. A més, les baixes temperatures sovint anaven acompanyades de nevades que van desencadenar allaus catastròfiques, com la gran nevada del 1888 a Astúries. Aquest impacte es pot apreciar especialment a través de la gran quantitat de fons documentals d’on s’ha extret la informació climàtica, com per exemple documentació administrativa municipal, dietaris, cròniques, llibres de memòries, expedients d’obres públiques, plànols i mapes o informes de danys per risc climàtic.

Augment de la temperatura d'un grau

L’estudi també ha permès quantificar l’escalfament climàtic i avaluar-ne la magnitud durant els darrers 700 anys. Segons els investigadors, l’augment de temperatura experimentat d’ençà de l’inici de la Revolució Industrial és d’aproximadament 1°C, el mateix augment que hi va haver per causes naturals des de la fase més freda de la petita edat de gel (1675) fins als seus episodis finals, que coincideixen amb l’inici de l’activitat industrial humana. "L’augment tèrmic des de l’inici de l’activitat industrial (1850-2017) és d’aproximadament 1 °C , un augment similar al registrat des de les fases més fredes de la petita edat de gel, al voltant del 1675, fins a l’inici de l’era industrial". En aquest cas, però, l’augment es va produir de manera natural, "sense ingerència antròpica, per una sèrie de factors relacionats amb l’activitat solar, erupcions volcàniques, etc.", subratlla Oliva.

Molts factors en el canvi climàtic

Aquests resultats, segons assenyalen els autors, conviden a ser curosos a l’hora de relacionar de manera reduccionista qualsevol fenomen vinculat a la variabilitat climàtica amb el concepte de canvi climàtic. "El clima respon a moltes variables, de les quals no es coneix prou bé quin comportament tenen, i el grau d’incertesa científica es menysté", remarca l’investigador, i ho exemplifica amb la fusió accelerada de les glaceres dels Pirineus: "Els registres naturals ens diuen que les glaceres als Pirineus són un fenomen anòmal en els darrers 10.000 anys, que només n’hi havia hagut en fases molt puntuals. Ha estat més habitual veure uns Pirineus sense gel a l’estiu que no pas que conservin gel de manera permanent. I això ha passat durant mil·lennis en què no hi havia afectació humana sobre el clima. Per tant, la desaparició de les glaceres dels Pirineus estaria lligada a l'escalfament natural del final de la petita edat de gel, que al mateix temps estaria potenciat per l'escalfament degut als gasos d'efecte hivernacle lligats a l'activitat humana", conclou.